Santi Fuchs: «¡Menys hores de pupitre i més de mar i muntanya!»

Escola de vida, es llegeix al cartell d'entrada al local del número 33 del carrer de Pellaires del barri del Poblenou de Barcelona. L'interior fa olor de fusta i visualment resulta un agradable enrenou: embarcacions en procés de restauració, objectes flotants fabricats amb material reciclat, maquetes de barcasses asiàtiques... Aquesta és una de les seus (l'altra és a la platja de Montgat) de l'escola nàutica que Santi Fuchs i el seu soci Xavi Ferrer van obrir amb l'objectiu de fomentar la qualitat humana i no l'excel·lència tècnica.

¿És possible aprendre a ser més bona persona a través de la vela? Ell està convençut que sí.

-¿Escola de vida no és un nom gaire ambiciós? Ambiciós no, superambiciós. Però ara l'hi neutralitzaré. Ni el Xavi ni jo tenim la solució. La solució només pot venir d'una xarxa de persones que treballen amb esperit cooperatiu per millorar les coses, amb actitud de cuidar-se entre elles i cuidar l'entorn; això és una escola de vida i aquesta és la nostra filosofia.

-Vostè navega des de petit. El meu avi ja anava al Club Natació Barcelona i el meu pare tenia un patí català amb el qual vaig començar a sortir al mar. El patí català és una embarcació de vela lleugera, tipus catamarà però sense timó, que és boníssima per aprendre'n perquè és molt intuïtiva.

-¿Conserva el patí del seu pare? Sí, el Mestral té més de 40 anys i en fa cinc que el faig servir per ensenyar a navegar els nens. Un altre dels nostres objectius és recuperar barques velles i abandonades. Un patí nou pot costar 8.000 euros, i un de restaurat, 1.500. D'aquesta manera matem dos pardals d'un tret: fem la vela més accessible a totes les butxaques i ensenyem oficis relacionats amb la reparació d'embarcacions, que ara van molt buscats.

-¿A quin públic va adreçada l'escola? A tot tipus de públic, des de nens del barri fins a joves que estan a punt d'estudiar per ser capità de vaixell. Actualment estem en converses amb el port de Badalona per tenir un espai on joves tutelats per Justícia juvenil puguin aprendre a restaurar barques i a navegar. La meva idea és que aquests joves agafin definitivament les regnes de la seva vida i en comptes de cremar contenidors facin projectes.

-Fins no fa tants anys la vela era un activitat elitista. En canvi en molts països amb mar és l'esport oficial i es comença a practicar des de l'escola. La naturalesa és la millor eina educativa, però aquí els nens passen massa hores al col·le asseguts en un pupitre, preparant-se per ser màquines que obtinguin el màxim benefici. ¡Menys hores de pupitre i més hores de mar i muntanya!

-¿Vostè sempre ha sigut tan crític? De petit tenia un malson recurrent. Somiava que la societat érem formigues i que uns soldats anaven punxant-nos perquè passéssim per on ells volien. Ara, quan veig qualsevol injustícia sento la mateixa angoixa i impotència que quan era petit i tenia malsons.

Notícies relacionades

Trenta nens tutelats s’han escapat més de dos dies aquest mes

‘Boomers’ vetats a la discoteca

-Segurament va ser un nen contestaire. Si contestaire vol dir argumentar contra el que em semblava injust, doncs sí. El que m'ensenyaven no em quadrava, així que quan vaig deixar la secundària em vaig apuntar a l'Ateneu Barcelonès i vaig llegir tots els autors clàssics i contemporanis que vaig poder. Però no vaig trobar la llum allà, sinó en els escrits sobre els indis natius americans i la seva concepció de la vida basada en l'observació de la naturalesa.

-Va començar una carrera artística com a forjador. ¿Per què no va continuar? El món de l'art és massa elitista. Per a mi la feina més important en aquesta vida és transmetre el que has après als més petits. És l'única manera que tenim d'evolucionar i és al que em dedico.