Can Ros: quan l'arròs enganxa

Vaig anar dues vegades a Can Ros amb 10 dies de diferència: per compensar (i aclarir-me), perquè estan en actiu des del 1908 i mai havia posat els peus a l'establiment. No obstant, conec fa temps els propietaris, Marta Cid i Albert Enrich, que van concebre La Mar Salada com a apèndix de Can Ros i ha acabat superant la casa mare.

Fa un parell d'anys va aparèixer el cuiner Jordi Ballester (tres anys amb Rafa Peña en Gresca), substitut de la senyora Lucía, que va estar gairebé mig segle davant el foc: això sí que és torrar-se i no el pànxing al sol de la Barceloneta.

Van fer reformes i els ha quedat una taverna sòbria, sense les horterades dels decoradors de secà. En la primera visita vaig demanar el que en diuen 'la paella', tot i que la cuinen en cassola de ferro, i l'acaben al forn. Bon arròs, gambetes al punt, pujat de sal, com tantes vegades passa. ¿Què passa amb les marques, amb els caldos? Amics cuiners, ¡tasteu-los, per favor!

Albert Enrich, que aquell dia va passar per Can Ros abans que em posés una cullerada a la boca, em va recomanar l'arròs de capipota amb llagostins. Hi vaig tornar i, aquesta vegada sí, la cassola plena a vessar de col·lagen era de primera. Un arròs que enganxa, dels que es recorden per la seva singularitat. Vaig preguntar després a en Jordi, el cuiner, d'on havia sortit: «En un restaurant on havia treballat ens va quedar capipota, necessitava que condís i hi vaig afegir arròs». Aquest any vaig tastar a la Fonda España la mateixa combinació (més atrevida: amb poma i anguila) i va puntuar alt.

El preu de la ració és de 16 euros, menys del que és habitual per aquestes latituds, on el més corrent és cremar un bitllet blau per plat: una barbaritat. Al migdia imprimeixen un menú de 14 euros, amb la possibilitat d'un platillo d'arròs (amb suplement, 'snif').

Pregunto a en Jordi pel #arrosperaun i està disposat a treure'l sempre que no es col·lapsi la cuina.

Al principi de la crònica escrivia: «Aclarir-me». Em va semblar que Can Ros podia ser un exemple de taverna marinera, on posessin a navegar els plats de barca amb noves veles. Vaig veure un 'bao' i vaig veure un 'durum' i no ho vaig entendre: en Jordi em va explicar que incorpora i treu coses i que va provant i que quan venteja un suquet de molls, no el demanen. És la sala la que ha de vendre l'oferta particular, els plats vertebrals, i els complicats. La dirigeix Guillem Faura amb timó i simpatia, si bé algunes coses haurien d'estar més ben controlades.

Notícies relacionades

Nandu Jubany traurà partit a la seva granja de vaques amb una cadena d'hamburgueseries pròpia

On menjar plats de Jubany, Gaig, Raurich, Paco Pérez i Dani García per 6 euros

Vins frescos i lleugers, com Cuca de Llum i L'Abrunet. Em van agradar el carpaccio de llagostins amb tomàquet (massa praliné de cacauet), els calamars a la romana, les carxofes fregides i el tàrtar de tonyina (millor rebaixat de soja, o amb un altre condiment). La sardina de la coca amb escalivada era excel·lent, encara que canviaria la pasta fullada per pa i llençaria a les escombraries l'ampolla de crema de balsàmic (la seva missió era que no rellisqués la peça, segons em va explicar el cuiner). Per postres, sopa de pinya amb marialluïsa i gelat de coco.

Augmentar el nombre d'arrossos i refinar la cuina marinera: Can Ros per a cent anys més.