¿I qui no ha menjat esperma (de peix)?

La sang és un humor del cos i pocs li fan fàstics quan forma part d’un botifarró, probablement perquè cap aficionat imagina un degoteig d’hemoglobina per donar-hi el característic color negre. Per a un vampir seria l’equivalent a la metadona.

Mengem sang, mengem cors, mengem fetges, mengem ronyons, mengem cervells, mengem molls. Ho fem d’una manera molt seriosa, sense la rialleta nerviosa dels col·legials. Un dia qualsevol, apareix un tuit de David Muñoz sobre el semen i la classe esclata en rialles i els pupitres i les portes dels lavabos s’omplen de gargots fàl·lics.

Sí, al Japó, el semen de peix es menja, l’anomenen ‘shirako’ i està considerat una delícia que no mereix la qualificació de X.

L’impressionant no és una secreció de peixet, sinó posar-te a la boca un testicle de toro. En català, aquest líquid seminal es coneix com a llet de peix.

Roger Ortuño recull el terme ‘shirako’ en el seu diccionari il·lustrat i assenyala que l’esperma més «saborosa» és la de bacallà del Pacífic, la de rap i la de peix globus. Ja el 2017, Muñoz va explicar que havia tastat la de pop a Tòquio i la conya sobre l’ambigüitat va merèixer titulars als diaris a la recerca de lectors per clavar-los l’ham. Com ara, perquè ha anunciat que en servirà: «A XO hi estem treballant». La culpa és del porno i de les excrecions de raig d’extintor.

Sospito, sense proves, que als preparats a base de peix en els quals entra el bitxo sencer aquesta untuositat no ha sigut menyspreada.

Impossible comprendre per què les freses són preses amb gravetat i respecte i per què el personal clava cops de colze per una culleradeta de caviar, fins i tot pel fals, amb la inútil idea que si demostren ansietat i interès es transformarà en vertader. ¿Freses sí i semen no?

El 2009, Albert Raurich, el cap del restaurant Dos Palillos, a Barcelona, va posar a la barra la tempura de llet de peix (sí, es referia al saquet espermàtic) amb ‘yuzu’ liofilitzat, que va rematar el 2013 amb una obra mestra de l’escàndol: tempura d’esperma amb ‘sisho’ verd i llàgrimes d’aranja Thai. La contrapart era la tempura de freses de verat amb ‘sisho’ morat i núvol de ‘yuzu’ amb soja.

En la recepta, 120 grams d’esperma de verat. Segurament no va ser fàcil aconseguir del peixater aquest treball manual. Seguia amb instruccions de fantasia: «Banyeu l’esperma en tempura i fregiu-la fins que quedi daurada».

Vaig recordar que l’Albert m’havia parlat d’una raresa que capturen a Cadaqués: «L’anomenen joell. El pesquen els mesos d’hivern, al gener, al febrer, al març com a màxim, que és l’època de reproducció i quan pugen a la superfície. Només queden dos pescadors que ho fan, els dos últims de Portlligat. Té molt poca carn, però l’interessant és la seva llet, que enfarinen i fregeixen».

Notícies relacionades

Jordi Vilà obre un restaurant en un hotel de luxe de la Costa Brava

Nandu Jubany traurà partit a la seva granja de vaques amb una cadena d'hamburgueseries pròpia

Llet de joell per a paladars refinats.

No s’ha de viatjar a Tòquio: només cal anar a Cadaqués a la recerca de les delícies íntimes d’un peix mini.