Javier Burón: «Necessitem un 30% de vivenda pública que costi un 30% menys que la de lliure mercat»

A ‘El problema de la vivienda’ (Arpa) explica que ara l’inversor dona prioritat als alts lloguers de temporada i als compradors de pisos, estrangers i locals, que no hi viuran. ¿Els barcelonins joves que busquen una vivenda no són per al mercat un col·lectiu a què atendre?

La inversió immobiliària es comporta com el gas: ocupa tot l’espai que se li deixa lliure. Si ningú regula res, el gas ocuparà l’espai. A Espanya hi ha realitats diferents amb diferent dificultat. On hi ha més asprors és als arxipèlags, les Balears i les Canàries; després Madrid i Barcelona formen un segon nivell; després, localitats com València, Màlaga, Sevilla, on hi ha dificultats fortes encara que no tanta, i després hi ha ciutats petites intermèdies, més aviat del nord i de zones industrials, on hi ha menys problemes.

A les illes la situació ve de fa temps. És difícil anar a les Balears a treballar de cambrer.

Ja no de cambrer, de cirurgià. A Menorca, l’Hospital Mateu Orfila ha demanat autorització per poder fer equipament residencial a les seves instal·lacions per a empleats. A les Balears i les Canàries tens hotels de luxe i darrere caravanes i tendes de campanya. Al llibre no dedico ni cinc segons si s’ha de regular o no la vivenda. És evident que cal regular, qui digui que no està boig o és un irresponsable. A més, tots els mercats compten amb algun tipus de regulació.

La regulació de lloguers, que no s’aplica a tot Espanya, ha abaixat preus, però els seus detractors destaquen que ha reduït l’oferta al mínim.

A sobre de la taula hi ha ara dos models diametralment oposats, i això no és bo per a Espanya, però ho serà per comprovar quins efectes té. Un és el model d’Isabel Ayuso (presidenta de la Comunitat de Madrid) i el seu entorn, un entorn amb una altíssima legitimitat democràtica: guanyen una elecció rere l’altra amb uns resultats tremends. Aquest model té 250.000 habitatges amb planejament urbanístic aprovat i alguns ja en construcció. La seva gran aposta és construir molt, és gent que creu que l’oferta ho solucionarà tot, al llibre els anomeno ‘supplybelievers’ (en català, ‘creients de l'oferta’).

¿Construcció essencialment privada?

Tenen un truc interessant, perquè és gent molt fina. La Comunitat de Madrid produeix teòricament la meitat de la vivenda protegida de tot Espanya, cosa que no correspon perquè suma una mica menys del 20% de la població. ¿Quin truc hi ha? Que els habitatges perden la protecció en molt poc temps: 15, 10 o 7 anys. De facto, tota la vivenda que es fa a Madrid és de mercat.

És un dels dos models.

Jo no crec que funcioni. La meva tesi és que només construint vivenda de mercat no abaixaran els preus, que no s’aconseguirà acostar els preus de la vivenda als salaris. ¿Puc equivocar-me? Sí, ho accepto. Els increments més grans de preu de vivenda en aquests dos, tres o quatre anys s’han donat a Madrid. Però com que no exigeixo immediats a les apostes de polítiques de vivenda pública d’esquerres, no exigiré efectes avui mateix de les 250.000 vivendes projectades a Madrid.

Tampoc dona la raó als que no volen construir.

Defenso que construir sense més ni més no funcionarà, però davant això certa esquerra diu que, és clar, no s’ha de construir, quan s’ha de fer, i la clau és que no només hem de construir, si no també comprar, mobilitzar vivenda buida, rehabilitar. Hem de produir vivenda assequible, protegida. Una vivenda amb preus entre els del mercat i els socials, de més o menys 3.500 euros el metre quadrat en el cas de compra i 10 euros el metre quadrat en cas de lloguer. La columna vertebral del llibre: hem de generar una infraestructura pública de país per a la vivenda, com tenim infraestructura de sanitat, una educativa, unes pensions, unes carreteres.

Vostè remarca en el text que en un moment donat dels anys 80 del segle passat, el PSOE va decidir que la vivenda passés a ser només un bé de mercat.

