Laura Sagarra: «Si tingués feina i una casa per a mi, no me'n penediria»

-Els nostres plans eren venir aquí i estar-hi un mes, com a molt tres, trobar feina aviat i començar a treballar. Veníem molt il·lusionats, però és clar, arribes i t'adones que no és tan fàcil. Ara fa un any que som aquí, a casa dels meus sogres, i sense feina.

-¿Cap dels dos?

-Cap.

La Laura parla des de Mèxic capital, i qualsevol la prendria per mexicana. «Sí, la família em diu que estic parlant estrany». Va ser la crisi i el seu despietat desmantellament de les coses els que la van obligar a canviar de camins, i va ser la nacionalitat mexicana del seu marit la que els va conduir a aquesta ciutat enorme, demencial en el sentit que molts són capaços de donar a aquesta paraula. Diumenge fa 35 anys, i com molts d'aquesta generació ha hagut d'emigrar i provar les contrarietats del desarrelament.

-Expliqui'm què va passar. Per què va haver d'emigrar. Perquè va ser per força, ¿oi?

-Sí, va ser per força. Bàsicament, vam haver de fer-ho perquè tots dos treballàvem en el negoci familiar, unes fruiteries, i a poc a poc la crisi va anar afectant el negoci fins que el meu pare va haver de tancar. De cop estàvem tots dos al carrer, amb un nen d'un any i mig, vivint de lloguer, sense diners… No teníem res. Semblava lògic venir cap aquí.

-¿Unes fruiteries on? ¿A Barcelona?

-Eren quatre fruiteries, totes a Barcelona. Eren per Sants, les Corts i l'Eixample.

-¿I vostè què feia?

-Jo atenia, era dependenta, reposava i estava de cara al públic.

-¿Mai es va plantejar estudiar?

-¡Ho vaig fer! Vaig estudiar jardí d'infància fins als 21 anys. El que passa és que des dels 18 ajudava al negoci, i a l'acabar els estudis vaig pensar que era millor que seguís allà.

-¿Van tancar de cop, les quatre fruiteries?

-No, a poc a poc, l'una darrere l'altra, l'última el 2012. El meu pare aguantava la botiga amb deutes i tot per nosaltres, perquè no ens quedéssim al carrer. Els últims que quedàvem, a part d'ell, érem el meu cunyat, el meu marit i jo. Ara el meu cunyat està a l'atur i el meu pare va haver de llogar la casa  i marxar a viure amb la meva germana. Està esperant que li donin la jubilació.

-I vostès, a Mèxic.

-Nosaltres a Mèxic. Sempre havíem pensat venir aquí, això sí, més endavant; la idea era viure uns anys a Espanya i després venir un temps aquí. Al capdavall ell té la seva família a Mèxic.

-¿Se'n penedeixen?

-D'haver vingut, no, però tinc dubtes. Si tingués una feina i una casa per a mi, no me'n penediria, però a ningú li agrada haver de viure a casa dels altres. El que té Mèxic, a diferència d'altres països, és que no hi ha tantes prohibicions per posar el teu xiringuito. Tu obres la porta i et poses a vendre cacauets i ja està. La nostra idea, de fet, si tinguéssim forma d'aconseguir capital, és posar un restaurant mexicà.

-¿I els seus estudis de preescolar? ¿No ha pensat a exercir?

-Hauria d'estudiar. Jo puc obrir una guarderia però no puc ensenyar als nens mexicans. Sembla una tonteria, però no em sé les cançons infantils d'aquí, ni les tradicions, res. Però no ho descarto.

-¿Li  agrada el país?

-M'encanta, sobretot la gent, que és molt, però molt amable. Hi ha més perill, però no significa que no pugui sortir al carrer, o que vagi amb por. Simplement s'ha d'anar amb una mica més de compte.

Notícies relacionades

Trenta nens tutelats s’han escapat més de dos dies aquest mes

‘Boomers’ vetats a la discoteca

-En compleix 35, com EL PERIÓDICO. ¿Què pensa fer?

-Doncs una festa senzilleta a casa, i el típic que se sol fer aquí: cantar Las mañanitas, trencar una pinyata…