Assumptes obligats

De vegades el futbol ens delecta amb moments absolutament heroics. Dimecres vaig veure a casa el partit de Champions del Reial Madrid. En un tram del primer temps, hi va haver una seqüència de córners encadenats. Primer en una banda i després en l’altra. El llançador habitual, el jove Arda Güler, llançava un córner i després un altre, i després un altre i un altre i un altre després de recórrer el camp de banda a banda. I a sobre tothom esperant i mirant-lo. Que fot un munt això d’haver de xutar tan bon punt arribes al córner, amb presses i cansat. Això dels córners d’Arda Güler: absolutament heroic. Em vaig cansar i tot només de pensar-hi.

Tot plegat em va fer recordar temps passats. Jo també vaig ser un esquerrà que anava a la cantonada a llançar els córners. La meva evolució com a futbolista de pedrera es resumeix en aquesta confessió: quan jugava amb els juvenils, en algunes accions dubtoses, vaig arribar a desitjar que l’àrbitre assenyalés servei de porteria en lloc de córner per no haver de travessar tot el camp. Anar i tornar, eh, en molts casos, perquè aquell anys jugava a la banda esquerra. M’estimava més perdre l’opció del gol que no pas fer aquesta trotada extra pel camp.

Era clarament un juvenil cansat. Un vell prematur, un oxímoron humà. Avui, dècades després, puc entendre que el cansament que tenia no era físic i que no estava ni malalt ni lesionat. Simplement, havia perdut l’entusiasme. Tot i que llavors encara no ho sabia, el futbol ja m’havia abandonat. Continuava jugant per inèrcia, però vaig trigar encara no uns mesos a deixar-ho estar.

És probable que aquest procés que molts vivim de joves com a futbolistes el visquem de manera repetida com a adults en altres àmbits. Podem pensar en la passió de l’enamorament, en l’addicció a un videojoc o en la implicació en una feina. Tard o d’hora, allò que tant ens agradava deixa de ser divertit. Tard o d’hora, t’atrapa el fàstic del desànim. Tard o d’hora, canvia en assumpte obligat. A diferència del futbol, sovint, el més còmode és no deixar-ho.

Perquè el món funcioni, tots hem de travessar el camp per llançar un munt de córners que ens estimaríem més no llançar ni haver llançat. N’hi ha que fingeixen pel camí emoció i entusiasme. Em sembla una obscenitat. Diria que val més fer-ho i ja està, fer-ho i en paus, fer-ho sense mirar de justificar-ho.

Sacrificis

Notícies relacionades

Roberto Carretero: "Normalitzar el dolor va fer que em petés el cap"

Espanya passa per damunt de Suècia i té un peu i mig a la final

Algunes nits, xerrant amb amics, toquem un tema clàssic: els sacrificis del seguidor. Aquelles coses que al seu dia vam fer pel nostre equip i ara potser ja no tant. Això és: llevar-te en hores infames, viatges sense sentit, exàmens suspesos, esbroncades familiars, vacances perdudes... I el millor de tot: sense que res d’això garantís un mínim resultat.

De vegades, a més, ho feies sense que et vingués de gust ser-hi, però d’alguna manera senties que hi havies de ser. Lligams de militància. Màrtirs que ningú havia demanat ni necessitat. Una sensació malaltissa de conclusió tèrbola: fins i tot la passió més pura s’acaba intoxicant a les nostres mans. Algú podria haver dit que els córners els llancés algú altre de tant en tant.