A l’aznarisme immobiliari se li dona molta canya, amb justícia, per la modificació del sòl de 1998: generem en 10 anys sis milions de vivendes en una Espanya on hi havia 25 milions. El preu del terra es va multiplicar per quatre i el de la vivenda per 2,5. Però en canvi no critiquem Felipe González i els seus governs per haver decidit que no hi hauria intervenció de l’Estat en vivenda. Aquí es va decidir que hi havia un sol tipus de vivenda, només de propietat i amb hipoteques.

¿On més es dona el model de Madrid?

En certa mesura ho segueixen Andalusia, València, les comunitats del PP. Euskadi i Navarra, zones amb poca població i molt industrials, de concepció socialdemòcrata, amb molts elements importats d’Europa, no tenen prou pes per estendre aquest model. Té interès veure què ha passat a Catalunya, no només a Barcelona i no només en els dos mandats d’Ada Colau com a alcaldessa, però no podem negar protagonisme a gent que va canviar molt les coses. És el model dialècticament oposat al madrileny. Madrid aposta per més de 250.000 vivendes en el fons de mercat i gairebé totes de compravenda. El president de la Generalitat, Salvador Illa, aposta per 50.000 vivendes protegides de forma permanent fonamentalment per a lloguer, de protecció pública i publicoprivada. Són dos models completament diferents.

Vostè era el principal responsable tècnic de la gestió de Colau en vivenda, a qui els seus detractors atribueixen una gestió nefasta que va perjudicar la vivenda. Remarquen que la situació és pitjor després dels seus dos mandats.

Aquesta gent és la mateixa que no compara els preus de Madrid entre el 2015 i el 2023. La falta de polítiques públiques i d’una infraestructura pública no es canvia en tres dies. Requereix esforços estructurals. Des de ciutats com Barcelona i Madrid pots impulsar dinàmiques.

El saldo positiu de l’etapa de Colau va ser l’increment del parc de vivenda protegida de la ciutat de 7.500 vivendes a més d’11.000.

Això és bo però és insuficient. El que em sap greu és que es carregui amb més duresa, i no ho dic només per Ada, contra la gent que ho intenta que contra la que no fa res o la que fa el contrari del que cal fer. ¿Quin model sortirà millor? El millor del llibre és que he posat el que opino i el futur pot dir que soc un ximplet, però crec que no m’equivocaré.

Aquest raonament ha començat parlant de la regulació de lloguers.

A mi que no m’expliquin pel·lícules que creixent constantment el nombre de famílies que viuen de lloguer no hi ha oferta. Vaig venir a viure a una Barcelona on el 30% vivia de lloguer i quan me’n vaig anar ho feia el 40%. El que hi ha és menys rotació, i això té a veure que ara hi ha contractes més llargs, de cinc i set anys.

Barcelona està en procés de reformar la norma del 30% de vivenda protegida perquè no ha aportat la xifra esperada de pisos al parc públic.

Hi ha d’haver alguna tècnica d’intervenció per generar vivenda protegida, perquè el mercat endògenament no ho fa.

Remarca vostè que no és just culpar els joves que no puguin comprar un pis.

Els nostres pares, els boomers, van pagar entre 3 i 4 salaris anuals per comprar un habitatge. Ara costa entre 9 i 10. En algunes zones s’ha arribat a 14. Als joves se’ls ha ofert lloguer, i s’estan amuntegant. Han de compartir pis. A la resta d’Europa la gent es pregunta per què això no ha rebentat.

Notícies relacionades

La Fiscalia investiga uns barracons en un parc de Sarrià

Luis Enrique corre per la seva filla en una Cursa d’El Corte Inglés multitudinària

¿I la seva recepta per evitar que tot esclati?

Fer coses a molt curt termini, perquè el malalt sangra i cal fer-li un torniquet: zones de mercat tensat, ajuts al lloguer, restringir el lloguer turístic i el de temporada, no dic prohibir-ho. Has de prohibir o gravar amb força les conductes més especulatives. I mentre fas això, construir la infraestructura de vivenda. El problema és que és molt difícil operar un malalt al quiròfan quan alhora estàs construint l’hospital. Tenim un 97% de l’habitatge en mans privades i un 3% en públiques o parapúbliques. I tenim un 75% de propietat i un 25% de lloguer. Necessitem una mica més de lloguer i una mica més de vivenda pública. Necessitem que el 30% de la vivenda sigui pública, que amb un 30% dels ingressos es pugui pagar i que tingui un preu un 30% inferior al de mercat.