Un Barcelona salvatge sepulta el Madrid i obre una nova era

Indòmit, incorregible, però sobretot salvatge, el Barcelona va arrossegar el Reial Madrid a la seva trituradora emocional en un clàssic de llegenda. Un manicomi en què no va quedar clar qui podria alliberar-se de les seves pors per assaltar la grandesa. Va sortir lliure de la camisa de força, i potser també campió, l’equip de Flick, tot i que tingués abans a veure com Szczesny, ja en el temps afegit, li arrabassava a Mbappé el seu quart gol i l’àrbitre anul·lava per mà un gol a Fermín i tot acabava.

L’equip de Flick va vèncer per quarta vegada aquesta temporada al d’Ancelotti, a qui ja li va arrabassar la Supercopa de l’Aràbia i la Copa, i es va posar a quatre punts d’avantatge per als blaugrana amb nou per jugar-se. Una distància molt més anímica que numèrica. El Barça es veu obrint una era; el Madrid, tancant-la.

L’equip d’Ancelotti, com tants d’altres aquesta temporada, va creure que amb dos gols del seu jugador franquícia, un Kylian Mbappé que corria cap a la gesta amb cara de no entendre res, en tindria prou amb protegir-se i esperar. Sense adonar-se que el Barça de Flick navega millor cap amunt i en riu de sang, com el diabòlic Kurtz a ‘El cor de les tenebres’ de Conrad. El Madrid, que va construir la seva llegenda a partir d’aixecaments sovint inexplicables, es va veure perdut abans del descans. I amb la cella de Carlo Ancelotti petrificada, signe de frustració davant els quatre gols que van marcar els blaugrana en 25 minuts d’èxtasi que queden per sempre marcats en la història d’aquest esport.

No s’havia deixat portar Flick pels corrents d’opinió ni per la gestió d’egos del camerino, sinó per les mateixes sensacions i urgències que el van portar a alinear Eric Garcia i, sobretot, Gerard Martín en l’eliminació continental a San Siro. Una caiguda amb què el beneït entorn va tornar a l’argumentari victimista i nociu que al seu dia va saber negar Cruyff. Va calcar Flick l’onze de Milà, demostrant que el que va passar llavors no canviaria el seu pla vital.

El guió d’Ancelotti en el seu últim clàssic va tenir més a veure amb la supervivència que amb la convicció. El cúmul d’absències en defensa, més greu encara per culpa d’una planificació en què només hi va haver espai per a la purpurina de Mbappé, va portar a una línia defensiva confeccionada a partir de retalls que el Barça va despullar tantes vegades com va caldre. Perquè Lucas, a qui no se’l vol renovar, es va tornar a enfonsar a la vora dreta davant l’èxtasi de Raphinha; perquè Fran García, sospitós fins i tot per al seu entrenador, poc va poder fer quan Lamine Yamal va treure el llenç per dibuixar rosques; i perquè, Tchouaméni obligat una altra vegada a posicionar-se com a central al costat d’Asencio, es va tornar a preguntar per què dimonis van pagar prop de 100 milions d'euros per ell per ser algun dia qui governés el centre del camp. Del jove turc Arda Güler, la titularitat de qui va servir per sentenciar Rodrygo, amb prou feines hi va haver notícies. Tot i que tampoc de Vinicius, sí, per Eric Garcia, i que li va carregar el mort amb la seva actitud Mbappé, l’estrella del projecte.

Posats a entendre el funcionament del Barça de Flick, que sempre necessita una espurna per activar-se, Montjuïc no va tremolar amb els dos primers gols de Mbappé. El 0-1, Cubarsí va refusar malament quan el francès avançava en fora de joc i Szczesny se’l va carregar. No es va corregir el polonès amb el penal. Mentre que en el 0-2, el VAR no va reclamar l’atenció de l’àrbitre Hernández Hernández davant una possible falta de Valverde a Lamine que va precedir el contraatac.

El Madrid va rebutjar el seu avantatge, va mostrar la por i es va tancar al seu camp, com si reclamés la tempesta. Eric va donar un cop de cap en l’1-2 després de prolongar Ferran Torres. Lamine va dibuixar l’empat amb el gest més burocràtic possible. Com a mínim. Fa obres d’art amb els peus. Valverde i Mbappé es van enredar davant Pedri el 3-2 materialitzat contra Raphinha, just abans que el brasiler engolís Lucas en un 4-2 que, estant el Barça pel mig, no podia ser definitiu.

Notícies relacionades

Un Barça salvatge obre una nova era

La perillosa addicció a les remuntades

Cubarsí va caure i va haver d’entrar Christensen. El Madrid va entendre que amb Modric en comptes de Ceballos podria guanyar en seny al centre del camp. I el Barça, tan contradictori, incapaç de donar res per fet, es va veure de sobte penant un error d’Iñigo perquè Mbappé prengués el seu hat-trick i fes pensar que el que es va veure a San Siro podia reproduir-se a Montjuïc. Flick es va desesperar al veure com l’àrbitre negava una clara mà de Tchouaméni davant un xut de Ferran. Encara més quan va avortar la celebració d’un moment que no va ser, el gol de Fermín.

El Reial Madrid se sabia lluitant contra un impossible. El Barça, contra una era, contra un temps que s’ha resistit a entendre’l, però que ara és seu.