Els sensesostre de Barcelona perden el seu refugi per confinar-se

Hi va haver un moment a la ciutat de Barcelona que no tenir casa era un perill. El miler de persones sense llar que vivien a la ciutat no tenien on amagar-se, mentre que la resta de la població es tancava amb pany i clau per protegir-se del coronavirus. D’una forma totalment urgent, i probablement extraordinària, la Unitat Militar d’Emergències (UME) de l’Exèrcit i l’ajuntament van reconvertir la Fira de Barcelona en un lloc d’acollida per a tots els invisibles del sistema. Els primers mesos hi van estar tancats completament, cosa que va fer que alguns desistissin. Al juny, amb la desescalada, van començar a permetre sortides. I passat l’estiu tot aquell que ho desitgés podia sortir quan volgués.

Finalment, durant la tardor, l’ajuntament va tancar els pavellons de la Fira. Va retreure a la Generalitat no aportar-hi fons i llavors el Govern va finançar diversos projectes en hotels que estaven buits per a les gairebé 200 persones que no tenien on anar. Havien de clausurar-los al maig, però finalment ho faran el 30 de juliol. L’ajuntament insisteix que és la Generalitat qui no ha aportat més fons perquè continuïn oberts, i la Conselleria de Drets Socials respon que eren recursos «excepcionals i d’urgència», i recorda que va destinar més de 14 milions d’euros per a persones sense llar el 2020 a Catalunya. «Hem fet plans individualitzats i estem buscant sortides dignes per a tothom, un grup acabaran en pensions i n’hi ha una desena que se’n van sense cap opció», explica Manuel Izquierdo, el que va ser director d’un dels pavellons de la Fira i encara gestor d’un d’aquests hotels amb la fundació Salut i Comunitat.

L’Antolín, per exemple, és dels que s’ha quedat al carrer. Demana almoina en un supermercat de Santa Coloma de Gramenet i dorm al carrer del barri d’Horta (Barcelona) amb un amic que va conèixer a la Fira. «És que nosaltres som invisibles, no li importem a ningú», diu una vegada i una altra. Nascut a Àvila, va ser cuiner experimentat en mil batalles dins de diversos creuers nord-americans. «Japó, el Carib, l’Amèrica Llatina... he estat a mig món», recorda. Ara fa ja una dècada que diversos problemes de parelles i l’addicció a l’alcohol el van portar a dormir al carrer de Santa Coloma, on, entre altres coses, ha patit robatoris i agressions. Fins que a finals de març la policia local el va traslladar a la Fira de Barcelona. «¡Jo estava al·lucinat!», recorda.

Enganyat fins a un narcopís

Quan va poder, l’Antolín va tractar de sortir d’aquell macrocampament durant el dia. Després, va acabar a l’hotel de Gràcia. «Ens van dir que tancarien aviat i em va poder la por..., no volia tornar al carrer. Jo soc malalt crònic, la Creu Roja em dona medicaments, i em terroritza tornar a viure el fred al carrer... no ho suportaria», diu amb els ulls entelats. «Un amic em va proposar anar a un pis d’un conegut i vaig deixar l’alberg. Però quan vaig obrir la porta... Vaig fugir cames ajudeu-me», descriu. Era un narcopís. Per això ha tornat avui al carrer. Allò de la Fira ho recorda com una època bonica. «No et diré que era el millor lloc del món, als poliklins no s’hi podia entrar, no hi havia miralls per afaitar-se..., però almenys hi havia un sostre». De fet, l’Antolín va aguantar tota l’estada a la Fira amb la barba intacta. Fins que un refugiat de Guatemala que era barber es va oferir a afaitar-lo.

