50 anys del ‘Tauró’ de Spielberg

El 20 de juny del 1975, just abans d’inaugurar-se la temporada estiuenca, s’estrenava als Estats Units el segon llargmetratge de Steven Spielberg, Tauró, un film que havia de tenir un pressupost relativament baix i va acabar costant l’equivalent a 6.200.000 euros. Per entendre millor el que es coïa en termes econòmics al Nou Hollywood: El padrí II l’havia superat un any abans amb un pressupost d’11 milions i mig; en El colós en flames, zenit del cine de catàstrofes, s’havien invertit, també en 1974, 12 milions i mig, i la imminent La guerra de les galàxies, dirigida per un bon amic de Spielberg, George Lucas, costaria el 1977 gairebé 10 milions.

Però a Hollywood, i en el cine general, importa menys el que es gasta que el que es guanya. El colós en flames va recaptar 103 milions d’euros; la segona entrega de la saga dels Corleone, només 43 milions, i Tauró ha donat uns beneficis arreu del món de gairebé 425 milions. És evident que en inversió i guany, la pel·lícula de Spielberg, en la que pocs veien un possible supervendes d’estiu, es va consolidar com un gran èxit: en el primer cap de setmana d’estrena als Estats Units i el Canadà ja havia guanyat 55.000 euros més del que havia costat.

Spielberg venia de dirigir una de simpàtica road movie de parella en fuga Loca evasión (1974), protagonitzada per una futura estrella, Goldie Hawn. Poc més, tot i que un dels seus films per a la televisió El diablo sobre ruedas (1971), havia passat per les sales de cine convertint-se en cinta de culte. Aquesta va ser una de les virtuts del nou ecosistema hollywoodià, permetre que directors sense gaire bagatge, i menys en el cine de gran producció, com Spielberg, Lucas i Coppola, es posessin al capdavant de pel·lícules de gran pressupost i factura tècnica complexa.

Tauró es va estrenar a Espanya al festival de Sant Sebastià, el setembre del 1975. El seu efecte seria demolidor a tots els racons del planeta. No només va tenir diverses seqüeles –Tiburón 2 (1978); Tiburón 3: El gran tiburón (1983); Tiburón 4: La venganza (1987)–, sinó que va inaugurar oficialment el cine d’esquals assassins que ha barrejat les produccions de sèrie A amb les B de sèrie –i Z– fins a arribar a la delirant subfranquícia de Sharknado –amb els taurons transportats per l’aire a causa d’un huracà– i combinacions diverses de taurons i altres animals, com en l’abracadabrant Skarktopus (2010), amb una criatura meitat tauró meitat pop.

Un efecte demolidor

La pel·lícula de Spielberg va posar de macabra moda una cosa que no era exactament real: els taurons convertits en amenaça mortal per als humans. Els plans subjectius des del punt de vista dels esquals ascendint cap a la superfície darrere banyistes confiats va crear un gènere, i una psicosi col·lectiva. Banyar-se al mar i no pensar en Tauró va ser durant anys tasca impossible.

Notícies relacionades

Oliver Laxe continua fent-se gran a Canes

Densa simfonia del dolor heretat

Abans del film de Spielberg s’havien rodat molt poques pel·lícules a partir d’aquest pressupost temàtic. De fet, per als oceanògrafs i científics, l’esqual mai havia representat una amenaça real. S’hi podia conviure si no se’ls molestava. Spielberg, i l’autor de la novel·la en què es basa la pel·lícula, Peter Benchley, acreditat com a coguionista, van invertir aquest credo.

El llibre de Benchley, publicat el 1974, es titula igual que la pel·lícula, Jaws (en espanyol Fauces o Mandíbulas). Reeditada ara per Planeta com Tauró, coincidint amb el 50è aniversari del film, aquesta edició inclou continguts addicionals extrets de l’arxiu de l’autor, com el llistat a mà dels nombrosos títols que va estudiar per al llibre i una carta que va escriure a un dels productors del film, David Brown, comentant-li errors del guió.