Glòries posa a prova la complicada convivència entre ciclistes i vianants

L’únic fora de guió (o no, coneguda ja la tònica a la ciutat) és la convivència entre vianants i ciclistes, pèssimament mal resolta amb la senyalització elegida per a aquesta tan esperada estrena de les Glòries. Dimarts, després de l’episodi de la gran apagada, la situació tornava a ser la mateixa. Gossos, taitxí, fotos, cadires..., i bicis i patinets a tot arreu.

Vermell i en plena velocitat

"¡Per aquí no, sisplau! ¡Per l’esquerra!". Amb encomiable bona voluntat intentaven dirigir el trànsit dilluns un parell d’informadors contractats per l’Ajuntament de Barcelona per al primer dia feiner de Glòries. La situació recordava la d’aquells documentals en els quals un os espera que els salmons que remunten el riu passin al costat de la boca. N’atrapen algun, n’escapen 100. No era la seva culpa. El camí adequat per travessar sobre rodes el parc en diagonal és una minúscula imatge impresa a terra. D’entrada, el color ja indueix a la confusió.

És vermell, que en el llenguatge del trànsit se sol reservar per a la prohibició o el perill. En segon lloc, crida l’atenció el disseny. És la silueta d’un ciclista en plena cursa de velocitat, com si participés en una carrera contrarellotge, vaja, al contrari del que es desitja en un parc. La informadora es disculpava amb els ciclistes que s’aturaven i prestaven atenció al que els explicava, un altre detall singular cridaner.

La majoria dels senyals verticals que indiquen que és una zona de convivència entre vianants i ciclistes queden ocults rere les branques dels arbres. Potser van ser col·locats abans que els arbres fessin el que solen fer a la primavera, omplir les branques de fulles verdes. Fet expressament, no haurien sortit pitjor.

En honor a la veritat, el pas de ciclistes per meitat del parc no va impedir que el primer dia feiner de les Glòries fos per emmarcar. El que va passar a la tarda va ser atípic. Amb la ciutat a l’espera que es resolgués la gran apagada, les Glòries, en especial el seu gran oval vegetal, es van convertir en una mena de gran xarxa social analògica. A falta de llum i telèfon, la millor opció per a 200 o 300 persones va ser prendre el primer bany de sol de la temporada o una bona estona per xerrar o llegir. El que hem dit, l‘anomalia elèctrica no pot ser presa com a referent de la quotidianitat que els espera a les Glòries. Dimarts al matí, l’aspecte era el mateix que 24 hores abans, tret de per una diferència: els informadors municipals ja no hi eren. Van ser-hi a la tarda, una mica desbordats per la situació.

Amb tot, la fràgil convivència entre vianants i ciclistes a les Glòries no sembla, de moment, gens capaç d’entelar l’espectacular estrena d’aquest parc disposat a disputar-li la Ciutadella no-sé-quin tron verd. És cert que hi ha encara un parell de petits punts en obres, res important, però les converses dels que visiten per primera vegada el lloc tenen totes el mínim comú denominador de l’admiració. "Vindré sovint", explicava, per exemple, l’Aurora, veïna de la Sagrada Família, una mica atònita fins i tot, deia ella, per no tenir al seu voltant ni un sol turista.

La línia recta

Notícies relacionades

Detinguts tres menors a Mataró per la brutal agressió a un adolescent

BCN es bolca amb les Setmanes de l’Arquitectura

Si les Glòries consumen per fi, després de 150 anys de fallits intents, el propòsit de ser un centre neuràlgic de la vida barcelonina, l’èxit serà majúscul. Però tot just dir l’Aurora que hi anirà sovint (per edat, sembla jubilada), ¡zuuuum!, passa veloç un ciclista a un metre de distància. La velocitat no té excusa. La ruta que ha elegit aquest imprudent per travessar les Glòries, sí. Els ciclistes que arriben a les Glòries per la Diagonal des de Verdaguer o per la Meridiana des d’Aragó no fan més que seguir la ruta més natural, la línia recta.

Els carrils bici de la Diagonal i la Meridiana són els més esplèndids de la ciutat. Són amples com cap altre i venen de sèrie emmarcats per parterres verds que aquesta primavera llueixen ben alts. Són, podria dir-se, fins i tot agradables. Però al desembocar a les Glòries el de la Diagonal, per exemple, tot aquest marc desapareix en una sola volta de pedal, sense que res obligui a reduir la velocitat tret del sentit comú de cadascú. I el refrany és àmpliament conegut: és el menys comú dels sentits.