No, la corrupció no és inevitable

Només en el mes de juliol que acabem de deixar enrere, els ciutadans han assistit a noves revelacions sobre la trama ordida presumptament per Santos Cerdán i Koldo García, amb José Luis Ábalos com la marioneta que manejaven al seu gust amb el reclam de les dones, i la implosió del cas Montoro i els tripijocs entre el despatx professional que va fundar i el Ministeri d’Hisenda que va dirigir. Tot això, salpebrat per un fiscal general processat per maniobrar contra rivals del Govern o el frau els currículums, una corrupció de baixa intensitat que indica una aguditzada falta de moralitat. Deia Churchill que "un mínim de corrupció serveix com un lubricant benèfic per al funcionament de la màquina de la democràcia", però la veritat és que la deshonestedat pública ens costa diners. Un informe del Fons Monetari Internacional xifra en 60.000 milions d’euros anuals el seu impacte pel sobrecost en les contractacions públiques i la pèrdua d’ingressos fiscals. Un 4% del PIB espanyol es perd a causa del suborn, davant l’apatia del Govern, que aquest divendres ha sigut amonestat pel Grup d’Estats contra la Corrupció del Consell d’Europa (GRECO) per incomplir les 19 recomanacions des del 2019. Espanya torna a posar-se vermella per la "falta d’accions decisives i resultats tangibles" davant la corrupció, com fa un mes va passar amb l’informe de l’estat de dret de la Comissió Europea i a principis d’any, amb l’Índex de Percepció de la Corrupció de Transparència Internacional. Tres clatellades per la indolència davant la corrupció mentre els dos grans partits es tiren en cara a Cerdán i a Montoro, i els mateixos ciutadans s’escandalitzen al matí i paguen sense IVA a la tarda. Seria un error culpar només els polítics quan l’economia submergida suposa una quarta part del PIB. La paradoxa és que el partit que més es beneficia d’aquest descrèdit institucional és Vox, que el Tribunal de Comptes ha sancionat tres vegades l’últim any per finançament il·legal.