Teletreballar a la segona residència, la tendència estival que deixa el virus

A més de tenir (o llogar, o demanar) aquesta propietat cal tenir un accés a internet que ho permeti. Per això, són els proveïdors d’aquest servei els que donen una primera idea de quant s’ha estès aquesta opció. Des de Movistar, per exemple, apunten que el producte que tenen per a segones residències «ha experimentat una demanda clarament molt superior» a la de l’estiu passat i que l’increment d’altes «és similar en poblacions de menys de mil habitants que en les de més de cinquanta mil, una cosa que evidentment no és habitual».

Però hi ha un altre termòmetre que confirma la tendència: el dels centres de treball compartit d’aquestes segones localitats. Al ‘coworking’ Knowhere de la turística Dénia (Alacant) un dels propietaris, Agustín Casadomeq, explica que estan al 95% de la capacitat i amb el doble d’usuaris que el 2019. «L’augment correspon gairebé al 100% de gent que ha vingut a treballar a la segona residència. Aquí t’assegures l’ambient de feina i també la connexió, perquè ningú se la vol jugar», explica.

Claus legals

Alguns treballadors prefereixen no comunicar el seu desplaçament a l’empresa per temor que no se’ls permeti fer-ho. Diverses persones contactades per EL PERIÓDICO van denegar aparèixer en el reportatge per aquesta raó i d’altres van optar per una foto d’esquena. No obstant, Lara Vivas, advocada laboralista de Cuatrecasas, recomana comunicar-ho sempre. «El treballador ha de poder fer la mateixa feina que al seu domicili habitual. No valdria anar a un lloc i després dir que no hi ha bona connexió», apunta.

Tot i que hi ha empreses que s’hi han resistit, el canvi hauria de ser possible. Fins al 21 de setembre estarà en vigor el decret de desescalada que mantenia el teletreball com a opció preferent per garantir la salut sempre que l’activitat ho permeti i l’esforç per a les empreses no sigui desproporcionat.

De fet, Vivas recorda que aquest treball des de casa «suggerit pel Govern i marcat per l’excepcionalitat» no és el mateix que el treball a distància que recull l’Estatut del Treballador i que necessita, entre altres coses, «un acord entre les parts que no s’ha donat».

«Això ha fet que es relaxin determinades vigilàncies per part de prevenció però també sembla raonable que si un vol canviar de lloc de treball pugui fer-ho i igualment que ho digui perquè l’empresa s’ha de poder comunicar i el lloc ha de reunir prou requisits», reflexiona.

Els problemes que venen

Els problemes que venenAmb els seus evidents avantatges, aquesta nova organització s’emporta els problemes a la maleta. Vivas n’apunta tres. Hi ha l’obvi de qui paga o en quina proporció els mitjans de treball, però n’hi ha dos més que no són tan visibles. «L’ergonomia, no seure a la cadira adequada, o que la llum no sigui la correcta introdueixen alguns riscos però també n’hi ha un de psicosocial, un aïllament respecte als altres. Tots dos són acumulatius en el temps i estem així des del març», recorda. I aquests no entenen de primeres i segones residències.

Isabel: ‘coworking’ a la platja

La Isabel i el Paco són funcionaris autonòmics, tenen dos fills, de 12 i 15 anys, i han teletreballat des que va començar la pandèmia, però aquests dies no ho fan al seu pis en una gran ciutat sinó en un apartament de la platja a la localitat alacantina de Dénia. «La idea era disminuir l’efecte negatiu del confinament al pis, sobretot per als nens», explica ella. «Ha sigut dur i necessitàvem desintoxicar els nens i treure’ls de les pantalles. A més, no sabem què passarà al setembre», diu ell.

Perquè va ser complicat suportar-ho durant el curs, però va ser pitjor quan es va acabar. «El drama va venir quan es van acabar les classes. A més s’havien acostumat tant a estar-se a casa que no volien sortir. El més gran se m’ha fet ‘youtuber’», afirma la Isabel, entre resignada i divertida. La pandèmia també va frustrar el seu recurs habitual per al mes de juliol, els campaments, així que van decidir traslladar-se a la costa per uns dies.

