Sanament
Estrena cinematogràfica
El biopic d'Springsteen i la salut mental: música per calmar el soroll
El film, estrenat aquest divendres, mostra la convivència de l'artista amb un pare amb esquizofrènia
Els líders també es deprimeixen
Jeremy Allen White, en Springsteen: deliver me from nowhere /
A “Springsteen: Deliver Me from Nowhere”, Bruce Springsteen no és el mite, sinó l’home que s’asseu davant del buit i l’escolta. La pel·lícula retrata el procés de creació de Nebraska, l’àlbum més auster i dolorós del músic, enregistrat sol a casa amb un gravador de quatre pistes, i que va marcar un abans i un després en la seva trajectòria. Darrere aquell eco, aquella veu trencada i aquelles guitarres nues hi havia una pregunta que no tenia res a veure amb l’èxit: com se sobreviu al soroll interior?
El film posa nom a aquest soroll que Springsteen arrossega des de la infància: conviure amb un pare amb esquizofrènia paranoide, l’alcohol, la violència, la culpa. Jeremy Allen White interpreta un artista que, per entendre el seu so, ha d’entendre el seu dolor. A través de flashbacks en blanc i negre, la pel·lícula traça la línia invisible que uneix el trauma infantil amb la recerca obsessiva d’un so pur, gairebé fantasmagòric, com si només la música pogués fer parlar allò que ell no s’atreveix a dir.
"No sé si en puc fugir més"
Hi ha un moment clau: “No sé si en puc fugir més”. El Boss deixa de fugir. El dolor ja no pot ser una cançó més, ni un motor de ràbia; ha de ser escoltat. La depressió apareix en silencis, en gestos petits, en aquell “soroll” que l’ofega quan torna a Nova Jersey en acabar una gira. Però també en la cura: la presència del mànager, interpretat per Jeremy Strong, que li recorda que ningú no pot fer aquest viatge sol. “El lloc d’on vens ja no existeix”, li diu. “Només existeix aquí i ara".
Conviure amb la pròpia ombra
Notícies relacionadesEl mèrit de “Springsteen: Deliver Me from Nowhere” és evitar els clixés. No és un altre biopic sobre una estrella de rock que s’enfonsa en les drogues o en la fama. El que hi ha aquí és molt més íntim: la lluita d’un home per conviure amb la seva pròpia ombra. El primer final, quan Springsteen entra per primer cop a la consulta d’un terapeuta i es permet plorar, hauria estat prou: és honest, dolorós i obert.
Però, després d’un fos a negre, la pel·lícula allarga deu mesos més, mostrant un retrobament amb el pare que busca tancar el cercle. És un gest de pau, sí, però també de dubte: no sabem si aquest perdó és real o només una fantasia possible. I potser aquí rau la seva força — en mostrar que el dolor masculí no sempre es resol, però pot ser compartit. Que, fins i tot quan el soroll amaina, la ferida continua ressonant.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
- Col·lectius vulnerables Catalunya inicia la reobertura de menjadors escolars a l’ESO
- LA CRISI BLANCA Xabi Alonso, a punt de ser acomiadat
- LA PRESSIÓ FISCAL Un veí de Collbató aconsegueix que li retornin diners de la taxa de residus
- Conflicte laboral en la sanitat La vaga de metges arrenca amb mobilitzacions i ball de xifres
- A Collserola Trobats 50 senglars morts dins del radi d’afectació de la pesta porcina africana
- Tribunals Detinguda per ordre de l’Audiència Nacional l’exmilitant socialista Leire Díez
- Figura influent Robe Iniesta, poeta salvatge i l’ai al cor que va revolucionar el rock en castellà al capdavant d’Extremoduro
- Entrega del guardó La filla de María Corina Machado agraeix el Nobel de la pau: «Si volem tenir democràcia, hem d’estar disposats a lluitar per la llibertat»
- Radiografia de l’educació superior Navarra, Madrid i Catalunya tenen les universitats públiques més cares
- SANCIONAT A EUROPA Flick gestiona amb tacte les «petites decepcions» de Lamine Yamal