En Pere, en canvi, està allotjat a l’alberg municipal de Sarrià, gestionat per la fundació Sant Joan de Déu. Precisament, és el mateix barri que el va veure créixer fa ja diverses dècades. «Jo vivia aquí amb la meva dona», explica l’home, que havia sigut un empresari del món de la logística. «Perquè te’n facis una idea, vivia a Balmes amb General Mitre», rememora. Després d’un càncer de pàncrees i la mort de la seva dona, va decidir mudar-se a l’Equador, on va muntar un restaurant i una empresa d’empaquetament de marisc. Fa un any, per la pandèmia, s’ho va vendre tot i va decidir tornar a Barcelona. «Pensa que allà hi havia els cadàvers estesos a terra: vaig pensar, no et quedis aquí, torna a casa», explica. Va fer els tràmits per demanar la jubilació a Espanya i va anar fen servir els estalvis. Fins que es van acabar. «Me’n vaig anar a demanar ajuda a serveis socials i l’endemà em van enviar a la Fira». Només va estar una nit al carrer. «Me la vaig passar caminant, no vaig voler adormir», explica.

Encara avui espera que la Seguretat Social gestioni la pensió que li correspon. ¿Com va ser anar a la Fira? «Mira, jo vaig fer la mili al Sàhara, i la Fira era molt pitjor», resumeix. «L’aigua de les dutxes estava gelada, els banys eren impracticables, vaig agafar un munt de refredats i fins i tot una infecció estomacal... però un ha d’adaptar-se al que hi ha, ¡hem vingut aquí a viure!», exclama. Assegura que aquest any de pandèmia ha après moltes coses. «Que la meva ciutat no m’ha abandonat mai, i que mai t’has d’enfonsar, que tu ets el primer que ha de lluitar per a tu», sentencia.

Fotografiant els invisibles

Aquestes són només dues històries de les gairebé mil persones que van passar pels pavellons de la Fira. Eva Parey, fotoperiodista de «rereguarda», tal com ella es defineix, ha mirat de deixar constància de totes aquestes històries. A l’estiu del 2020 va entrar al pavelló per retratar la vida en aquest espai. Va estar 25 dies dins del campament militar i diversos mesos després continua tenint contacte amb totes aquestes persones. «La Fira ens parlava de nosaltres mateixos, tots els problemes de la nostra societat eren allà: persones arribades en pastera, refugiats fugint de la guerra, persones que havien perdut la feina, que s’havien quedat sense casa, els que feia molts anys que estaven enganxats a les drogues...», explica. Té centenars de retrats i de fotografies dels més invisibles, que davant la seva càmera, van deixar de ser-ho. Ara busca finançament per muntar un documental.

Notícies relacionades

Els reptes de transitar a l'edat adulta amb un trastorn de salut mental: gairebé el 60% dels joves reconeix tenir problemes

Les pluges tornen a partir de demà i podrien ser copioses

«A la Fira van confluir moltes persones diferents. Gent que ja feia anys que vivia en una pobresa extrema i cronificada, alhora que treballadors precaris, molts de la restauració, que després de la pandèmia van perdre l’ocupació i la vivenda», explica Izquierdo. «Ara tenim tres perfils: uns que se n’han sortit, han trobat feina i són autònoms, d’altres que segueixen a la corda fluixa però poden treballar i estan en serveis de recerca d’ocupació, i uns tercers, persones que necessiten un acompanyament molt estret per poder refer la seva vida», diu. El risc, que la bossa de la pobresa extrema i cronificada es vagi ampliant.

És el que tem el Mohamed, que no vol formar part d’aquest tercer grup, però s’hi veu entrant de ple. Menja a la parròquia de Santa Anna i viu a l’hotel de Gràcia, però sap que ben aviat haurà d’anar-se’n. És originari de Tànger i fa vint anys que treballa a Catalunya, l’última ocupació, el 2019, en una indústria paperera. Després va perdre els papers i el sostre. «Estic una mica angoixat, no vull quedar-me al carrer, jo vull treballar... del que sigui», diu. Accepta explicar la seva història a EL PERIÓDICO davant les portes de l’alberg, perquè diu, és el diari amb què va aprendre el català i el castellà. «Potser algú llegeix la meva història i m’ajuda a tirar endavant....», somia.