En el seu cas ha sigut en un apartament prestat i no gaire gran, així que es van decantar per una opció en alça: el ‘coworking’. Tots els matins, a primera hora, deixen els fills amb la mare d’ella i acudeixen a aquest centre a teletreballar. Sense aquesta ajuda, cada dia, un d’ells hauria hagut de quedar-se a l’apartament i treballar des d’allà sense perdre de vista els nens.

Tant a la seva residència habitual com en aquesta segona, amb despatx compartit, tenen clar que el seu rendiment creix respecte al que tenen en el seu lloc de treball habitual. «La productivitat és més elevada. No hi ha bromes, ni sona el telèfon tota l’estona, no venen els companys a explicar-te coses ni tens les distorsions habituals de compartir espai», explica la Isabel. Explica que ella, per exemple, agrupa tota la informació que ha d’intercanviar amb una companya en una sola trucada i que, només amb això, l’estalvi de temps és notable.

El Paco hi coincideix i assegura que no només els passa a ells. «Per la meva feina, també veig el que rendeix la resta i s’està treballant fenomenal. Hi va en la responsabilitat de la gent, és clar, però en general es rendeix molt més. No hi ha els típics vagarejos de la feina, ni els cafès i després, per a tu, hi ha el temps que estalvies en els desplaçaments. La veritat és que espero que hagi vingut per quedar-se. L’ideal potser seria poder fer dos dies presencial i tres en teletreball», reflexiona.

Teletreball i col·le d’estiu, combinació guanyadora

María Vanacloig té una empresa de màrqueting digital i quan la desescalada ho va permetre, ella i el seu marit van traslladar la doble ‘oficina’, que amb el decret de l’estat d’alarma van haver de muntar al seu pis de València, a la seva segona residència, a Xàbia.

El canvi va ser positiu sobretot per a les seves bessones de 7 anys.  «Al pis de València estaven tot el dia saltant d’un lloc a un altre, semblava que mai se’ls acabava l’energia. El parc que tenim a prop de casa és bàsicament de ciment, així que tampoc podíem fer gaire quan vam poder començar a sortir», explica la propietària d’Upgrade Marketing.

Canviar l’asfalt pel mar va ser un bon primer pas però feia falta més per completar el cercle de rendiment i conciliació. «Fins que han pogut començar amb l’escola d’estiu ha sigut una mica frustrant, la veritat. Jo hi havia dies que m’havia d’aixecar a les cinc del matí per tractar d’aprofitar les millors hores de concentració perquè després tot era més difícil. Ara que les nenes no hi són al matí t’hi poses abans i rendeixes més. Això fa que puguis acabar abans i disfrutar amb elles de les tardes aquí», explica. Un bany o un passeig poden canviar per complet el balanç d’un dia, tot i que acabis treballant més temps. «A veure, al tenir l’ordinador davant acabes fent més, sorgeixen coses a deshora i sempre ho pots fer», admet.

Com a empresària, ja era partidària de potenciar aquesta fórmula del teletreball abans que el coronavirus obligués a fer-ho per decret i ara no té problema en què els seus empleats facin com ella i es traslladin a segones residències. Mentre les dades d’internet flueixin, tot funciona.

«El meu equip sempre ha preferit el treball presencial, suposo que perquè són més joves i volen sortir de casa. Jo sempre he mirat de potenciar-lo perquè em permet aprofitar millor el temps. Ara una d’elles m’ha demanat anar-se’n una setmana i treballar des d’Alacant i sense problemes», explica.

Els seus clients tampoc els tenen, al revés. «Molts dels nostres clients encara no s’han reincorporat al treball presencial. De fet, nosaltres insistim una mica a tenir alguna reunió presencial però ara mateix prefereixen les videotrucades», explica. I mentre la feina surti, és igual des d’on es faci. «Perquè ja veurem què passa al setembre», afirma.

