Crònica d'una fotografia
El vertigen dels candidats
Els cinc alcaldables de Barcelona van matinar per admirar la ciutat des de les altures de la Sagrada Família
La batalla pel control de Barcelona ha arribat a la seva jornada decisiva. I, després dels 15 dies de campanya, el desenllaç es presenta més obert que a principis de la carrera, quan l'avantatge en els sondejos del convergent Xavier Trias semblava garantir-li una còmoda victòria. Els caps de llista de les cinc principals candidatures van estrenar ahir la jornada de reflexió posant per a EL PERIÓDICO.
Començar a pujar i baixar escales, tancar-se en un muntacàrregues, agafar un parell d'ascensors, posarse un casc d'obra i elevar-se fins al cel barceloní, 60 metres d'altura gaudiniana, a les vuit del matí, havent-se llevat a les set per complir amb la cita d'EL PERIÓDICO, i a sobre somriure com si ja haguessis pres el vermut, no sembla la millor definició d'una jornada de descans electoral. Però és el que té ser candidat. Xavier Trias defineix la gimcana per la Sagrada Família a aquestes hores intempestives d'un dissabte com «una cosa de ciència-ficció» i és el primer a parlar del vertigen anunciat per la Montse, l'encarregada de protocol de la basílica, que ha muntat un dispositiu dissuasori contra el despertador i la por a les altures a base de petits croissants, cafès i sucs.
A les 7.53 arriben a la façana de la Passió, a l'uníson i per separat, com si es tractés d'un duel a OK Corral, Jordi Hereu i Trias. Tenen temps, abans que apareguin els altres tres, de fer una volta per la nau de les columnes que semblen palmeres, il·luminades amb dispositius led, i de comprovar que bé que s'hi està en un lloc així sense turistes. Arribaran, per descomptat que arribaran. A partir de les nou això serà com el temple aquell en què Jesús va entrar per fer-ne fora mercaders. La Montse m'informa que l'afluència prevista per a aquest dissabte és d'unes 10.000 persones.
Un parèntesi personal: aquesta és la primera vegada que entro en una església i, francament, no tinc la consciència d'entrar en una església sinó en una cosa semblant a un parc temàtic. Tanco el parèntesi. Per no influir en el vot, no diré quins candidats parlen del Crist de Subirachs i de les famoses columnes, tan nítides, tan lisèrgiques, amb adjectius que cobreixen el ventall que va d'«impressionant» a «fascinant». I tampoc diré qui són els que comparteixen amb mi la sensació d'estar trepitjant el palau de la Reina de les Neus. Però una vegada conegut l'escrutini, si els ve de gust, prometo confessar-ho.
En aquestes, arriben Alberto Fernández Díaz i Ricard Gomà. I després Jordi Portabella, el més impuntual, que es lamenta perquè no podrà veure la seva filla jugant la final del campionat de futbol infantil: «Sembla que els de l'Espanyol la volen fitxar», diu el soci de Joan Laporta a Fernández, soci periquito.
Comença la gimcana. Pugem a l'ascensor de la Passió, que resulta un nom molt atractiu per a un ascensor. El vertigen torna a ser tema de conversa, però en aquesta ocasió es barreja amb la claustrofòbia, perquè baixar des de la torre amb balcó a la ciutat (un total de 300 esglaons de cargol) és bonic però també una mica asfixiant. Fernández comenta amb Gomà que val més donar-se suport mutu. No és una premonició de pactes, no pateixin. És només la lluita per la supervivència en aquest laberint helicoïdal.
El to és extremament afable, com d'excursió de Pullmantur però amb privilegis. Un d'ells, per exemple, pujar amb l'ascensor del Papa fins a la Torre de la Verge Maria, 60 metres que, ara sí, posaran a prova el sentit de l'equilibri i l'estabilitat de l'oïda interna. En diuendel Papaperquè el va utilitzar Benet XVI i, crec jo, perquè és circular i de llum envoltant. És molt probable que, amb una mica de fe, et porti al cel. A nosaltres ens deixa en una teulada on ens posem cascos d'obra per poder-nos dirigir a un muntacàrregues de la marca Torgar que ens durà a través d'una escala de tub fins a quasi el límit, a prop dels pinacles i de la nova torre en construcció, que té, ara com ara, una sospitosa semblança amb una central nuclear, però sense fissures ni fugues radioactives.
