Avança la metamorfosi del Pou de la Figuera, una de les places més intenses de Barcelona

Dir que en aquesta plaça s’hi està invertint més que mai perquè sigui això, un espai de convivència, és un exercici d’honestedat, igual que dir que això, la convivència, ha sigut durant molt temps una de les assignatures pendents d’un enclavament difícil per infinitat de factors. Una plaça, a més, que és una excepció tant al districte com a la ciutat, ja que la majoria de vivendes que l’envolten són públiques, i on allò del treball comunitari entre els molts agents que viuen i treballen a la plaça –del Casal de Barri a la fundació Bayt– no és només el nou mantra del món social.

Vida a les persianes

Des de la fundació Bayt al-Thaqafa van iniciar el gener passat el projecte Al’Alwan –colors, en àrab–, del qual aquest setembre començarà la tercera edició. Una iniciativa aparentment senzilla però que ha tingut un gran impacte: netejar amb els nanos migrants sense referents familiars que freqüenten la plaça les persianes de locals comercials i pintar-les.

En només uns mesos han participat en Al’Awan 18 joves, i s’hi han implicat gairebé 30 comerços (una altra vegada la recerca de complicitats). Un projecte que recorda molt al taller de perruqueria impulsat per la mateixa entitat seguint la mateixa lògica: d’una banda, és un taller en el qual els nois s’ho passen bé i aprenen –no, no és la fórmula màgica per resoldre els seus moltíssims problemes, però passar una bona estona junt amb algú que t’escolta i es preocupa per tu sempre suma més que resta– i, de l’altra, una cosa també important ateses les tensions existents a la plaça, al realitzar-se a l’espai públic, ajuda a oferir al veïnat una altra imatge dels nois.

I el taller de pintar persianes no ha sigut –ni de lluny– l’única activitat d’una plaça amb una agenda farcida d’activitats impulsades tant directament des del Pla d’Acció –el pla municipal per revitalitzar el lloc– com des del Casal de Barri, un dels agents imprescindibles, que aglutina molt del bo que passa aquí. Organitza, per exemple, el cicle ‘Cinema a la plaça’, que es reactiva el pròxim dia 7 en col·laboració amb la Caixa d’Eines –un altre dels agradables refugis de la plaça–, amb el documental ‘Gregal, un vent que continua bufant’, un altre referent de la Barcelona rebel.

En paral·lel a la cessió de l’esmentat solar al carrer de Montanyans –en un costat de la plaça– a principis d’aquest mes el consistori va anunciar l’aprovació de la compra d’un edifici de 15 vivendes al carrer de Jaume Giralt –a l’altre costat, junt amb la Caixa d’Eines–, una altra bona notícia. Es tractava d’una finca que havia sigut molt conflictiva i que feia temps que estava buida després que un fons voltor la comprés i reformés. A més dels 15 pisos per entrar-hi a viure, l’edifici –pel qual el consistori ha pagat 3,5 milions– té dos baixos comercials, que passaran a formar part del programa de baixos de protecció oficial, que vol també ajudar a dinamitzar la plaça, la reforma de la qual –en el mateix marc del Pla d’Acció– està prevista per abans d’acabar el 2022.

Daniel Pardo és la persona que passa més hores entre les prestatgeries de la Caixa d’Eines, espai al cor de la plaça, lloc que habita diàriament, no només des del seu lloc de treball sinó també des del Casal de Barri (espai des del qual s’organitzen, també, experiències tan boniques com l’escoleta de circ Encircant). Sobre la imminent reforma física de la plaça –que va començar fa uns mesos, amb la instal·lació de petites taules amb taulers d’escacs– Pardo destaca com a positiu que es mantinguin els bancs llargs –excepció en una ciutat on l’anomenat urbanisme preventiu és norma–, tot i que lamenta que siguin de dura pedra en comptes de fusta per una qüestió de manteniment.

Adeu al regnat de la pilota

Quant als canvis a la pista de futbol, avui dia la reina indiscutible de la plaça, Pardo valora que la nova sigui una mica més petita, ateses les dinàmiques que afavoreix el futbol. És obvi que la plaça és un espai imminentment masculinitzat i que el regnat de la pista de futbol té bastant a veure amb això.

Notícies relacionades

Collboni impulsarà la conversió d’edificis d’oficines en pisos

Joan Riba no va anar a la División Azul: una llamborda daurada a Barcelona reconeix una víctima dels nazis

Àlex Garcia és un veí –i net– de la plaça amb un discurs molt crític. Té 29 anys i en fa quatre que viu aquí, en el qual era el pis de la seva àvia, «per la impossibilitat de la gent jove del barri per emancipar-se d’una altra manera», remarca el jove, convençut que «els problemes del barri no es resolen només amb una intervenció a l’espai públic». «Hi ha aspectes molt més profunds. El Forat és un lloc calent de les identificacions per perfil ètnic per part de la Policia Nacional, i això genera problemes cada dos per tres», denuncia, tot i que reconeix que aquesta no és competència municipal.

Quant a les reformes, valora la millora de la il·luminació i la disminució del camp de futbol, però troba a faltar que no hi hagi un espai de memòria històrica. «Això es va guanyar després de moltes lluites», recorda amb orgull, malgrat que ell les va viure de petit.