EL NÒMADA I EL SEDENTARI

El 20 de novembre vaig assistir al Colòmbia-Argentina, que va tancar a Sud-amèrica la primera fase cap al Mundial de Sud-àfrica. L'albiceleste va arribar a Bogotà amb un rècord perfecte i un tècnic fantasma. Els ulls de Basile encara veien els cinc gols que els colombians els van clavar abans del Mundial dels EUA. El Coco va tenir la mala sort de dirigir l'Argentina aquella nit i arribar al Campín 13 anys després sense haver perdut la memòria.

La selecció de Colòmbia ja no sembla un assortiment de la raça còsmica on és lògic que un mulat sigui ros. Només es distingeix dels equips africans pels seus noms de realisme màgic: Tresor, Mahler, Magneli i Rubén Darío. Algunes coses han canviat, però Basile no pot donar la mà a Bogotà sense recordar que cada dit representa un gol en contra.

LA

PREMATURAexpulsió de Tévez i un gol en possible fora de lloc van entelar un resultat aconseguit amb més esforç que qualitat. Tot i així, el triomf de 2-1 va omplir d'alegria els colombians i va permetre treure conclusions. Quan un gautxo veu una foguera, toca un tango amb la guitarra. Potser per això, la selecció argentina s'entristeix en els moments de claror. En la passada Copa Amèrica va dominar els partits de tràmit i en la final va perdre 3-0 contra els suplents del Brasil. Un cèlebre grafit diu: "Bogotà: 2.600 metres de paranoia". Basile va entendre la part de la por, però no la de l'altura. El seu equip es va quedar amb 10 homes i Riquelme va patir mal de muntanya sense que ell reaccionés.

Hi ha jugadors televisius que només desperten quan els enfoca una càmera. Riquelme és un futbolista virtuós que cal apreciar encara que no tingui la pilota. El vaig veure per primera vegada a l'Estadi Azteca el 2001, quan el Boca Juniors va visitar el Cruz Azul, en la final de la Copa Libertadores. Expert en pauses i passades d'acceleració, va marcar el ritme del partit. Mesos després, vaig contemplar al Camp Nou un blaugrana que es deia com ell però anava perdut i es dirigia a l'àrbitre com si demanés les senyes d'un hotel.

Tampoc al Vila-real va tornar a ser el del Boca. En la semifinal de la Champions va fallar un penal i va sortir del camp mossegant la samarreta groga. Després, Pellegrini va decidir que un volant que viu de la inspiració és prescindible en un equip que aspira a ser una màquina.

En un esport globalitzat, Riquelme és un talent, un vi excels que es pica lluny de la pampa. Tot i que sempre hi ha hagut jugadors casolans, ell ho és de forma absoluta. D'acord amb Martín Caparrós, autor de Boquita, Riquelme practica un art primitiu; no juga per competir sinó per jugar. Quan va conquistar el seu primer trofeu, Carlos Bianchi li va haver de dir: "va, Román, vés-ho a celebrar que això no ho podràs disfrutar cada dia".

Durant Alemanya-2006, vaig coincidir amb Bianchi com a comentarista de televisió. Cap entrenador ha estat tan significatiu per a Boca. "Bianchi compartia amb Déu la possibilitat de donar sentit a les coses, de portar-nos a acceptar les seves decisions com un misteri superior a la nostra comprensió", comenta Caparrós.

Vaig aprofitar els dies d'Alemanya per parlar amb el professor de la mitologia que ha protagonitzat. En una d'aquelles ocasions va sonar el seu mòbil i va dir: "No, nano, no hi puc fer res, ja tens un altre pare". Va tallar la comunicació de manera emfàtica. "És Riquelme", va informar.

HI HA

JUGADORSa qui cap sou els treu l'orfandat. Riquelme necessita ser adoptat. Amb una barreja d'angoixa i satisfacció, Bianchi s'apartava perquè Pekerman complís aquesta tasca. Vaig imaginar la soledat de l'astre en la seva concentració, trucant al protector que li va donar l'ordre de ser feliç. Curiosament, Riquelme passa de sentir-se al marge a sentir-se líder. La selecció de Basile gira al voltant de les seves botes. Contra Colòmbia, es va veure disminuït per la inferioritat numèrica, l'altura i les setmanes sense jugar, però el tècnic el va deixar allà per no deprimir-lo substituint-lo.

Notícies relacionades

Del Toro clava un bon cop al Giro després d’una caiguda

El Bernabéu celebra i plora l’adeu de Modric i Ancelotti

Inexportable, Riquelme és el sedentari que vol apropiar-se de la pilota. En canvi, Messi és el nòmada que imagina vies d'escapament. Fora del camp, un busca un tutor i l'altre una gameboy, un requereix descans i l'altre s'aclimata amb el jet lag. Un geni de barri i un geni de franquícia.

El futbol depèn d'atavismes. Els estadis no són aliens a les estirps d'Abel i la de Caïm: els que se'n van i els que es queden. Uns s'escapen amb la pilota, altres la retenen. Si discrepen, la tribu es trenca, segons explica la Bíblia, primer llibre de tàctica essencial.