Mónica Alonso, directiva que teletreballa a Fisterra

Pels seus fills. Perquè siguin a la platja. Perquè els toqui l’aire. Perquè juguin amb altres nens. Perquè els avis en disfrutin. Perquè deixin d’estar tantes hores davant d’una pantalla. Perquè s’oblidin del confinament. Perquè visquin com el que són, nens petits amb ganes de menjar-se el món. Mónica Alonso, directiva d’una empresa tecnològica internacional amb oficina a Madrid, no va dubtar ni un moment a traslladar-se a la seva segona residència, a Fisterra (Galícia), una vegada que va acabar l’estat d’alarma i les autoritats van permetre la mobilitat. A escala mundial totes les oficines físiques de la seva empresa estan tancades fins al 31 de juliol com a mínim. I a partir d’allà aniran elaborant un possible pla de retorn en funció de com s’estigui desenvolupant la pandèmia.

Malgrat viure a Madrid en una casa gran amb jardí, la Mónica i el seu marit –que també està teletreballant– tenien clar que farien les maletes per a Galícia. Sobretot, pensant en els seus fills, bessons de 7 anys. El teletreball a casa no és igual de concentrat que en una oficina, sobretot si tens criatures, però jo m’organitzo, busco temps, esgarrapo hores d’on sigui i els projectes estan acabats a temps, així que laboralment estic rendint el mateix. A més ara, quan acabo, faig un tomb per la platja en lloc de per l’asfalt de Madrid. Els nostres fills disfruten i nosaltres també. I continuem treballant igual. La diferència és que ara des de la finestra veig el mar en lloc de l’asfalt», informa Olga Pereda.

Juan Carlos Cogollo, directiu d’assegurances des de la serra

Cap a les 18 hores, quan acaba la seva jornada, Juan Carlos Cogollo tanca la pantalla de l’ordinador, es posa el casc i es llança amb la bici a fer quilòmetres per la serra de Guadarrama després de canviar el despatx en Madrid per una taula amb vistes al petit poble de 200 habitants on té la segona residència. «El canvi és total», assegura aquest directiu de la companyia d’assegurances National Netherlanden, per a qui mentre el seu equip «estigui connectat, no importa el punt des d’on es treballin». 

En el seu cas, la companyia va afavorir aquesta fórmula després del confinament amb l’objectiu de garantir la seguretat dels seus empleats, i ja que ja existia l’opció d’acollir-se al teletreball entre 1 i 3 dies a la setmana. Només han tornat a les oficines els comercials, que fins i tot així han incorporat aplicacions per tancar els negocis amb els clients potencials per la via digital. Entre la resta, hi ha gent treballant des de Madrid, Segòvia, Màlaga, Holanda, Hongria... «Tots ens hem mogut on més còmodes estem treballant». No obstant, la seva jornada continua sent de mentalitat presencial i els treballadors fitxen telemàticament.

«El teletreball ha arribat per quedar-se, tot i que encara se li ha de donar una volta, repensar-lo una mica», reflexiona en aquest sentit. Segons el seu parer, «quan treballes a casa es treballa més perquè és més difícil desconnectar-se», diu. Tampoc és fàcil, ni còmode, acumular hores a la taula del menjador o assegut a la cadira de la cuina. No obstant, explica, la seva empresa els ha donat facilitats per adquirir pantalles més grans, similars a les de les oficines, i fins i tot els brinda l’oportunitat de quedar-se la cadira del despatx, immersos com estan en ple procés de renovació de mobiliari. Així, el seu únic canvi ha sigut contractar una tarifa de fibra. «No és igual que al despatx, però per treballar el meu fill i jo i veure la tele, va de sobres».

En anys anteriors, el Juan Carlos amb prou feines s’escapava els caps de setmana a la serra fora de les vacances, que coordinava amb la seva dona, que treballa en un hospital, per coincidir i marxar al poble. Ara, «ella ajunta dies lliures i es ve cap aquí, o jo m’escapo a Madrid per estar aquells dies amb ella, segons el que hàgim de fer». Ser fora de la ciutat no és un perjudici. I tot i que es tracta d’una localitat de 200 habitants, que dobla població en vacances i caps de setmana gràcies a les segones residències, «hi ha certes opcions d’oci sense deixar d’atendre la feina», afirma. La seguretat davant els contagis és un altre dels avantatges. «Fa un mes, a Madrid, les sortides al carrer eren multitudinàries, anava amb la mascareta, aquí en canvi surto i no em trobo a ningú, puc fer un tomb pel camp sense creuar-me amb ningú». «És una meravella treballar així», explica, segons informa Julia Camacho.

