Dinah Brooke i el llibre que va passar mig segle amagat

El 1975, quan havia completat l’última de les seves quatre novel·les, Dinah Brooke, una escriptora londinenca cridada a convertir-se en escriptora de culte –i ara descobriran per què: està a punt de desaparèixer davant els seus ulls–, va sortir de casa amb els seus fills, bessons, que llavors eren petits, va pujar a un autobús en direcció a l’aeroport i va agafar un avió en direcció a l’Índia. Quan va hi va arribar, es va dirigir a Pune i es va instal·lar a l’ashram –el monestir– del guru Bhagwan Shree Rajneesh, més conegut com a Osho, on va practicar la meditació divina durant concretament sis anys. ¿Que què en va ser dels nens? Oh, els va enviar de tornada a Londres amb el seu pare al cap de poc temps. Quan ella va agafar aquell vol amb la canalla, ja estaven separats. Brooke no va tornar fins a 1981.

No se’n va penedir mai i continua sense penedir-se’n. "Va sentir la crida del mestre", va confessar no fa gaire a Claire Allfree, la periodista que la va entrevistar quan es va reeditar Lord Jim en casa, la seva segona novel·la i la més "sòrdida i sorprenent" de totes les que té. Ho va fer el 2023, mig segle després que es publiqués per primera vegada –el 1973–, i precedida d’un apassionant pròleg d’Ottessa Moshfegh, la reina d’un weird que Brooke semblava, d’alguna manera, haver inaugurat, i que no ha d’envejar res al weird de Yorgos Lanthimos o Todd Solondz. ¿Que de què tracta Lord Jim en casa? Oh, doncs d’un vailet cridat a ser rei, i tractat, des de nadó, com es tractaria un objecte –una cosa no viva, no sintent– decididament molest, inútil.

Misèries i perversions

¿I què passa amb aquesta criatura? Oh, doncs passa que aquesta criatura es diu Giles, Giles Trenchard, i que ha nascut en una família de guillats en la qual habiten les misèries i les perversions –el lector tindrà ganes de tancar els ulls per no veure què passa entre la criada i l’avi tan vell i impedit–, i sobreviu com pot, o simplement viu perquè en això –a ser menyspreat i utilitzat– consisteix la seva vida. Fins que arriba un dia en què se’n va a la guerra, i torna i, aleshores, com el protagonista de Lord Jim, de Joseph Conrad, fa una cosa que, d’alguna manera, permet pensar en una altra versió del seu passat, i el seu caràcter, del seu món. "No em passava res de semblant des que tenia cinc anys, quan em quedava hipnotitzada mirant la televisió", confessa Moshfegh en el pròleg, en relació amb l’encantament que té lloc quan es llegeix Brooke.

I, alhora, admet que muta durant el procés, és a dir, que muta durant la lectura. "Quan vaig arribar a la meitat del llibre, tenia la sensació d’haver envellit uns 20 anys. Després la sensació es va invertir i, a mesura que m’acostava al final, vaig rejovenir. Em van sortir nervis nous, com si la novel·la m’hagués alterat l’anatomia i el sentit del temps", diu l’autora de Mi año de descanso y relajación. ¿Com aconsegueix, Brooke, una cosa com aquesta? Aïllant el lector o la lectora, primer, en el majestuós palau o castell en què Giles plora sense parar en habitacions buides i ostentoses i, després, en l’internat, i en cada nou i claustrofòbic i reglat lloc a què accedeix Giles –la seva vida és una col·lecció de trampes– i en el qual també està aïllat, lluny del món, fora.

Tot el que explica Brooke, però, sembla que està passant i que ho fa en aquell precís instant, davant els teus ulls. L’altíssim nivell d’intimitat que permet la prosa de Brooke –és una prosa observadora, que jutja quirúrgicament i sàviament, situant-se un esglaó per sobre del que està veient i permetent al lector observar al seu costat–, et situa al centre mateix de la història, i per això Moshfegh es va preguntar, "cada dos per tres", ¿on soc? Perquè el món al teu voltant desapareix i és substituït per aquesta cosa hipnòtica i tan estranya que està passant dins de Lord Jim en casa.

Tortura

Notícies relacionades

Oliver Laxe continua fent-se gran a Canes

Densa simfonia del dolor heretat

Brooke tenia 37 anys quan la novel·la es va publicar, vivia a Londres i estava casada amb un actor, amb qui havia tingut els fills bessons. I també estava a punt de convertir casa seva en una comuna.

El que crida l’atenció de Moshfegh a Brooke —oh, l’escriptora considera Lord Jim en casa "un instrument de tortura", és bo "fins aquest punt", admet, admirada, i no li falta raó– és la manera en què construeix el jo des de dins, fins i tot quan aquest jo no és més que el jo d’un nadó –sobretot quan aquest és el jo del nadó Giles–, i d’aquesta manera t’obliga a preguntar-te en quina mesura això que no podem controlar ens converteix en el que som. I com això que som pot haver sigut fastiguejat des del principi, sistemàticament. Haver-nos convertit en alguna mena de monstre que ni tan sols sap que ho és, perquè, en part, no hi ha ningú que li hagi prestat mai la més mínima atenció. Per a Moshfegh, ni tan sols la crítica va entendre la novel·la al seu dia, perquè no va gosar fer-ho. No parlava d’una classe social, sinó d’allò que podríem haver sigut. No hi ha ningú que estigui fora de perill.