Gato Pérez, el poeta de la rumba

Afinals dels anys 70, quan la rumba catalana era un gènere poc considerat, Gato Pérez hi va veure un vehicle fantàstic per expressar la seva visió de la vida i desenvolupar la crònica urbana amb un halo d'imaginació i poesia. Les seves cançons van renovar aquesta música gitana i la van desbordar, i tot i que la seva obra discogràfica ha arribat als nostres dies un pèl minvada, la seva influència és ben visible en moltes propostes modernes, ja sigui en la rumba o el mestissatge. Demà farà 25 anys que un infart se'l va endur. Va ser el 18 d'octubre de 1990 i només tenia 39 anys.

L'autor de peces com Rumba de Barcelona, La rumba dels 60s, Gitanitos y morenos, Se fuerza la máquina i El ventilador té una plaça destacada a l'altar rumber, si bé es va servir d'aquest gènere per construir un món a part. Sense planejar-ho, va trobar una realitat exòtica més a prop del que mai va imaginar: en el món gitano de Gràcia i la seva rumba catalana. «Era molt periodista i anava buscant sempre un guió teòric», recorda Rafael Moll, productor de la majoria dels seus discos (i de Sisa, Serrat, El Último de la Fila i Peret, entre d'altres).

El Gato, diu Moll, «es va dedicar a la rumba quan va descobrir els gitanos, però abans que reinventor del gènere va ser un gran creador de cançons; ningú a la rumba va cuidar les lletres com ell». En això coincideix Sisa, que el descriu com «un fabulador que va donar a la rumba caixé intel·lectual». Una veu posterior, Joan Garriga (Troba Kung-Fú), grup influït per la seva obra, diu: «El Gato va veure en la música dels gitanos un folklore viu i se'l va endur a casa. Era un intel·lectual però alhora tenia molt carrer».

Sisa recorda les seves incursions al bar Petxina, de Gràcia, a la plaça que avui porta el seu nom. El Gato seia a la barra, demanava un whisky (o algun més) i es quedava allà, amarant-se de l'ambient. «Va treballar molt, ¿eh? Però van arribar a convidarle a casaments gitanos, que no era gens fàcil. Un cop ens va portar a una a La Voss (del Tròpic), Moll, Carles Flavià, a mi...,», recorda Sisa, per a qui el Gato «va fer una cosa que ningú li demanava: una rumba que expliqués coses, per escoltar més que per ballar».

ROCK I FOLKLORE / Xavier Patricio Pérez, Gato Pérez, va arribar a Barcelona als 13 anys des del seu Buenos Aires natal. La seva mare i ell van viatjar per reunir-se amb el pare, establert a la ciutat. Portava un ric bagatge musical, barreja de rock'n'roll i ritmes llatins, i parlava un notable anglès. Després de passar per dos grups, Slo-Blo i Secta Sónica, i treballar al segell Zeleste, d'Edigsa, el Gato, que va ser qui va encunyar l'adjectiu laietà per a aquella escena, es va estrenar en solitari amb Carabruta (1978), produït pel malaguanyat Jordi Vendrell. Després, amb Moll, vindrien Romesco (1979) i el disc més popular, Atalaya (1980), amb arranjaments de Ricard Miralles. «A l'acabar vam veure que era un gran treball però hi faltava alguna cosa», recorda el productor. «Li vaig dir al Gato que fes dues cançons ràpides i va tornar amb Se fuerza la máquina i Gitanitos y morenos». Èxits in extremis.

Notícies relacionades

Cookie Mueller i la literatura del costat salvatge escrita per dones

Antonio Muñoz Molina, escriptor: "La lectura és un acte de sobirania no mediatitzat per cap tecnologia"

Va començar alternant el castellà i el català, però EMI va vetar després la barreja i el Gato va colar en el contracte un disc sencer en la seva llengua d'adopció, Flaires de Barcelunya (1982). Període de maduresa per a aquest trobador que fonia ritmes vivaços i melodies melancòliques, que era local i universal, i amb un lema que es condensava en la tríada de «talaia, biblioteca i carrer»: visió cosmogònica, cultura i contacte amb la realitat. Un cronista que a Barca, cel i ona va tornar a cantar a la seva ciutat, en una rèplica a la crítica al suposat Titanic provincià formulada per Félix de Azúa. Marcos Ordóñez va recórrer la seva vida en una biografia el 1987, època de vaques magres.

Gotegen recordatoris (el Casino de La Floresta acull avui un concert), però per a la seva filla gran, Jessi, vinculada a la producció iel management (d'Ojos de Brujo i Muchachito a, actualment, La Troba), el millor homenatge és ordenar-ne l'obra. Els discos són a Spotify i iTunes, però falta recuperar mitja dotzena de títols en format físic. «La meva missió és que es reeditin, que existeixin, i que se sàpiga que ell era més que un rumber que va tenir un parell d'èxits. Era un artista total». Un artista que va anar a totes, forçant la màquina.