Oliver Laxe continua fent-se gran a Canes

Algun dia, Oliver Laxe guanyarà la Palma d’Or al Festival de Canes. És només una qüestió de temps. El cineasta gallec ha rodat quatre pel·lícules fins ara, les quatre s’han presentat al certamen francès i, des d’ahir, les quatre han sigut premiades aquí. Si les tres primeres van obtenir aquesta recompensa en alguna de les seccions paral·leles de la mostra –Todos vosotros sois capitanes (2010) a la Quinzena de Realitzadors Mimosas (2016) a la Setmana de la Crítica i Lo que arde (2019) a Una Certa Mirada–, en la seva primera participació en la competició oficial del festival, Laxe va guanyar ahir un merescudíssim Premi del Jurat gràcies al seu quart llargmetratge Sirat. Trance en el desierto, una barreja de western, de road movie i d’odissea existencial que contempla el viatge sense retorn d’un home al cor de les tenebres, i mentrestant sacseja les emocions i la psicologia de l’espectador de les formes més sorprenents.

A aquest ritme, diem, al director –el primer artista espanyol en formar part d’un palmarès oficial de Canes des que Antonio Banderas va obtenir el guardó al Millor Actor per Dolor y gloria (2019)– potser tan sols li fan falta un parell de pel·lícules més per conquerir el certamen cinematogràfic més important del món com aquesta nit, fent cas al que auguraven totes les prediccions, ho ha fet Jafar Panahi.

La Palma d’Or que l’iranià va guanyar ahir per A Simple Accident, gràcies a la que ingressa en el reduït grup de cineastes que han guanyat el primer premi als tres grans festivals del planeta –va obtenir el Lleó d’Or a la Mostra de Venècia amb El círculo (2000) i l’Os d’Or a la Berlinale amb Taxi Teheran (2015)– és un premi de transcendència extraordinària, perquè no només serveix per recompensar un treball de valor artístic indubtable, sinó també perquè porta una càrrega simbòlica i una rellevància política enormes. Al llarg dels últims 15 anys, recordem, Jafar Panahi ha estat empresonat diverses vegades per suposats crims contra el règim teocràtic del seu país, i obligat a treballar en la clandestinitat per poder continuar fent cine malgrat que aquest govern dictatorial l’hi havia prohibit; la seva presència ahir sobre l’escenari per recollir el seu premi va ser la imatge mateixa de la resistència, en bona part perquè la pel·lícula que ho ha possibilitat és un cant a la revolució contra els tirans.

Premis indiscutibles

Protagonitzada per un grup de persones que en el passat van patir persecució política i ara tenen la possibilitat de matar qui va ser el seu torturador A Simple Accident ens demana que ens preguntem sobre si els oprimits estan legitimats per adoptar els mateixos mètodes que van patir en mans dels seus opressors, tot i que estigui clar que la venjança mai els permetrà tancar les seves ferides. És una obra extremadament furiosa però, compte, també plena de calidesa i humor. ¿Com reaccionaran els censors de la República Islàmica al veure-la? ¿Estarà Panahi fora de perill una vegada torni a casa? Passi el que passi, ahir va tornar a deixar clar el que fa anys que demostra a través del seu cine. Que no podran amb ell.

Tot i que potser no tan esperables com la Palma d’Or per a l’iranià, tots els guardons atorgats pel jurat que aquest any presidia l’actriu Juliette Binoche són difícilment discutibles. El que va representar la segona posició en el palmarès, el Gran Premi, va anar a parar a la que sens dubte és la millor pel·lícula que el noruec Joachim Trier ha dirigit des de la seva obra mestra Oslo, 31 de agosto (2011). Centrada en una família llastada per un historial que inclou tortures en mans dels nazis, suïcidis, Alzheimer, depressió, abandonament, narcisisme patològic i diversos traumes més Sentimental Value, se serveix de la versatilitat del director a l’hora de manejar diferents tècniques narratives per convertir un grapat d’idees més aviat trillades –sobre el dolor que els pares causen als seus fills, sobre el potencial de l’art per guarir, però també per causar turment, sobre el significat amb què dotem els espais i els objectes que ens envolten– en alguna cosa realment singular i memorable. I pel que fa al Premi del Jurat, Binoche i la resta de jutges van decidir que a més de Sirat també el guanyés la que sens dubte ha sigut una de les sorpreses més grates de Canes 2025: Sound of Falling, de l’alemanya Mascha Schilinski, retrata el cicle vital d’una casa familiar a través dels ulls de quatre generacions de noies que van viure en ella, és una exhibició aclaparadora de talent, el tipus de pel·lícula que deixa qui la mira amb la sensació d’haver descobert un nou llenguatge cinematogràfic.

Edició de qualitat

Entre tots els cineastes que aquest any competien en el concurs oficial del certamen, el brasiler Kleber Mendonça Filho, que presentava aquí Agente secreto, és l’únic que ahir a la nit va pujar a l’escenari en dues ocasions, primer per recollir el premi al Millor Actor en nom del protagonista de la seva pel·lícula, Wagner Moura, i després per rebre el guardó a la Millor Direcció en el seu propi. Quart llargmetratge de ficció de la seva carrera, és un thriller polític ambientat durant la dictadura militar brasilera que vessa idees i enlluerna l’espectador a través d’una successió de filigranes estilístiques –escombrats de càmera, pantalles partides–, la seva complexitat narrativa, la precisió amb què captura la barreja d’absurd i terror que defineix la vida allà on impera l’autoritarisme més corrupte, i la contagiosa cinefília que exhibeix; bona part de la seva capacitat de seducció, sens dubte, es deu al carisma que exhibit al llarg dels seus 158 minuts de metratge per Moura, un veterà intèrpret que fa anys que deixa clar el seu talent tant en el cine del seu propi país com en produccions internacionals.

Notícies relacionades

Densa simfonia del dolor heretat

50 anys del ‘Tauró’ de Spielberg

En canvi, l’actuació que va valer a la francesa Nadia Melliti el premi a la Millor Actriu, al capdavant de La petite dernière, tan sols és el primer de la seva carrera. Tot i que merescuda, la seva presència en el palmarès no va ser necessàriament una cosa que es preveiés, i el mateix pot dir-se del trofeu que Luc i Jean-Pierre Dardenne van recollir pel guió de la seva nova pel·lícula Recién nacidas, una obra valuosa que en tot cas no està a l’altura dels millors treballs de la parella.

El cert és que la de 2025 ha sigut una de les competicions oficials del Festival de Canes de més qualitat dels últims anys, i fa la sensació que el jurat volgués reflectir-ho així en el palmarès recompensant a la quantitat més gran possible de pel·lícules. Així ho demostra que s’hagin inventat per a l’ocasió un guardó anomenat Premi Especial que va anar a parar a Resurrection, el monumental tercer llargmetratge del xinès Bi Gan, un desfet de musculatura creativa que repassa un segle de la Xina i, en el procés, reflexiona sobre un segle de pel·lícules, alhora celebrant la capacitat única del cine per transportar-nos i lamentant el futur gens prometedor a què sembla enfrontar-se. Obres majúscules com aquesta, això sí, ens permeten confiar que al cine encara li queda molta vida.