El frankfurt més petit del món és a la plaça de Sant Jaume

El seu regne cap en unes quantes rajoles i una petita barra; no tenen terrassa, no tenen finestres i al seu interior caben tan sols dos clients per tanda.

A les parets, vitrines plenes de salsitxes, llaunes i pots de salsa. El Joan ni ha d’estirar el braç per arribar al que necessita. El Joan no cuina, balla el xotis sobre la rajola i gira de la planxa a la vitrina i d’allà un altre gir i de tornada a la planxa. Tot està a l’abast de la mà.

Ens demanem el frankfurt gegant i, amb calma, talla l’enorme salsitxa en dues meitats al llarg. Amb gest pausat la diposita a la planxa i posa dos talls de béicon al seu costat.

Tanca la màquina i prossegueix les tasques. Treu un ganivet de punta roma i empastifa generosament amb sobrassada un panet obert de banda a banda. No estalvia producte, el qual després cobreix amb talls de formatge: «Utilitzem havarti perquè és molt cremós, es fon molt bé i el resultat que ens dona és el més ens agrada».

El destí del panet pleníssim és la segona planxa, on estarà un parell de minuts eterns fins que, per fi, el Joan el doni per acabat. És un mallorquí d’alta potència i francament addictiu: en volem més.

Tant el Joan com la Isabel són pencaires discrets, sorprenen per la seva conversa pausada i la seva lleugera timidesa. En 50 anys han vist de tot... «Aquí, en les manifestacions, la gent venia a refugiar-se quan hi havia càrregues, hem vist cops, festes...», i jo em pregunto on es ficaven per refugiar-se de les càrregues en un local de set metres quadrats.

No és dietèticament recomanable el seu consum habitual i tampoc és la ‘salsitxesa’ un plat tradicional de la catalanor cuinada, però els devoradors –ocasionals almenys– del frankfurt... som legió. I és que l’abundància de locals ‘estil Frankfurt’ és una sorprenent particularitat catalana.

Molts tenim una connexió emocional amb aquests espais, amb les seves salsitxes de pasta fina especiada i amb el fshhhhhhh ambiental de les planxes a tot gas.

El pa torrat, cruixent, els sabors intensos i la salsa que rellisca per les galtes deixen empremta, això està clar. El Frankfurt Sant Jaume va néixer el 1955 i el Joan hi va entrar a treballar el 1975, i allà segueix, al peu de la planxa, gairebé 50 anys. «No hem canviat res de la carta, bàsicament tot és igual», ens diu, a la gent li agrada el frankfurt, és el que més ens demanen i és el que més surt amb diferència».

Mentre conversem, la salsitxa s’ha daurat completament i el béicon s’ha convertit en una làmina cruixent que brilla i espurneja envernissada en el seu propi greix fos. És el moment d’empanar, afegir-hi el formatge i procedir al planxament final.

Aquest tema del planxament és interessant, perquè no a tothom li agrada la molla compactada i el Joan ens explica: «Aquest tipus de planxa prové originalment d’un suís anomenat Werner. Va portar aquestes planxes a Barcelona durant la gran Exposició Universal de l’any 1929».

Li pregunto què passa si algú prefereix el panet més aeri, i en la seva mirada s’entreveu una certa incredulitat. «No el poso a la planxa, és clar, però llavors es perd part de la gràcia, perquè el pa planxat també es torra i està més bo i més cruixent,», i acaba l’obra amb un altre truc clàssic del sector: un bon raget de concentrat de suc de carn.

Alguns altres ‘hits’ de la casa són el mallorquí esmentat, el Passota –combinació de llom amb béicon i formatge–, el de broqueta moruna –aromàtic i poderós, amb mossegada de carn elàstica i entregada al bon assaonat– i el de botifarró.

Notícies relacionades

4 terrasses per anar acomiadant-se de l’hivern

Dotze cellers d’abans i d’ara on menjar bé a Barcelona

Aquest últim desperta la meva curiositat, és una opció en principi poc atractiva per als turistes. «El nostre públic és gairebé tot local, tot i que som on som. De fet, ve molta gent que abans vivia al barri i tornen de tant en tant. Els recordem la seva joventut o la seva infància, venen des de fora per menjar els nostres frankfurts i després passejar».

I la vida pot ser meravellosa perquè una parella amb dues criatures arriben en aquest moment, són antics veïns del Gòtic que han vingut perquè els seus marrecs vagin aprenent les cosetes bones de la vida. La connexió emocional al Frankfurt. ‘Drogaina’ del paladar.