Mediamanga: màniga llarga i camisa bona

En el fil musical sonen Earth, Wind & Fire, que segons la visió malaltissa del cronista són elements necessaris per a la barbacoa. Segueixen Kool & The Gang amb 'Celebration' i alguna cosa d'això té Mediamanga, germà de Mont Bar, amb qui comparteix edifici. En un dels pisos hi han habilitat un taller i un menjador privat. Iván Castro -propietari amb Manel Arjó, el seu oncle, dels dos establiments- diferencia les propostes.

Segons les intencions d'Iván, a Mont Bar hi caben les tècniques d'avantguarda (i d'aquí poc només disposaran d'un menú degustació i d'una carta curta); a Mediamanga, no, orientat a la cuina tradicional. Crec que al client li és igual: el que vol és que cada bocí, en un lloc o a l'altre, sigui bo, tingui sentit, deixi algun record.

Els dos escenaris són equiparables: hi ha més cadires altes i barres que taules. En aquesta doble oferta, amb el carrer d'Aribau com a passarel·la, els cuiners són rotatoris: manen Domenico Ungaro i Javier Méndez, que en aquests moments està al capdavant de Mediamanga. Com a director, Jorge Guerrero.

En llocs amb 'punch' gastro haurien d'abolir els tovallons de paper en pro dels tèxtils. En les últimes dues setmanes he trobat aquesta cel·lulosa que no absorbeix a Mediamanga, Arume i Els Garrofers (Alella). Reivindico el tovalló de mida gran.

Suco el pa del Forn de Sant Josep en l'oli Verde Esmeralda, varietat royal, molt bo. Carta de vins amb pesos pesants i lleugers. El primer negre és VS Murua 2012, un rioja, encara que m'atrau més el segon, Tomasito's, de la Conca de Barberà.

Els plats comparteixen una característica: són emblemes de la cuina popular amb un plus. La croqueta de carn d'olla porta menta; l'ensaladilla russa amb 'harissa', un bastonet fantàstic i bonítol natural (millor fumat: li falta gust); l'anxova amb endívia, remolatxa i formatge Blau de l'Avi Ton. El 'salmorejo' (que bo), mango i seitons fregits ("per dipejar", assenyala Javier). La següent tanda és una sorpresa: empanadilla amb cua de boví i salsa de xoco, negra i intensa. Em queixava fa uns dies de la dificultat de trobar una cresta renovada, i aquí la tenim.

Es mantenen bé l'ostra amb ca­viar i cítrics i la cocotxa amb pernil i caldo de mongeta tendra (picantet). Gloriós el trinxat amb gamba, suc dels caps i papada de Casa Alba. ¿El trinxat emigra dels menjadors populars i l'estació per engalanar-se? Aurelio Morales també el treballa (amb rap i musclos) a la ­Terraza del Claris.

Flaqueja el caneló de galta amb moniato i uns innecessaris grans de magrana. Postres grandioses: borratxo amb amontillat.

Notícies relacionades

Arume: ¿a què t'atreveixes, 'top chef'?

Jordi Vilà obre un restaurant en un hotel de luxe de la Costa Brava

Si se li pregunta a Iván si al 'mediamanga' li falten el 'churro' (¿per què no fer unes postres?) i el 'mangotero', dirà: «Es refereix a la jaqueta curta: cal arremangar-se per treballar».

Parteixen de la cuina tradicional i miren amb ulleres modernes. No tinc clara la divisió Mediamanga-Mont Bar perquè les tècniques, d'avantguarda o rereguarda, són -o haurien de ser- necessà­ries i discretes, sense que el comensal se n'adoni. Sí que estic segur que la carta és de màniga llarga i camisa bona.