Carmen Caravaca, productora audiovisual des de Marbella

«És igual que si fos a Madrid, amb l’avantatge que aquí tinc una habitació més que puc utilitzar com a despatx i no tenir els nois al costat jugant». Aquest any Carmen Caravaca va decidir que, en comptes de deixar els petits amb la seva àvia a Marbella (Màlaga), i tornar a la capital fins a les vacances, ella mateixa s’instal·laria a la casa de la seva mare per treballar des d’allà. Una opció factible perquè els clients d’aquesta productora audiovisual tampoc són a Madrid, i estan acostumats a treballar en remot. «Estic encantada, perquè guanyo en qualitat de vida».

«Entre la gent amb qui treballo n’hi ha molts en la meva situació, el teletreball està ben acceptat», afirma. L’avantatge, en el seu cas, és que no depenen d’un horari, sinó que es treballa per objectius. «Mentre es faci i surti, ja està, no té cap implicació per als clients des d’on treball o em connecto», diu, «tant els meus companys com els clients saben que estic connectada sempre i que, si fa falta que vagi a l’oficina, vaig d’un dia per l’altre». I defensa que des de la casa de la platja «puc ser igual de productiva» i fins i tot ‘multitasca’, ja que «mentre parlo amb un client puc dedicar-me a les tasques domèstiques, com fer llits o preparar el dinar», afirma entre rialles.

En el seu cas, després dels mesos de confinament en Madrid, va decidir que no era el moment de deixar la seva mare, ja gran, tant temps sola. I va preferir el desembarcament de tota la família a casa seva, tot i que hagin d’extremar les precaucions al tractar-se d’una persona de risc, i per tant més vulnerable. «Altres anys anava i venia, i els nois es quedaven amb ella, però aquest any, tot i que no facin gaires coses, estan millor aquí que a Madrid, la casa és més gran i més fresca».

Amb els clients tampoc va trobar problemes, i les empreses amb què treballa habitualment l’hi van comentar perquè «sabien que habitualment vinc a Marbella a l’estiu». La vivenda de la seva mare, on a més va viure de petita, ja tenia internet, amb una velocitat suficient per poder teletreballar, i disposava dels mitjans necessaris perquè «tot i que anem a l’oficina, hi ha nombrosos clients de fora i treballem molt en remot, així que estàvem molt preparats pel que fa als mitjans».

Un altre avantatge que troba són les opcions d’oci durant les estones mortes des d’una casa situada en ple centre de la ciutat. «Quan acabo, a la tarda, baixem a la platja, i de vegades fins i tot puc trobar temps al migdia; i a més el cap de setmana ja hi ets i guanyes temps al no haver d’estar pendent d’agafar un tren o un cotxe».

Devota confessa del teletreball, concedeix que, no obstant, aquesta modalitat uneix el pitjor dels dos mons: la connectivitat 24 hores i el concepte de presencialitat vinculat a la productivitat. Considera que alguns caps encara sospiten d’aquells que demanen teletreballar els divendres o els dilluns, «però molts després s’adonen que es pot fer i que no t’escaqueges». De fet, reconeix que a l’oficina «tampoc s’està tota l’estona treballant, la gent navega per internet, per les xarxes socials, parla amb d’altres...».

«És veritat que des de casa no tens un horari fix, treballes els caps de setmana, o de matinada, però sembla que segueix en vigor allò d’una hora d’entrada, si no et veuen gaire es pensen que no hi ets», diu. Pensava que, després del confinament, la mentalitat de molts empresaris sobre l’horari laboral canviaria, però creu que una vegada superat el pitjor del tancament, els ànims s’han relaxat i torna el concepte de jornada presencial, tot i que és cert que «no seran al cent per cent com era abans».