BON HUMOR / Hereu és el més bromista. O és conseqüència del mal d'altura o té entre mans enquestes que prediuen enormes canvis en l'últim minut. O simplement està de bon humor. S'atreveix amb una passarel·la elevada i poc protegida que provoca una mica de mareig i, des d'allà, una mica teatral, una mica autoparòdic, bastant sincer, impressionat per la vista, diu, amb pausa darrere elmi: «A mi, m'agrada Barcelona». I afegeix: «I a vosaltres, també». Trias respon: «Sí, però nosaltres des d'aquí sota». En aquestes, el candidat convergent es fixa, en la llunyania, en una terrassa amb una font moltkitschi Hereu, rient, diu que només li falta un gnom per completar el conjunt. El candidat socialista, fixant-se en la plenitud de Gaudí, en les grues que continuen treballant i en la proliferació de cables, ferros i mosaics, deixa anar: «Per no tenir llicència
Començar a pujar i baixar escales, tancar-se en un muntacàrregues, agafar un parell d¿ascensors, posarse un casc d'obra i elevar-se fins al cel barceloní, 60 metres d'altura gaudiniana, a les vuit del matí, havent-se llevat a les set per complir amb la cita d'EL PERIÓDICO, i a sobre somriure com si ja haguessis pres el vermut, no sembla la millor definició d'una jornada de descans electoral. Però és el que té ser candidat. Xavier Trias defineix la gimcana per la Sagrada Família a aquestes hores intempestives d'un dissabte com «una cosa de ciència-ficció» i és el primer a parlar del vertigen anunciat per la Montse, l'encarregada de protocol de la basílica, que ha muntat un dispositiu dissuasori contra el despertador i la por a les altures a base de petits croissants, cafès i sucs.
A les 7.53 arriben a la façana de la Passió, a l'uníson i per separat, com si es tractés d'un duel a OK Corral, Jordi Hereu i Trias. Tenen temps, abans que apareguin els altres tres, de fer una volta per la nau de les columnes que semblen palmeres, il·luminades amb dispositius led, i de comprovar que bé que s'hi està en un lloc així sense turistes. Arribaran, per descomptat que arribaran. A partir de les nou això serà com el temple aquell en què Jesús va entrar per fer-ne fora mercaders. La Montse m'informa que l'afluència prevista per a aquest dissabte és d'unes 10.000 persones.
Un parèntesi personal: aquesta és la primera vegada que entro en una església i, francament, no tinc la consciència d'entrar en una església sinó en una cosa semblant a un parc temàtic. Tanco el parèntesi. Per no influir en el vot, no diré quins candidats parlen del Crist de Subirachs i de les famoses columnes, tan nítides, tan lisèrgiques, amb adjectius que cobreixen el ventall que va d'«impressionant» a «fascinant». I tampoc diré qui són els que comparteixen amb mi la sensació d'estar trepitjant el palau de la Reina de les Neus. Però una vegada conegut l'escrutini, si els ve de gust, prometo confessar-ho.
En aquestes, arriben Alberto Fernández Díaz i Ricard Gomà. I després Jordi Portabella, el més impuntual, que es lamenta perquè no podrà veure la seva filla jugant la final del campionat de futbol infantil: «Sembla que els de l'Espanyol la volen fitxar», diu el soci de Joan Laporta a Fernández, soci periquito.
Comença la gimcana. Pugem a l'ascensor de la Passió, que resulta un nom molt atractiu per a un ascensor. El vertigen torna a ser tema de conversa, però en aquesta ocasió es barreja amb la claustrofòbia, perquè baixar des de la torre amb balcó a la ciutat (un total de 300 esglaons de cargol) és bonic però també una mica asfixiant. Fernández comenta amb Gomà que val més donar-se suport mutu. No és una premonició de pactes, no pateixin. És només la lluita per la supervivència en aquest laberint helicoïdal.
