Temps de cacera

Mentre en altres llocs la cacera ja ha començat, a Espanya els aficionats es reuneixen en places reals o virtuals, i estiren les brides a l’espera que algú faci el toc de corneta. Hi ha tanta peça solta: immigrants indocumentats, polítics que vacil·len, minories entossudides a empipar. Són temps de caceres que avui van contra uns i que demà poden anar contra d’altres, perquè no hi ha res de tan exaltant com la fox hunting en temps com els actuals, mancats d’èpica. D’un temps ençà, la caça que més s’estila ja no és la de guineus, senglars o cérvols, com els que rondaven pel comtat de Kent o els jardins de Versalles o l’Hermitage. És la caça a l’home. La peça que més apassiona éssers pertorbats, com bé sabien els romans. Algunes imatges de tiradors d’elit israelians rifant-se palestins que caminen entre runa han sigut certificades. No són producte de la intel·ligència artificial. En una altra guerra, la d’Ucraïna, també hi ha vídeos autentificats de drons que permeten a un expert de qualsevol dels dos bàndols perseguir un desgraciat que va saltar d’un tanc en flames, fins a abatre’l abans que s’amagui dins la bardissa. Hi ha històries personals apassionants, és un dir, de militars nord-americans necessitats de tractament psicològic després d’haver practicat el tret a l’afganès en muntanyes llunyanes, des d’un ordinador situat a milers de quilòmetres, al soterrani d’una base militar.

Notícies relacionades

Rosalía i Gaza

Invulnerables

Alguns relats dels camps de batalla actuals expliquen el pànic que provoquen els drons entre soldats i civils. No se’ls veu i, quan se’ls sent, ja és tard. Són la joguina ideal per a aquesta nova modalitat de man hunting. Diuen que poden ser el futur de la guerra. Els xinesos els han creat de la mida d’un mosquit, capaços d’eliminar un ésser humà perforant-li l’oïda. El mateix pensa Elon Musk, quan qualifica d’inútil l’avió de combat F-47 en què el Pentàgon ha invertit un dineral. La guerra ja no és un art, com en temps de Sun Tzu. És un joc. La caça també. Un valencià ha sigut notícia per haver abatut 1.317 elefants. Deixem-lo en pau, que l’home ja és gran, si és que les imatges del seu espiell no li regiren l’estómac.

A Torre Pacheco, la caça a l’immigrant no va acabar en tragèdia perquè hi havia la Guàrdia Civil. ¿Per què ens hauríem d’inquietar pel que va passar, si la caça a qui és d’un altre color ha sigut legalitzada als carrers de moltes ciutats nord-americanes? Donald Trump ha ordenat caçar-los quan van a la feina o fan cua per veure l’últim Superman (on l’heroi de Marvel elimina un dolent de pel·lícula que alguns han identificat amb Netanyahu). Si la caça a l’home forma part d’un futur que ja és aquí, ¿com podem sorprendre’ns que hagi envaït altres esferes? L’erradicació de l’espai liberal necessita un correlat: la destrucció de l’enemic. Als carrers, a les places i a les institucions. La caça al polític cada cop està més de moda i s’ha de veure que bé que ho passa la gent mirant l’espectacle per les xarxes socials. No ens hem de sorprendre tant. A Espanya, la caça sempre ha tingut arrelament. Recordem el retrat que va fer Carlos Saura de la societat que va sorgir d’una immensa cacera.