EL MÓN POST-COVID / 8

Fugir del virus: ¿i si ens en anem al camp?

Fugir del virus: ¿i si ens en anem al camp?

A Miguel Lorenzo

7
Es llegeix en minuts
Nacho Herrero
Nacho Herrero

Periodista

ver +

«En les últimes setmanes ha trucat bastanta gent preguntant per cases, fins i tot alguna immobiliària». Ho explica, sorpresa, Lucía Martí, alcaldessa de Palanques, un poble minúscul (sis carrers i 31 veïns) de la despoblada comarca dels Ports, a Castelló, però gairebé tocant amb la no més freqüentada Terol. Aquest sobtat interès pel món rural és una de les conseqüències inesperades del coronavirus, una pandèmia amb un codi postal eminentment urbà i de la qual ja hi ha qui es planteja fugir.

La Covid-19 manté confinats 47 milions de persones a l’Estat; és a dir espantades, atabalades i avorrides. Aquesta ‘triple A’, agitada per l’extensió del teletreball però també pels dubtes de com i quan obriran les escoles i per l’amenaça dels rebrots, convida a plantejar-se un canvi de vida. De fet, només en les tres primeres setmanes de tancament, la recerca de vivendes en capitals de província a Idealista va caure cinc punts, que van anar a parar a altres municipis més petits. Alguna cosa es mou.

Un nou èxode s’està forjant al caliu de la pandèmia, amb un epicentre urbà, i l’expansió del teletreball

«Hi pot haver moviment i segur que n’hi haurà», avança Dolores Sánchez, professora del Departament de Geografia Física i Anàlisi Regional de la Universitat de Barcelona. «És possible que hi hagi un retorn al món rural, però no serà massiu –aclareix–.  «Sempre hi ha hagut neorurals, però han tingut més importància com a tendència que des del punt de vista estadístic».

Un nen patina al poble de Castellfort (Castelló). / MIGUEL LORENZO

La intensitat del moviment dependrà de diversos factors, explica, però especialment del que duri la crisi sanitària. Si es dilata, si hi ha rebrots, apunta, hi haurà més gent que prefereixi viure a una distància prudencial de l’epicentre del problema. «Com més duri, més possibilitats, però la memòria és fràgil, i si recuperem el control de les nostres vides aquest somni s’esfuma», adverteix.

La intensitat del moviment
dependrà especialment del que s’allargui la crisi sanitària

El que ha quedat clar és que el confinament «es porta molt millor» als pobles, admet l’alcaldessa Martí. «Et creues amb menys gent, així que penses que hi ha menys risc de contagiar-te», apunta. També hi ha més flexibilitat horària i, sobretot, «no és el mateix obrir la porta i sortir a la ciutat que a la natura», remarca.

A més de la durada de la crisi, pel que implica de seguretat sanitària i de restriccions, el gran element que determinarà el flux de tornada al món rural serà la feina. Perquè allà n’hi ha més aviat poca. Sembla que va ser fa un segle, però només tres mesos enrere milers de manifestants clamaven per la falta d’oportunitats laborals a l’Espanya rural.

Ovelles i ordinadors

Mari Carmen Troncho és pastora d’ovelles als Ports i no veu gaires urbanites fent la seva feina. «Això dona per anar tirant. El preu és igual que fa 20 anys, així que abans t’apanyaves amb 60 ovelles i ara n’has de tenir 600. Això dona molta feina: si comptes les hores, no et deixa res. Així que algú que treballi en una ciutat les seves vuit hores i tingui els caps de setmana i un mes de vacances no crec que vulgui això», reflexiona. Tot i que a ella, que va deixar una feina en una fàbrica per fer-ho, li agrada.

La pastora Mari Carmen Troncho, a la comarca castellonenca dels Ports. / miguel lorenzo

«Viure de la terra és molt complicat», confirma altre cop des de Palanques Lucía Martí. «El que s’ha d’aconseguir és que els que en viuen ho puguin continuar fent i que d’altres puguin viure del turisme, però hi ha d’haver bones connexions i internet de qualitat perquè es puguin activar altres coses», reclama. No tant pensant en els que puguin arribar, sinó en els que encara hi són. «La prioritat és treballar perquè els joves que són d’aquí i es vulguin quedar ho puguin fer. Després, si vol venir gent de fora, doncs perfecte, perquè aquesta situació pot animar», reconeix.

Aquí entra el boom del teletreball, coincideix la professora. «Aquests dos mesos hem viscut una revolució, si es consolida sí que podem començar a parlar d’un retorn més sòlid», avança. No obstant, Sánchez recorda que aquesta opció afecta un nombre limitat de feines, que el pas s’ha fet per obligació i que són molts els que, com ella, estan desitjant aparcar-ho.