Ariadna Lluís Vidal-Folch, de Barcelona a Pujalt

Ariadna Lluís Vidal-Folch és veïna de Barcelona, mare de dues nenes, d’11 i 8 anys, i professora de batxillerat per a estrangers a l’acadèmia Guiu, on, a partir de la declaració de l’estat d’alarma, van continuar impartint classes de manera ‘online’ a través de Zoom. «Amb alguns alumnes no ens hem arribat a veure mai en persona», comenta l’Ariadna, que es va adequar al teletreball immediatament. Ara al juliol continua les seves sessions de preparació per als que s’examinen al setembre, però ho fa des de la seva segona residència, l’antiga rectoria, rehabilitada, del poble on va néixer el seu pare, Pujalt, al municipi de Sort (Pallars Sobirà). És un entorn que considera privilegiat, tant per viure com per treballar. 

«Mirar per la finestra i veure la muntanya i els prats ajuda. I la casa és gran. Hi tenim tots els serveis, també wifi, per fer vida i teletreballar si volem, perquè la idea de quedar-nos a viure aquí, sempre ha estat en l’horitzó. Mai ens hem acabat d’atrevir a fer el pas, però factible ho és», diu. Per a ella, a més, la tranquil·litat del poble i el paisatge que l’envolta han sigut sempre molt inspiradors. En aquest enclavament pirinenc, ha redactat el seu últim llibre, el poemari ‘L’herba més alta’, a més editat per una editorial pirinenca, Garsineu.

Mentre les seves filles juguen molt més lliures i sense perill a la plaça i carrerons del poble, on viuen una quinzena de veïns, ella compagina les seves classes ‘online’ amb estones d’escriptura i classes, també ‘online’, de conversa en italià i en anglès. El seu marit alterna estades a Barcelona i a Pujalt, ja que no ha pogut desplaçar tot el que requeriria el seu teletreball entre muntanyes. «Per a mi fer classes ‘online’ és menys agraït, perquè perds el ‘feedback’ de la presència dels alumnes, però el contrapunt d’aquest ambient més confortable més a prop de la naturalesa, compensa», afirma Ariadna Lluís. L’hort que va posar en marxa amb les seves filles l’estiu passat ara, gràcies al seu teletreball des d’allà durant tot el mes, l’estan atenent molt millor.

Ester Bach i el Jordi, connectats amb la brisa del mar

Ester Bach i el seu marit, el Jordi, una parella de Balaguer amb dos fills, de 7 i 4 anys, teletreballen al seu apartament a Cambrils. Ell, que és cap de producció, només pot fer-ho parcialment, però la brisa del mar, els passejos i banyar-se a la platja l’ajuden a suportar molt millor les seves jornades. «Fins i tot vaig més aviat a treballar perquè vivint aquí tinc la sensació que desconnecto molt més i això m’ajuda a portar millor la resta del dia», explica el Jordi. Això sí, totes les formacions que fa l’empresa, com ara són ‘online’, les pot fer des de l’apartament, sense problema. 

Notícies relacionades

Sanitat no pot cobrir 473 destinacions per a MIR

Albirament d’un OPNI

«I com que ara la majoria de les reunions són virtuals i normalment a la tarda, també em permeten venir a dinar i ja les faig des d’aquí, així ja he fet el desplaçament abans d’acabar la jornada», diu. El teletreball –puntualitza el Jordi– «és un pas important per avançar en la conciliació, no tot ha sigut negatiu en aquesta crisi sanitària, i en algunes coses que haguessin acabat arribant, com el teletreball, ja ens hem hagut d’avançar». 

Per a ella, teletreballar a la segona residència, un apartament a la platja, als baixos d’una comunitat amb piscina, no és novetat. «Ja és el segon estiu que ho faig»,afirma. L’Ester Bach és distribuïdora independent d’Herbalife Nutrition. «El meu horari és molt flexible, puc fer la feina entre capbussó i capbussó, prenent el sol, a la platja o a la piscina, amb el mòbil o a l’ordinador, i així compagino la vida familiar i l’entrada d’ingressos».