El biopic d'Springsteen i la salut mental: música per calmar el soroll

El film posa nom a aquest soroll que Springsteen arrossega des de la infància: conviure amb un pare amb esquizofrènia paranoide, l’alcohol, la violència, la culpa. Jeremy Allen White interpreta un artista que, per entendre el seu so, ha d’entendre el seu dolor. A través de flashbacks en blanc i negre, la pel·lícula traça la línia invisible que uneix el trauma infantil amb la recerca obsessiva d’un so pur, gairebé fantasmagòric, com si només la música pogués fer parlar allò que ell no s’atreveix a dir.

"No sé si en puc fugir més"

Hi ha un moment clau: “No sé si en puc fugir més”. El Boss deixa de fugir. El dolor ja no pot ser una cançó més, ni un motor de ràbia; ha de ser escoltat. La depressió apareix en silencis, en gestos petits, en aquell “soroll” que l’ofega quan torna a Nova Jersey en acabar una gira. Però també en la cura: la presència del mànager, interpretat per Jeremy Strong, que li recorda que ningú no pot fer aquest viatge sol. “El lloc d’on vens ja no existeix”, li diu. “Només existeix aquí i ara".

Conviure amb la pròpia ombra

Notícies relacionades

Els assajos clínics amb antidepressius exclouen a entre un 30% i un 50% de la població, segons un estudi

Sandy Martos, activista: "Treballar per viure i no viure per treballar és una de les majors formes d'autocura"

El mèrit de “Springsteen: Deliver Me from Nowhere” és evitar els clixés. No és un altre biopic sobre una estrella de rock que s’enfonsa en les drogues o en la fama. El que hi ha aquí és molt més íntim: la lluita d’un home per conviure amb la seva pròpia ombra. El primer final, quan Springsteen entra per primer cop a la consulta d’un terapeuta i es permet plorar, hauria estat prou: és honest, dolorós i obert.

Però, després d’un fos a negre, la pel·lícula allarga deu mesos més, mostrant un retrobament amb el pare que busca tancar el cercle. És un gest de pau, sí, però també de dubte: no sabem si aquest perdó és real o només una fantasia possible. I potser aquí rau la seva força — en mostrar que el dolor masculí no sempre es resol, però pot ser compartit. Que, fins i tot quan el soroll amaina, la ferida continua ressonant.