El to és extremament afable, com d'excursió de Pullmantur però amb privilegis. Un d¿ells, per exemple, pujar amb l'ascensor del Papa fins a la Torre de la Verge Maria, 60 metres que, ara sí, posaran a prova el sentit de l'equilibri i l'estabilitat de l'oïda interna. En diuendel Papaperquè el va utilitzar Benet XVI i, crec jo, perquè és circular i de llum envoltant. És molt probable que, amb una mica de fe, et porti al cel. A nosaltres ens deixa en una teulada on ens posem cascos d'obra per poder-nos dirigir a un muntacàrregues de la marca Torgar que ens durà a través d¿una escala de tub fins a quasi el límit, a prop dels pinacles i de la nova torre en construcció, que té, ara com ara, una sospitosa semblança amb una central nuclear, però sense fissures ni fugues radioactives.
BON HUMOR / Hereu és el més bromista. O és conseqüència del mal d¿altura o té entre mans enquestes que prediuen enormes canvis en l'últim minut. O simplement està de bon humor. S'atreveix amb una passarel·la elevada i poc protegida que provoca una mica de mareig i, des d'allà, una mica teatral, una mica autoparòdic, bastant sincer, impressionat per la vista, diu, amb pausa darrere elmi: «A mi, m¿agrada Barcelona». I afegeix: «I a vosaltres, també». Trias respon: «Sí, però nosaltres des d'aquí sota». En aquestes, el candidat convergent es fixa, en la llunyania, en una terrassa amb una font moltkitsch
i Hereu, rient, diu que només li falta un gnom per completar el conjunt. El candidat socialista, fixant-se en la plenitud de Gaudí, en les grues que continuen treballant i en la proliferació de cables, ferros i mosaics, deixa anar: «Per no tenir llicència d'obres, Déu n'hi do!». Llavors, baixem a la penúltima etapa del recorregut. A la Cantoria, la millor vista de la nau, Alberto Fernández Díaz evoca «l'antic amfiteatre de Sarrià». El candidat popular ajunta les mans i sembla que està resant. Gomà, que no ha estat mai a la Sagrada Família, escolta les explicacions de Míriam i Verònica, responsables de premsa de la basílica.
Ens assabentem que la decoració és un forjat de ferro que representa un tetragrama gregorià. A sota, dues senyores de la neteja donen els últims retocs perquè comenci elcafarnaümde visitants. Ens afanyem. «Avui haurien de fer pagar un extra, ¿oi? Actua la Municipal Jazz Band». És Hereu, que segueix amb el seu particular club de la comèdia. I hi ha més coses: «Es podrien imprimir postals amb aquests cinc escolanets i vendre-les com a souvenir o potser fins i tot podríem fer de guies:`Par ici, monsieurs, par ici...'». Se'l nota distès, amable i trempat. Jo crec que intueix alguna cosa.
Notícies relacionadesUna última foto amb perspectiva de la hiperboloide (quin nom) i Fernández Díaz que pontifica: «¡Quin cromatisme!». Els primers turistes ja són dins. Comença el festival de cada dia. De la cripta, ens arriben uns càntics en castellà. Fora, la cua ja és una senyora cua. Un nen dels escoltes de la Sagrada Família plora i es resisteix a anar d'excursió. Un senyor es prepara per tocar la flauta. En una botiga venen dracs de Gaudí antiestrès. Uns turistes italians diuen que la cua s'assembla a la dels Museus Vaticans. Ja està arribant al carrer de Marina.
- Motociclisme Un veloç Àlex Márquez s’apropia de la MotoGP a Silverstone
- Festa diürna Sis de cada 10 discoteques de Barcelona ja ofereixen sessions de tardeig
- Protecció de la infància Teófilo va abusar de la menor de la DGAIA un any abans de l’acollida
- Projecte Stolpersteine Joan Riba no va anar a la División Azul: una llamborda daurada a Barcelona reconeix una víctima dels nazis
- 6 finals en 7 anys El Barça vol engegantir el seu regnat amb la quarta Champions