El racisme que diuen que no existeix, per Pau Arenós

No comprenia per què tres bancs li havien negat l’operació i que li posessin pegues per entregar els seus diners.

Notícia: ¡els bancs no volen la nostra pasta!

Ell no va dir la paraula, que sí que escric jo: racisme.

Aquest és un país racista: dels gairebé 50 comentaris que segueixen l’article, el 90% es banyen en porqueria.

Llegir-los és morir de vergonya i fàstic, i sospitar que no tenim solució com a societat.

S’explica en aquest text com algú va travessar el mar, va ser abandonat per les màfies i rescatat, i finalment, després de diferents peripècies, contractat i format per la cap del restaurant, Sara Ruiz.

Per arrodonir la història, l’Assane ha après a preparar arrossos, i molt bé, amb una immersió en una cuina que no és la seva i amb la limitació afegida de ser musulmà al país del porc i l’alcohol.

Emigren per treballar: aquest és l’objectiu. Kuldeep Singh i Gurmeet Singh van ser rentaplats i l’afany a prosperar ha fet que lideressin un lluminós restaurant indi a Barcelona: Casa Masala.

En diferents articles he explicat que són les persones arribades de llocs llunyans les que preparen els nostres menjars, i els que netegen la nostra porqueria. Els aplaudiments, per al propietari blanc. No els oculten, només que no els presenten.

Notícies relacionades

Dotze cellers d’abans i d’ara on menjar bé a Barcelona

Restaurant Ibaya (Andorra): alta muntanya, alta cuina, plats d’altura

Sempre fa pensar quan dones i homes amb una altra cultura culinària, amb una altra memòria culinària, resolen amb perícia un receptari que els és aliè.

Nosaltres, tan llestos, tan perceptius, som incapaços d’endevinar quin color de mans ha cuinat allò que tant ens agrada menjar.