Maria Giralt i Joan Casas Martí: "Hi ha drets que han vingut per quedar-se, i punt"

Maria (M.): Tenia 18 anys. Era a la Facultat de Psicologia (m’hi vaig apuntar per mirar d’entendre una cosa que em passava) i al paranimf presentaven el Front d’Alliberament Gai de Catalunya (FAGC). Vaig pensar: "No m’ho crec». Hi vaig entrar i estava ple. A l’acabar em vaig acostar a la taula i els vaig demanar si hi havia dones. Em van dir que no, però em van donar un full amb 30 noms, mecanografiat amb paper carbó. Vaig començar a trucar-los una a una i de les 30 en vaig aconseguir 10. Així va néixer el Col·lectiu de Lesbianes de Barcelona.

¿Com va ser aquella primera manifestació LGTBI d’Espanya?

M.: Ens vam manifestar el 26 de juny del 77 a la Rambla de Barcelona contra la llei de perillositat social, en la qual estaven inclosos gais i lesbianes. I també les persones trans, a qui llavors anomenaven travestis. Cridàvem: "¡Darrere de les finestres hi ha lesbianes!». El 1978 es va eliminar l’homosexualitat de la llei. Però continuava vigent la llei d’escàndol públic. Per les presons hi van passar aproximadament 4.000 persones homosexuals, bàsicament homes, perquè a les dones ens ficaven en centres psiquiàtrics.

Joan, té 29 anys: va néixer en una dècada en què molts drets ja estaven conquerits.

Joan (J.): Formo part d’una generació que ha descobert la seva sexualitat o identitat de gènere en un moment en què molts dels drets ja s’han aconseguit. Però soc d’un poble molt petit de la Garrotxa i fins que no vaig venir a viure a Barcelona no vaig acabar d’alliberar-me del tot –vaig viure el que s’anomena sexili–. Vaig venir als 18 a estudiar i llavors vaig descobrir el que és un local d’ambient, vaig començar a identificar altres persones del col·lectiu, a lligar amb nois... Una cosa que al meu poble no havia pogut fer.

M.: Sí, hi ha cert paral·lelisme. Quan tenia 14 anys em vaig enamorar d’una companya de classe i ella de mi. Aleshores no hi havia ni xarxes socials, ni informació de cap mena. L’única definició de l’homosexualitat que trobaves en algun diccionari era terrible i en parlava com si fos una aberració. Al cap de tres anys ella em va deixar perquè volia ser normal. Va utilitzar aquesta paraula: normal. Llavors vaig pensar que estava absolutament sola al món.

Maria, ¿quins van ser els teus referents?

M.: Nosaltres no en teníem absolutament cap. No se’n parlava, ni tan sols existia la paraula lesbianisme. El primer referent lèsbic que vaig tenir va ser la tennista Martina Navratilova.

J.: A l’escola, com que tenia ploma, no jugava a futbol i m’estava més amb les noies, no entrava dins dels cànons del que significa ser un home. A tots els nois així ens fan comentaris, ens anomenen maricons.

Quan veieu les agressions que encara hi havia cap al col·lectiu, ¿creieu que s’ha avançat?

M.: Sí, però no hem aconseguit capgirar completament la situació. Hi ha molta feina per fer perquè una cosa són les lleis que s’han aconseguit gràcies a la lluita –i perquè partits polítics i governs han sigut receptius a aquestes demandes– i una altra que hi continuï havent LGTBI-fòbia.

J.: Hi ha molta feina per fer. La majoria de persones del col·lectiu i de fora coneixem gent que ha patit agressions físiques. A Samuel Luiz el van assassinar al crit de "maricon». Els discursos d’odi cada vegada s’estenen més per les xarxes socials i per mitjans que arriben a molta gent. Jo he tingut molta sort: la meva família sempre m’ha acompanyat. Fins i tot la meva àvia. Quan li vaig dir que era gai, em va contestar: "No t’estimo igual». Va fer un silenci i va afegir: "Encara t’estimo més per tenir la valentia de dir-ho». Tot i això, vaig tenir una LGTBI-fòbia anticipada i interioritzada.

¿Quines són les persones més estigmatitzades del col·lectiu?

J.: Les persones trans i les no binàries. A elles és cap a on van els discursos d’odi. Com a col·lectiu hem de sortir el Dia de l’Orgull a reivindicar el dret a estimar, però també el dret a existir que tenim totes les persones, siguem de la manera que siguem.

¿Penseu que els drets aconseguits estan en risc?

M.: No, no. Ens volen introduir en el marc mental que això pot passar, que podem trobar-nos dins d’El conte de la serventa. I no és així. Si acceptem aquesta possibilitat és com si ells ja haguessin guanyat. Qui guanya és qui controla el relat. Existeixen uns drets que hem aconseguit i que la societat accepta cada cop de manera més àmplia. Hem de continuar avançant en això. Necessitem que tothom, quan vagi a votar, voti en clau d’aquests drets.

J.: No puc evitar veure els discursos de la dreta o l’extrema dreta –moltes vegades em costa diferenciar-les– com una amenaça. Però també considero que nosaltres ara som més forts. Hi ha drets que han vingut per quedar-se i punt. Alguns discursos de la dreta no són per avançar, sinó que són un impediment. Però aquests que s’oposaven al divorci, al vot de les dones, a la llei de l’eutanàsia, al matrimoni igualitari, a vegades són els primers de disfrutar d’aquests drets. Perquè aquests són drets per a tothom.

¿Què queda per conquerir?

Notícies relacionades

¿Per què se celebra el Dia de l'Orgull Gai el 28 de juny?

Multimèdia | Aquest és l’origen i l’explicació de les diferents banderes LGTBI+

J.: A mi m’interessa l’envelliment, com envellim les persones LGTBI i com volem ser cuidades. Les residències són espais on moltes vegades les persones grans LGTBI no se senten còmodes.

M.: L’altra assignatura pendent és l’educació. Per això l’extrema dreta posa el focus en l’educació i en la cultura.