El Barça vol engegantir el seu regnat amb la quarta Champions

"El Barça ha fet història" és probablement la frase més repetida en el futbol femení. Pot ser que per això li hàgim robat certa solemnitat al fet. Ho fan tant, tan seguit i d’una manera tan incrreïble que sembla que perdi dimensió. Però hauríem de parar un segon i intentar ser conscients del que aquest equip ha aconseguit. A Lisboa, avui, el conjunt blaugrana lluitarà per tornar a fer-ho. Volen aixecar el títol per al qual ja són favorites indiscutibles. Però, si ho fan, serà mantenint aquest pes sobre les seves espatlles: "Esperem ser més històriques demà". Cent partits, 13 anys disputant la Champions, cinc finals en sis anys, tres títols continentals. Llegeixin-ho una altra vegada.

El Miniestadi ja enderrocat sempre guardarà el record d’aquell debut. El Barça s’enfrontava precisament a l’Arsenal, un gegant europeu, en la seva estrena en la Champions. Era un premi, no hi havia res a perdre. A diferència d’ara, el Barça no tenia obligació de res. Va sortir golejat per les gunners per un 0-7 en el total de l’eliminatòria. Va ser dur el cop de realitat. Veure la diferència del que podien arribar a ser i el que eren. Però aquell partit, aquell dimecres 26 de setembre del 2012, va ser un abans i un després per a la història del club.

Mirar enrere dona perspectiva si es mira de manera constructiva. El Barça arriba al seu partit 100 en competició europea davant l’Arsenal en la seva sisena final en set anys. I com a vigent campió. Si el 2012 ho haguessin explicat a alguna de les futbolistes que van disputar aquell partit, els haurien titllat de bojos. Si a Alexia Putellas, que és l’única supervivent de l’equip que es va estrenar en la Champions en l’equip actual, li diguessin tot el que acabaria passant, no els creuria.

"Tot ens porta a ser el que som ara", diu la capitana a escasses hores per a la final que les retrobarà amb l’Arsenal. "Era impensable al principi tot el que ha vingut després. Recordo com eren els partits al Miniestadi i com són ara i em sento una privilegiada. És anecdòtic que el primer partit fos tan diferent de com és ara", afegeix.

Ara aquest Barça busca aixecar la seva tercera Champions consecutiva i la quarta en la seva història. La que acabi de consolidar una vegada per totes la seva hegemonia. La primera va arribar a Göteborg, en plena pandèmia i sense aficionats a les grades. Sempre serà única, per la manera en què es va donar i perquè va ser el tret de sortida a una època que està sent daurada.

Aprendre dels errors

Després la van tornar a aixecar a Eindhoven, on van demostrar que dels errors s’aprèn, per arribar a Bilbao i destrossar la seva bèstia negra. L’Olympique de Lió va caure en la final en la qual el Barça espantava definitivament els seus fantasmes coronant-se de nou com a campió continental. I ara arriba Lisboa. Un nou escenari per a una nova oportunitat.

Davant, l’Arsenal de Renée Slegers, que té bastantes similituds amb Pere Romeu, el seu col·lega blaugrana. Els dos tècnics són de tarannà pausat, amb la calma per bandera i una obsessió per la tàctica. Tots dos venen de la sala de vídeo abans de fer el salt a la banqueta. Tot i que s’assemblin, entre ells hi ha diferències, sobretot en el projecte que lideren.

Pere Romeu dirigirà la seva primera final de la Champions com a entrenador. En el Barça i de la seva carrera. En la seva primera temporada a la banqueta. La gesta individual del tècnic tampoc és fútil i demostra una enteresa i constància a l’abast de pocs. "És un partit especial perquè és una final. Venim de fer una competició molt bona. Ha sigut una setmana de molt treball, cosa que m’agrada. Demà hem de sortir a fer un bon partit per buscar tenir el domini. És una final i el mereixement no ho és tot", va dir 24 hores abans del duel a la sala de premsa de l’estadi.

Quatre Pilotes d’Or

El Barça va asseure les seves dues estrelles que brillen amb quatre Pilotes d’Or davant els micròfons abans de la final. Alexia Putellas i Aitana Bonmatí, les dues cares i emblemes del Barça, van ser les encarregades de posar la veu a la prèvia junt amb el tècnic culer. Una mostra de poder incomparable. "He après moltes coses", va confessar Aitana Bonmatí recordant les finals disputades. "És el camí que ens ha tocat. La primera final a Budapest era un equip sense experiència que anava a veure què passava. Ara som l’equip per batre. Saber estar i saber patir és molt important. I no rendir-te mai. Hem tingut finals en les quals hem remuntat. Hem tingut partits de tots els colors", va afegir.

Els ulls de l’actual Pilota d’Or resplendeixen davant l’escenari de la final. Per a partits com els d’aquest dissabte ha nascut Aitana Bonmatí i la plantilla del Barça. "Esperem ser més històriques demà", va reiterar Aitana, que no veu l’hora de saltar ja a la gespa i fer màgia amb les seves botes.

"Farem que et sentis orgullosa del teu equip en la final a casa teva", deia Alexia Putellas abraçant Kika Nazareth en la celebració de la Lliga al Johan fa tan sols una setmana. Aquesta final de la Champions, a més de la transcendència que té per si mateix el trofeu europeu, significa molt més per al vestidor blaugrana. Kika va arribar aquest estiu a l’equip, però s’ha fet un lloc al cor de cadascuna de les seves companyes. Sempre riallera, com una nena en un bucle etern d’il·lusió. Va arribar admirant les seves companyes com una aficionada més i ara conviu dia a dia amb elles.

La que prometia ser una final preciosa per a Kika va caure en sac foradat quan la portuguesa es va lesionar de gravetat fa uns mesos. Una ruptura del lligament lateral intern del turmell esquerre la mantindrà fora fins a la temporada que ve, de manera que es perdrà la final a la seva ciutat. Va ser un cop molt dur per a la futbolista, que no va poder contenir ahir les llàgrimes quan va presenciar l’entrenament previ al duel contra l’Arsenal des de la banqueta del José Alvalade. L’equip s’esforçarà encara més per regalar a la seva companya el trofeu i que el pugui aixecar al cel al seu país natal.

Notícies relacionades

De l’1 al 100

Un veloç Àlex Márquez s’apropia de la MotoGP a Silverstone

L’afició

A poques hores de la final, el Barça no està sol. De fet, aquest equip mai ho ha estat i sembla que mai ho estarà. Ni els pocs dubtes que van saltar a l’inici de la temporada van fer que l’afició es qüestionés seguir-lo. Lisboa es tenyeix per minuts de blaugrana, amb una afició entregada a la causa que les segueix per tot Europa per mostrar-los que estan fent història i no només pel que es veu al terreny de joc. I ja és dir.