"Pintant soc feliç: ningú m’aplaudeix i ningú em xiula"

¿Segueix el futbol d’avui dia?

Sobretot el que televisen. De vegades m’arriben els resultats. Tinc un amic amb qui faig el cafè al matí que m’explica totes les notícies del Barça, perquè és molt i molt culer. M’agrada veure els partits; alguns més que no pas d’altres.

¿Es va desconnectar gaire del futbol quan es va retirar?

Bastant. Llavors ja era pare de quatre criatures i tenia moltes coses per fer. També havia muntat un negoci amb Rexach i altres socis, la botiga d’esports. Deien de mi que era un gandul, i potser no ho era tant. Teníem fama de dropos, però vam fer moltes coses.

No era un motivat del futbol.

No. Com que les societats les muntava amb futbolistes, sempre vaig estar connectat amb el món.

Va estar nou anys al Barça.

Sí, són molts anys. N’estic molt satisfet, sobretot quan en parlo amb la gent més pròxima, perquè els semblen molts. Vaig començar al juvenil del Barça perquè em van convocar primer a la selecció catalana i després a l’espanyola. El Barça em va fitxar per jugar la fase final del campionat d’Espanya. D’aquí vaig passar al Condal, que era a Segona, i l’any següent vaig pujar al primer equip. No vaig recular mai, que és el que et pot arribar a desanimar una mica quan ets jove. No vaig tenir disgustos, però he tingut una altra mena d’inconvenients.

¿Com ara?

Amb el públic sobretot. El meu problema és que no ho vaig saber gestionar. Si m’hagués passat ara, explicaria clarament el que em passava. Vaig tenir un problema de creixement. Als 14 anys vaig créixer molt de pressa i se’m van desplaçar dues vèrtebres. Em pinçaven la medul·la espinal i la fricció em feia unes punxades de mil dimonis. Em van portar a diversos metges, i tots em volien operar. En aquella època, després de les operacions de vèrtebra, només un percentatge molt petit podia seguir amb la mateixa vida. Vam anar a un tal Ferrandis, que era metge, vegetarià, que em va fer portar una faixa que al darrere hi tenia un suro i un cuir perquè em collés fort, però alhora m’impedia la facilitat de maniobra i em canviava la manera de córrer. Fins i tot l’entrenador em criticava.

¿Per la manera de córrer?

"¿On vas amb el pèndol?», em cridava Seguer. No tenia facilitat per flexionar. Si hagués tingut coratge, l’hauria engegat a fer punyetes. Vaig callar. El cinturó em collava tant que al final dels partits tenia ferides a la pell, sobre els malucs, i sagnava. Però què li has de dir a la gent si jugues amb faixa o no.

Quadrava amb la fama del seu caràcter tranquil i assossegat.

Doncs a casa meva em deien que era al revés. El meu germà devia ser més tranquil que jo, pel que sembla. Jo era un estranyot, deien.

A casa un estranyot i a fora de casa un tranquil·lot.

A casa, un entremaliat, i a fora de casa, un estranyot.

Era diferent. ¿Se n’adonava?

Sí, sí, ho vaig veure en alguna gravació. Em va passar en una mala època. El creixement ja l’havia fet, però les vèrtebres, a partir d’una edat, m’obligaven a haver d’anar amb compte. No podia obrir gaire les cames.

Això el va condicionar, és clar.

La faixa no em perjudicava saltar de cap. Vaig marcar uns quants gols perquè en aquestes jugades no em molestava, però sí quan havia de fer moviments bruscos o que requerien certa elasticitat.

Jugava de davanter centre.

Sí. Quan va venir Bustillo al Barça vaig passar a jugar d’interior esquerre, i quan va venir Asensi, d’interior dret. Però la major part del temps vaig fer de davanter centre.

¿Quina posició li agradava més?

Com Puskas, d’interior. Jugava de davanter però no era el més avançat. En el Condal jugava amb Carles Feliu, el germà de Núria Feliu. Ell era un davanter centre molt ràpid, que es movia d’un costat a l’altre, i jo m’aprofitava d’aquests moviments, jugant de deu, per arribar a porteria i marcar.

Val més d’interior que no pas de davanter, ¿oi? No devia rebre tantes puntades de peu.

Sempre tens l’alè del central al clatell. Els entrenadors no volien que baixés al mig del camp.

En aquella època no hi havia cap central gaire amable.

