Joan Riba no va anar a la División Azul: una llamborda daurada a Barcelona reconeix una víctima dels nazis

Aquest final, explicat en un paràgraf, va marcar la vida de la família de Riba. Sobretot, la de la seva dona i la de la seva filla. Aquest dimecres, 83 anys després, l’home va rebre un homenatge davant el número 39 del carrer de Martínez de la Rosa, a Gràcia, el seu domicili des que va néixer fins que el va abandonar per casar-se.

La dona i la filla

Lola Martínez, la seva dona, va morir a mitjans dels 80. Conxita Riba Martínez, la filla, que va dedicar part de la seva vida a recopilar informació sobre el cas, va morir fa només cinc mesos, el 30 de desembre del 2024. Tenia 91 anys. Ho va fer sabent ja que el seu pare comptaria amb un reconeixement, la col·locació d’una llamborda de la memòria.

Les llambordes de memòria estan previstes en el projecte Stolpersteine Barcelona, impulsat per la Regidoria de Memòria Democràtica de l’Ajuntament de Barcelona i els Amicals de Mauthausen i Ravensbrück per recordar persones de la ciutat que van ser deportades a camps nazis. Les ‘stolpersteine’ són una proposta de l’artista alemany Günter Denmig, que les va crear després de la reunificació d’Alemanya, als anys 90.

Juan March i la Trasmediterránea

En l’acte de dimecres, l’emoció familiar la va encarnar Luz Martínez Berenguer, neta del germà de la Lola i molt pròxima a la Conxita, el seu marit i els seus fills. Quan la tia va anar a viure a una residència, fa gairebé tres anys, la Luz va buidar el pis on residia i va trobar tota la documentació sobre Joan Riba que la dona havia entregat a la Generalitat. Informació que la Conxita havia recopilat amb la seva mare. La neboda es va posar llavors en contacte amb l’Amical Mauthausen.

Berenguer explica que la vida de Riba va ser en part un misteri, com va passar amb tanta gent en aquella època. D’ell se sap que en els anys 20 i 30 treballava a la Trasmediterránea, el principal accionista de la qual era Juan March, un dels recolzaments econòmics principals del cop d’Estat del 1936 i del bàndol franquista durant la Guerra Civil. És ben coneguda la frase del llavors ministre Jaume Carner: «O la República acaba amb Juan March o Juan March acabarà amb la República». I va ser més aviat el segon.

Entregat

Explica Martínez Berenguer que Riba era administrador de March i que despatxava amb ell cada 15 dies. La família creu que les conviccions republicanes de l’home el van portar a deixar la feina i la ciutat per allunyar-se del món de March. El 1939 va fugir a França. Segons precisa la seva neboda neta política, allà, com altres republicans espanyols, va treballar en la indústria militar, consolidant la línia Maginot que havia d’actuar com a barrera infranquejable per a l’Exèrcit alemany però que va resultar inútil al desprotegir la part de frontera amb Bèlgica.

Quan Alemanya envaeix França, Riba és entregat als nazis i acaba en un camp de concentració a Polònia, del qual surt el gener de 1941 per ser traslladat, juntament amb 775 presos, a Mauthausen, on se li assigna el número 3535. A l’octubre, és transferit a Gusen. Quan mor, el gener de 1942, té 35 anys i la seva filla vuit.

La División Azul

Acabada la Segona Guerra Mundial, la vídua de Riba va començar a cobrar una pensió del govern de l’Alemanya Occidental, la República Federal Alemanya, que en aquella Espanya franquista no era socialment un caramel: suposava identificar el mort com a republicà. Per això, diu la Luz, la família va explicar que Riba havia mort combatent amb la División Azul. I així ho van creure molts durant molt temps. Anys després, ja en democràcia, França li va demanar disculpes i ho va compensar econòmicament.

Notícies relacionades

Les obres de la Rambla traslladaran les afectacions al costat Raval al juny

Collboni plantejarà tornar a suspendre les relacions de BCN amb Israel

És una mica el revers de la història d’Enric Marco, treballador voluntari a l’Alemanya nazi que va inventar que havia sigut víctima dels nazis i va mantenir aquesta mentida fins a ser desemmascarat al final de la seva vida.

‘Bella Ciao’

Riba comptarà des d’ara amb una llamborda en el seu record, i dimecres la Luz, el seu marit i els seus fills, entre altres parents i amics, així com alumnes de l’Institut Teresa Pàmies –en aquests actes participen estudiants de diferents centres– el van homenatjar cantant ‘Bella Ciao’, himne de la resistència italiana. I així es va tancar un acte de justícia històrica amb aquest barceloní, en la mesura en què això és possible, vuit dècades després de la seva mort.