Un trasllat vinculat a l’ocupació

Qui es pot estar plantejant sortir de la ciutat és, bàsicament, qui té feina i se la pot emportar fora, almenys parcialment. No ho farà el que no la tingui o la pugui perdre. «És difícil ficar-se en aventures en un context econòmic en què s’espera una recessió», assenyala la vicedegana. «I si la recessió és profunda, les expectatives i les oportunitats seran a la ciutat», afirma.

Jornalers de la taronja descansen als camps de Simat de la Valldigna (València). / miguel lorenzo

El tema d’anar-se’n al poble és, per exemple, molt present en un xat de Cèlia Dotu. «Un entorn amb fills i del barri de Gràcia de Barcelona, per situar», apunta aquesta treballadora de serveis socials. El seu és un dels perfils que es plantejarien fer el pas, tot i que fos mixt i també en part per economia, per precarietat, concretament. «Aquí estem pagant entre 1.200 i 1.300 euros per pisos de dues o tres habitacions, gairebé tots sense terrassa. Les nostres vacances no són al sud-est asiàtic, sinó a la piscina municipal, que no sabem si obriran, i el gran triomf és fer una barbacoa amb els amics el cap de setmana –explica–. Així que et planteges canviar quan penses que podem continuar tancats en pisos pensats per dormir».

«Et planteges canviar quan veus que podem seguir tancats en pisos pensats per dormir», afirma la barcelonina Cèlia Dotu

Entre mems i vídeos sorgeixen plans. Per exemple, tenir una habitació a Barcelona per dormir quan la feina ho exigeixi o el plaer urbanita ho demani, i dedicar el superàvit a un altre lloguer, compartit també, o no, en algun poble de l’interior. De perfils i models n’hi ha diversos; d’avantatges i inconvenients, també.

«Aquí queda molt per fer i això ho diu una convençuda del fet que es viu millor al poble que a la ciutat», recorda Martí. La seva homòloga a la pròxima Castellfort (uns 200 habitants), Rosa Adela Segura, coincideix en els avantatges: «L’atenció mèdica és gairebé individualitzada. Jo al meu metge li envio un whatsap quan em fa mal alguna cosa. No hi ha cua, no fa falta cita prèvia i és cert que has d’anar a Castelló per a l’especialista o per a coses greus però, total, és a una hora».

Aula de lectura de l’escola rural de Castellfort. / miguel lorenzo

Però hi ha més coses. Amb el fantasma de les ràtios màximes de 15 alumnes per al curs que ve, assegurar-se que els fills estaran de dilluns a divendres a l’escola és un punt i en aquestes zones hi ha places. «A l’escola són molt pocs, ara 12 o13 i dividits en dues classes, una d’infantil i una altra de primària. Hi ha vegades que em passo i sembla que hi hagi més professors que alumnes», comenta.

L’Espanya buidada continuarà igual

A la botiga del poble, Fina Adell coincideix en els avantatges però també que és difícil que molts facin el pas. «Tots ens diuen ‘que bé que viviu aquí’, però de seguida et diuen que això és molt avorrit», comenta. «T’has d’acostumar a no trobar-te gent, al fred, a coses que molts dels que viuen a la ciutat no suporten», reconeix l’alcaldessa. «Però aquest estiu estarem plens», apunta la botiguera.

«La destinació d’aquesta nova migració seran municipis pròxims a les ciutats, les àrees remotes es continuaran buidant», apunta la geògrafa Dolores Sánchez

Per tot això, la professora Dolores Sánchez creu que la destinació d’aquesta nova migració seran principalment «municipis amb cert nombre d’habitants, dinàmics i en entorns accessibles». La majoria dels que decideixin abandonar una ciutat voldran mantenir cert moviment i no tenir-la gaire lluny: «Les àrees més remotes continuaran buidant-se com passa des de fa un segle. És una utopia pensar que tornaran a florir».

Simat de la Valldigna pot ser un exemple de destinació, amb una població estable d’uns 3.500 habitants, a poc més de 40 quilòmetres de València i amb una economia eminentment agrícola. A causa que la Covid-19 i les seves múltiples arestes han apujat els preus de les fruites i verdures, «aquí s’han empadronat 14 o 15 persones des que va començar tot, i això no és normal», explica Víctor Mansanet, el seu alcalde.

Notícies relacionades

El tancament de fàbriques de les àrees metropolitanes de les grans ciutats ha portat alguna gent a tornar a unes feines que durant anys han fet majoritàriament els immigrants, que ara no poden entrar al país. «Aquesta crisi ha reforçat el camp. Hi ha una reactivació, almenys en aquesta zona», assegura. Així que sembla que hi haurà moviment però que l’Espanya buidada tampoc s’omplirà de cop, sobretot la menys poblada. Oblideu-vos, per tant, de veure en uns mesos pancartes de ‘No us en aneu’ en manifestacions en ciutats semidesertes.