Cap ni un. Eren centrals perquè eren futbolistes molt durs. ¿Si en recordo cap? La veritat és que no. També em falla la memòria.

¿Ara s’ho passaria més bé o creu que jugaria amb més facilitat?

No m’he parat a rumiar-hi gaire. Però si veig algun jugador amb llibertat per moure’s, sí que hi penso: aquest s’ho passa bé. Buckingham va ser qui es va portar més bé amb mi. Fins i tot ell mateix es va convèncer que, si jo jugava d’interior com en el Condal, tenia empenta de sobres per pujar i baixar. Si baixaves a la zona del mit del camp, tenies més possibilitats de sorprendre, perquè els defenses no gosaven moure’s de la zona.

Diu que va tenir de tot com a entrenadors.

Artigas, donant l’alineació, va dir a Rexach: "Vostè juga d’extrem dret, i faci el que vulgui amb aquest», referint-se al lateral. I a mi em diu: "A vostè el marcarà Glaría. Per dalt veig difícil que la toqui i és més ràpid que vostè». Després li vaig dir: "Si no la toco ni per dalt ni per baix, ¿per quin cony em fa jugar? ¡Faci sortir un altre jugador!».

¿Es va sentir incomprès?

No pensava en això. Pensava que si pogués enviar-los a la merda o canviar d’equip, no m’hauria costat gaire. Vaig tenir família molt jove i, és clar, tot es va complicar molt. Hi va haver un equip, l’Elx, que es va interessar per mi. No vam poder anar a viure en un vaixell, que era el que volíem fer, perquè llavors teníem dos fills.

¿Què pensava quan sentia que el xiulaven al camp?

M’hi havia acostumat. Sabia que no tenien raó. La meva manera de córrer, amb gambades llargues, feia mal efecte. Entenc que no agradés. Si marcaves un gol de cap, tot s’oblidava; si feies un gol amb el cul t’aplaudien igualment.

¿Va fer amistats en el futbol?

Sí. Vaig començar amb Jordi Nadal, el porter del Condal. Era de Girona, de Salt, i anàvem junts amb el cotxe. Anàvem i veníem cada dia excepte la nit abans del partit, que ens quedàvem a dormir al Camp Nou. Hi havia una habitació amb lliteres a l’estadi per als que érem de fora de Barcelona. Quan era el dia abans d’un partit o sortíem a jugar de visitants no valia la pena anar a casa per tornar l’endemà.

¿Com es definiria a si mateix? ¿Quina és la seva professió?

Ostres... Vaig tenir molta afició per les antiguitats. Vaig viure molts anys d’antiquari; és una feina molt divertida. El futbol et dona moltes emocions, però les antiguitats em van enganxar. Sortia un parell de vegades a l’any per Espanya a fer compres. Pots trobar coses interessants, la pots encertar o et poden fer passar bou per bèstia grossa. Cada activitat va tenir el seu temps.

¿Ha fet sempre el que ha volgut?

Més o menys. He tingut molta sort. La gràcia és que he fet el que m’ha agradat. Quan de petit em demanaven què volia ser, sempre els deia que taxista o camioner. El meu pare treballava a les oficines de la Sarfa, i jo hi recordo la meva infància, envoltat de cotxes i camions.

Ara és pintor.

Dues vegades a la setmana ve la meva neta i pinta al meu costat a l’estudi. Fer el que t’agrada és la millor medicina que hi ha. Pintant estic bé, soc feliç, ningú m’aplaudeix i ningú em xiula.

¿Quin va ser el seu millor partit?

Recordo més els partits en què em van xiular que no pas els bons.

¿Ni quan va marcar quatre penals al Bayern de Múnic?

A Casablanca, en un torneig. Em va agradar molt aquest episodi. Müller els xutava pel Bayern. Els tiràvem alternativament, un a cada porteria. Jo vaig tenir l’encert de no fallar-ne cap. En vaig xutar quatre, ja que ells en van fallar dos i no va fer falta tirar el cinquè.

El porter del Barça era Sadurní.

Era molt difícil marcar-li un gol, perquè era molt flexible. Sempre arribava a la pilota.

Notícies relacionades

Alonso brilla en el ‘top cinc’ i Leclerc dona la primera ‘pole’ a Ferrari

Ledecky engrandeix la seva llegenda

Sempre podrà dir que vostè tot sol es va imposar al Bayern.

Doncs sí. Imagini’s.