Toni M. Mir: "Vaig imaginar que era Dakota Johnson la que cantava"

Si ens el creuem pel carrer no sabríem dir qui és, ¿oi? Però aquest estiu molts xiularan la seva cançó. Toni M. Mir (Barcelona, 1974) és el compositor del tema de Vale, el curt que Alejandro Amenábar ha rodat per a una popular marca de cervesa. Fa dies que veiem el tràiler per la tele

-un relat estival hipster protagonitzat per Dakota Johnson i Quim Gutiérrez-, però demà se n'estrena la versió íntegra.

-Quina ràbia ser taral·lejat i no aclamat, ¿no?

-En aquesta ocasió la gent es quedarà amb la veu de Maïa Vidal, però és normal. Hi estic acostumat. La veritat és que no m'interessa anar d'artista. Prefereixo poder estar darrere de moltes coses i fer una vida plàcida amb la meva parella i les meves filles.

-¿Com li va arribar aquest encàrrec tan llaminer?

-A l'abril em va trucar el director creatiu d'Estrella Damm, Oriol Villar, i em va proposar compondre la música del curt. Em va fer molta il·lusió. Al cap d'una setmana ja estava treballant amb Amenábar.

-Ell és compositor. ¿Dur de pelar?

-Ens vam entendre molt bé. Vam coincidir en l'enfocament. És una comèdia sobre l'amistat, l'estiu, els records.

-¿S'obsessiona amb desafiaments així?

-A vegades la gent em parla i no escolto perquè estic donant voltes sobre el camí a seguir. És com fer l'esbós d'un quadro. Sempre porto a sobre l'iPhone preparat per si ve la idea. En el cas de la cançó de Vale, havia de ser acústica, fresca, una mica repetitiva, que l'espectador pogués guardar en la memòria i un punt maco. Des del principi em vaig imaginar que era Dakota Johnson la que cantava.

-¿L'havia vist a 50 sombras de Grey?

-No, no. I millor així.

-Aquest no és l'únic anunci al qual ha posat música.

-N'he fet centenars. En aquests moments estan emetent a la televisió els de Casa Tarradellas, Tampax, Decathlon, McDonald's. I ara estic component el tema de les rebaixes d'El Corte Inglés.

-Caram. ¿Com ha arribat fins aquí?

-A casa hi havia un piano i de petit em passava hores tocant, fins que la meva mare em va dir si volia fer classes. Vaig estudiar i em vaig examinar al Liceu, i més tard vaig fer guitarra, jazz i vaig tenir grups de pop i rock. Però em vaig adonar que a mi m'agradava la composició per a imatges.

-¿I doncs?

-Quan anava al cine, la música ajudava  que la història m'arribés. Fa 20 anys vaig entrar a fer pràctiques a l'estudi Audioclip, i un dia en què no se'n sortien amb el tema del gelat Pirulo, de Miko, em van dir que ho intentés jo i el resultat els va agradar.

-¿Com aconsegueix que un tema de 30 segons s'adhereixi al cervell?

-És important escoltar la intuïció. Sentir la música sense el prisma musical. Ha de prevaldre l'emoció. Intentar sorprendre.

-¿Això costa?

-A vegades sí. Però sempre hi ha un àngel que, quan estàs encallat, apareix.

-Àngel a part, la seva és una feina solitària.

-Bastant, sí. Necessites un piano, les guitarres i els ordinadors. D'aquesta manera fins i tot he posat música a dues pel·lícules independents dels EUA.

-De Ciutat Vella a la meca del cine.

Notícies relacionades

Trenta nens tutelats s’han escapat més de dos dies aquest mes

‘Boomers’ vetats a la discoteca

-Barcelona podria ser Los Angeles d'Europa. Té condicions per crear indústria, però falta voluntat. Jo de moment no em moc d'aquí. M'agradaria fer música per a pel·lícules que m'omplin. Em vaig llançar el 2001 amb la banda sonora de Faust 2.0 de La Fura i va ser molt xulo. Ara estic component per a la pel·lícula Ciudadano ilustre, dels argentins Mariano Cohn

i Gastón Duprat.