Externalitats negatives

Moreno Bonilla apunta en la bona direcció

Un debat territorial i no ideològic

El diferencial del cost de la vida

L’oportunitat de la pausa de l’IRPF

Moreno Bonilla apunta en la bona direcció

Alba Villar

3
Es llegeix en minuts
Albert Sáez
Albert Sáez

Director d'EL PERIÓDICO

ver +

Hi ha coses que, encara que siguin impossibles, continuen sent necessàries. Una d’elles és la reforma del sistema de finançament autonòmic, caducat des de fa set anys, és a dir, fa una pandèmia, una guerra europea i una guerra comercial. L’inici a partir d’un acord entre el Govern d’Espanya i el de la Generalitat amb la inspiració d’Esquerra ha fet que fora de Catalunya tothom en desconfiï, tot i que en privat n’hi ha molts que reconeixen la necessitat d’abordar el tema. En aquest context, el president d’Andalusia, Juan Manuel Moreno Bonilla, sens dubte el millor actiu del PP amb autoritat per comandar, ha plantejat a El Mundo fer un front comú amb Emiliano García-Page, president de Castella-la Manxa, i amb Adrián Barbón, president del Principat d’Astúries. Moreno no fa res perquè sí i sap que amb aquesta proposta fica el dit a l’ull de Sánchez i l’aïlla dels dos presidents autonòmics que li queden sense comptar Salvador Illa. Però la proposta de Moreno té un segon nivell de lectura, una externalitat en aquest cas positiva, perquè el que està dient és que, possiblement, en matèria de finançament, Andalusia té més coses en comú amb Castella-la Manxa i amb Astúries que no pas amb la Comunitat Valenciana i la Comunitat de Madrid per molt que hi governin correligionaris del president andalús. La seva proposta connecta amb el que van demanar els presidents de Galícia, Astúries i Castella i Lleó en el Fòrum del Nord-oest, organitzat per Prensa Ibérica: que el debat del model de finançament tingui una orientació territorial i no ideològica.

Notícies relacionades

Si aquest estiu viatgen per Espanya, cosa altament recomanable, comprovaran que la principal desigualtat prové del diferencial en el cost de la vida. Pel preu d’un esmorzar a Vigo o a Valladolid, a Barcelona o a Madrid no podran prendre ni una aigua mineral. L’última vegada que es va calcular arribava al 30%. ¿Aquest diferencial no té un impacte en el cost dels serveis públics que gestionen les comunitats autònomes? ¿Fins a quin punt és més car comprar un solar per fer un hospital a Sabadell que a Ejea de los Caballeros? L’actual sistema de finançament autonòmic ja va introduir un factor de correcció al principal element de càlcul que és la població. La dispersió encareix els serveis i es concentra en les comunitats amb rendes més baixes. Però el cost de la vida també provoca aquest efecte: amb els mateixos diners es presten pitjors serveis, i el problema no és que es malgasti, com pensen alguns, en temes com la llengua. Segurament, si en una taula de la Conferència de Presidents Autonòmics es planteja una discussió en aquests termes, Isabel Díaz Ayuso i Marga Prohens estan més d’acord amb Illa que amb Bonilla. El poti-poti madrileny considera que un indicador de la fortalesa dels líders del PSOE i del PP és que tots els seus presidents autonòmics diguin el mateix. És una perversió. Vistes les coses d’aquesta manera, les comunitats autònomes són meres caixes de ressonància. Això no és el que estableix la Constitució.

Els palmers de la Moncloa i els fanàtics catalanofòbics van donar per descomptades moltes coses quan es va anunciar l’acord de la comissió bilateral Estat-Generalitat sobre el nou sistema de finançament. La mitja Espanya que llegeix premsa autoanomenada nacional estava convençuda que, a partir del gener, la Generalitat recaptaria tots els impostos i negociaria una quota. N’hi ha que ja vam dir que el que s’hi va presentar va ser més una proposta que no pas un pla i que faltaven moltes coses per concretar. Ara, la consellera d’Economia, l’assenyada Alícia Romero, ha encarregat un pla director per activar la proposta, i els tècnics han dictaminat que fan falta dos anys perquè una reforçada hisenda catalana pugui fer el que es proposa. I depèn que es canviïn, pel cap baix, tres lleis al Congrés dels Diputats. Esquerra s’ha queixat amb la boca petita i acusa Illa de falta de voluntat política. Però no nega la major, que és la dificultat tècnica. Deu ser perquè Oriol Junqueras va ser abans cuiner a la Conselleria d’Economia que frare a l’oposició. Aquesta pausa permetria a Illa reiniciar el debat del finançament autonòmic agafant el guant de Moreno Bonilla. Recentment, a Vigo, va tenir una ràpida resposta a la pregunta de si el nou finançament beneficiaria Catalunya. «¿I Catalunya no és Espanya?», va respondre. Doncs això.