Roberto Carretero: "Normalitzar el dolor va fer que em petés el cap"

Va començar a jugar a tennis per casualitat. ¿Com va ser?

Dic que va ser per casualitat tot i que també és una mica causalitat perquè el meu pare hi era aficionat. No ens va posar mai una raqueta a la mà, però va acabar passant. Va ser en un càmping a Jaca a l’estiu.

¿Se li va donar bé sempre?

Jo aprenc mirant, i havia acompanyat molt sovint els meus pares al club de tennis. La primera vegada que vaig agafar la raqueta ja havia vist com es feia servir i em va sortir amb tota naturalitat. La cara de sorpresa dels meus pares quan em van veure va fer que m’aficionés encara més al tennis.

Al llibre parla del seu "caràcter inadaptat». ¿Li va costar rebre ordres dels entrenadors?

Soc una mica inadaptat per a les coses que m’agraden menys, com estudiar, però l’esport no em va suposar mai un esforç. Era un noi mogut i rebel i el que em costava era estar assegut. El tennis era el que m’agradava, i com més millor. Més endavant, de professional, ja va ser una altra cosa.

El salt a professional el va fer quan es va traslladar a Barcelona.

A priori un és professional quan guanya diners o entra a les llistes ATP, però en realitat un és professional quan vol que la seva vida sigui això. En el meu cas va ser als 12 anys, i al cap de dos em vaig mudar a Barcelona. Sempre havia estat a la falda de la mare, i aquí tot sol em va costar. Vaig plorar molt. Anar-se’n tan jove de casa no és el més aconsellable. Als meus fills no crec que els ho hagués deixat fer.

¿Se’n penedeix?

No. Mai. Tornaria a ser tennista malgrat la duresa del procés. Canviaria el caràcter que vaig tenir. Segurament, si hagués guanyat tres Grand Slams i fos milionari ara seria la mateixa persona, però també hi ha coses que no tindria, com la meva família, que em pesa més.

¿Es podrien haver evitat algunes de les lesions que ha tingut?

La lesió que vaig tenir a l’espatlla m’hauria sortit igualment. És una cosa congènita. La tensió de la raqueta no hi ajudava, és clar. Era un noi gros i tenia molta potència muscular, però tampoc sé si la preparació per a la musculatura i els tendons era l’adequada. El dolor m’ha acompanyat tota la vida i el vaig arribar a normalitzar.

¿Com?

Els esportistes tenim un llindar massa alt. Vaig normalitzar aquest extrem. Per a mi, era habitual estar en un nivell 8 constant de dolor, i això també va comportar que s’agreugés més i que em petés el cap.

¿Les lesions van ser la creu de la seva carrera?

Em sembla que sí. També puc dir que vaig ser jo, o el meu cap, però sincerament crec que si hagués tingut un físic més adequat no hauria hagut de ser tan fort mentalment. Les lesions em van acabar fent efecte.

Reconeix que no es cuidava ni es deixava ajudar.

Soc una persona peculiar. Em costava, i encara avui dia em costa, confiar en la gent. Potser hauria d’haver treballat una mica més aquest aspecte.

¿Va trobar a faltar jugar quan es va retirar?

Quan un es retira com ho vaig fer jo, descansa. No vol saber res de l’esport durant una temporada. Necessitava mirar endavant i veure què feia amb la meva vida. Vaig provar altres coses, però si entrava en una pista de tennis encara hi deixava la pell. No tinc un terme mitjà, però tampoc vaig ser una joguina trencada.

¿Ho passa bé amb el tennis des de la cabina?

Molt. Em poso en la pell del jugador perquè ho he viscut. Em canso molt encara hagi passat sis hores assegut. Acabo desfet perquè ho dono tot, com feia a la pista.

Notícies relacionades

Assumptes obligats

Espanya passa per damunt de Suècia i té un peu i mig a la final

¿Ha vist reflectit el seu estil en cap jugador?

He vist el meu estil, i no només en el terreny tècnic o tàctic. Em sento identificat amb Carlos Alcaraz, encara sigui en la seva pitjor versió. És un nano especial que segurament és una mica introvertit però que no se li nota. Fa disfrutar i és generós. Juga amb alegria, és explosiu, puja a la xarxa, pica fort de dreta... Alcaraz podria ser la versió somiada de Carretero.