Juan del Val, guanyador del premi Planeta 2025: «Hi ha massa escriptors educats, l’art ha de tenir cert afany de provocació»

Bé, s’aixeca feliç. No sé si hi ha un barem de més o menys escriptor. És el que soc. Després del Planeta, potser un escriptor de més èxit.

Els llibres d’autors mediàtics solen generar cert recel. ¿Com ho afronta?  

Jo soc una persona que està molt exposada, per la qual cosa les crítiques i el recel em preocupen poc. Relativitzo moltíssim això. Però vaja, imagina’t si hi ha recel, que encara falten tres setmanes perquè la gent pugui llegir la novel·la. Això ja és recel, és un prejudici. Sobre allò d’escriptor mediàtic, polemista... Totes aquestes coses que es diuen als titulars... Les accepto, però m’és igual. Si no em llegeixes, és bastant difícil trencar el prejudici. Cada vegada que publico una novel·la, sempre apareix algú que em diu: «Collons, tio, m’has sorprès moltíssim». I et dius, «bé, i per què?».  

¿Com és?  

És una cosa bastant espanyola, i més d’aquesta època. Abans els escriptors sortien a la tele, eren personatges famosos i ningú dubtava que fossin més o menys literaris. Ara tendim a reduir-nos tant que si surts a la tele només pots sortir a la tele; si escrius, has de posar cara d’escriptor. Però l’important és el que està entre les dues cobertes. Aquí és on cadascú ens definim i on alguns que són escriptors purs que no interessen i d’altres que són mediàtics, sí. O al revés. Hi ha gent comercial que és dolenta, com hi ha qui és bona, però no pel fet de ser comercial has de tenir menys qualitat.

¿D’on surt Vera, la protagonista de ‘Vera, una historia d’amor’, l’obra guanyadora? 

Mai construeixo una novel·la a partir d’una idea, sinó més aviat sobre l’evolució d’un personatge. Em venia de gust explicar una història d’amor entre dues persones de dos universos completament diferents i l’evolució de Vera des que se separa del seu marit, l’únic home de la seva vida, fins que acaba sent propietària de si mateixa. Per a mi les trames són una excusa per explicar personatges, així que Vera surt del que miro, del que observo i del que m’interessa explicar.

Es reivindica com un escriptor de dones. «Hi ha molt de femení en mi», va dir ahir durant la roda de premsa. 

Si tu mires les meves novel·les, evidentment els personatges femenins tenen molta més força. Són més protagonistes. Amb els homes, quan un em comença a agradar el mato o el converteixo en un carallot. És una espècie de tendència que he d’assumir que ha de ser el que jo vull fer. Al final, a les meves novel·les, tot i que hi hagi molt amor, mai hi ha un príncep blau. Cap home salva cap dona. Les dones acaben sent propietàries sempre, en totes, del que volen fer.

La relació entre els protagonistes està marcada, en certa manera, per les diferències socials. ¿Una manera de tornar als seus orígens?

Hi pot haver alguna cosa d’això, tot i que potser és més simple i es tracta d’escollir escenaris que conec bé. No sé si això queda bé dir-ho, però potser és per mandra. No em ve de gust anar-me’n a l’edat mitjana, no la conec. Llavors, si he de parlar de barris, els conec. I si he de parlar de l’alta societat, també, perquè he estat als dos llocs. 

Carmen Posadas va elogiar les escenes de sexe de la novel·la. ¿Què es diu a això?  

És una cosa que em persegueix a totes les novel·les, tot i que, en general, hi ha menys escenes de sexe del que podria semblar. El que passa és que han d’arribar... A mi em sembla que el sexe i el desig ens expliquen molt bé a les persones i als personatges. Quan expliques una escena de sexe estàs veient el que veritablement li està passant al marge de la situació normal, el que li passa vitalment. Em sembla un instrument molt vàlid i entretingut per explicar personatges, sobretot femenins. El desig o la seva absència. Jo escric del que visc, d’estar atent. Ha de ser que ho faig bé.

¿Quin tipus de lector hi ha darrere del Juan del Val escriptor? 

La meva cultura té a veure molt més amb l’audiovisual, amb el cine. Si em preguntes d’on surto jo, et diria Woody Allen. Aquest sí que és un referent per a mi. El que vull explicar s’assembla molt al que fa ell. I també Antonio Soler, que em sembla sensacional, sobretot ‘Sur’, que és una obra mestra. Però d’on vinc és del cine de Woody Allen.

Ara que se li presenta una llarguíssima gira promocional, ¿li preocupa haver de mossegar-se la llengua?

És que soc incapaç de ser un altre que no sigui jo. No em surt. No em sé mossegar la llengua, però tampoc busco provocar per provocar. Crec que hi ha massa escriptors educats, i l’art ha de tenir cert afany de provocació. Ha d’incomodar una mica, posar-te nerviós. Hi ha una responsabilitat a ser provocador. 

Notícies relacionades

Aquesta és l’obra de Picasso que ha desaparegut en un viatge de Madrid a Granada per ser exposada: valorada en 600.000 euros

Ángela Banzas: La gallega que escriu amb Moleskine i playlists

Tenint en compte que les últimes novel·les que han guanyat el Planeta han rebut crítiques més aviat dures, ¿van ser les seves paraules a favor de la literatura comercial un atac preventiu? 

En absolut. El que intentava dir és que la literatura té sentit si es veu. No em sembla estrany voler que la gent em llegeixi o em vegi. El comercial pot tenir qualitat o no, igual que el no comercial. Les crítiques no em preocupen. Hi ha gent que opina sense haver llegit. Això no ho puc controlar. Una de les poques coses que he fet bé és oblidar-me del que es diu de mi. Si et creus tot el bo, et tornes idiota; si t’afecta el dolent, et paralitza. No compensa. Soc poc ambiciós en general, excepte quan escric. No pretensiós, però sí ambiciós.