No em miris, no em miris...

És el que devia dir la Macarena aquests dies amb tot l’enrenou que s’ha generat amb la seva nova imatge rememorant la cèlebre cançó de Mecano. Més enllà de la importància que qualsevol intervenció en el patrimoni històric artístic ha d’estar supervisada i controlada pels organismes competents i seguir uns protocols comuns, la problemàtica amb peces en què la devoció popular o el seu significat històric supera la seva pròpia materialitat, és que està directament vinculada amb els sentiments que desperta en el fidel o en l’espectador. És en paraules de Javier Solana, refrescant les paraules del llavors president del Govern amb motiu dels quaranta anys de la restauració de Las Meninas: "Un govern pot caure per diverses raons, però si la restauració de Las Meninas surt malament, ens envien a casa". Bona part d’això últim es va viure a Sevilla per part de la germandat de la Macarena, el rebuig de la qual per la intervenció de la seva verge ha costat el lloc als germans majors, a més d’un rebuig unànime per part de la societat, que no ha tolerat la més mínima alteració del seu objecte de veneració.

Hi ha obres que per la seva transcendència passen a ser símbols, icones d’una societat, una època o una devoció, que no es poden alterar, de manera aleatòria. Aquesta problemàtica, per exemple, la té la Gioconda del Louvre. Una obra que ningú s’atreveix a restaurar per diversos motius. El primer i principal és el que s’acaba d’exposar. Aixecar tot el vernís rovellat que dona aquest to groc uniforme al retrat i al seu paisatge revelarà una altra visió de la imatge que, potser, la societat no està preparada per assumir. El segon és que la imatge ha transcendit la seva condició per ser un referent per a altres artistes i obres, per la qual cosa un canvi en la seva percepció portarà a una altra cosa, no al que hi havia. Això es veu de forma molt evident davant el famós ready-made de Duchamp sobre una postal de la Gioconda amb bigoti i el joc de paraules L.H.O.O.Q. que li dona títol. Està jugant amb la icona, i el resultat d’alterar-la genera una altra obra fruit del seu temps. Finalment, no es pot deslligar la icona de la mercadotècnia elaborada entorn d’aquesta imatge. Això és fonamental en les peces de devoció. La reproducció que un devot té a casa ha de ser exactament igual que la imatge principal venerada a l’església que l’acull. Si això no es compleix, el facsímil és inservible.

Notícies relacionades

Oriol Broggi presenta un muntatge de ‘La tempestat’ "a l’antiga"

Barcelona insta el ministeri a protegir les pintures de Sixena de qualsevol dany

Aquesta intervenció en la imatge de la Macarena ha posat en evidència dues coses que els que ens dediquem a la història de l’art del Renaixement i el Barroc ja hem advertit fa temps, en especial, dins de l’àmbit andalús en la seva manera d’entendre la cura de les imatges de devoció. D’una banda, la dualitat entre la necessitat d’uns estudis historicoartístics rigorosos realitzats per professionals en peces d’alt significat religiós per a la població i, de l’altra, el ferri control de les germandats i confraries de les peces que custodien, fent que la primera tasca sigui, en ocasions, gairebé impossible. Això fa que, en comptes de comptar amb les opinions fundades i meditades dels professionals de la història de l’art a l’hora d’intervenir en el seu patrimoni, es confiï aquest treball a persones conegudes o que només tracten les obres en la seva materialitat, sense conèixer en profunditat tot el context en el qual s’ha creat, des del taller de l’artista fins al policromador, les seves intervencions posteriors, etc., aspectes que faciliten les decisions que cal prendre al ser sòlidament justificades i que ajudarien a aquietar els ànims i fer entendre a la població que això que s’ha fet té un motiu i que no té res que veure amb els gustos d’una persona o altra.

Les campanyes de suport a la restauració en esglésies dels diferents organismes oficials, així com les d’inventari i catalogació del seu patrimoni, no poden estar liderades pels germans majorso persones de bona voluntat. Han de tenir un historiador especialitzat que coordini i sàpiga exactament les necessitats, si això no es fa així, els recursos públics no s’estaran fent servir d’una manera eficaç i, al final, el que és barat surt car, ja que s’és més propens a caure en nyaps que acaben per taral·lejar la melodia de Mecano.