Amb l'art a un altre lloc

No sabria dir amb exactitud quan va començar la decadència del carrer Consell de Cent com a centre neuràlgic del galerisme barceloní. L'hi pregunto al degà de la zona, Carles Taché, aprofitant que el tinc al davant -som al despatx del que queda de la seva galeria- i que aviat emprendrà el vol a la recerca d'horitzons més atractius. «Calculo que tot es va començar a torçar fa uns 10 o 15 anys», em diu. «Motius: diversos. Per una banda, un cert desdibuixament de les diferents propostes. Per l'altra, una certa discontinuïtat en les sagues familiars. No vull ofendre a ningú, però no és fàcil seguir l'estela de gent com Metras o Gaspar. Per no parlar de la mort de Salvador Riera. Suma-hi l'increment brutal dels lloguers. Jo me'n vaig perquè em volen quintuplicar el meu; i això, en l'actual situació, és inassumible».

En qualsevol cas, no s'aprecia gens de tristesa o de nostàlgia en les paraules del senyor Taché. La seva actitud model de canviar de lloc resulta molt d'agrair en un home de 68 anys que podria optar per la jubilació si no fos per la seva al·lèrgia a l'avorriment. Taché ha sigut tota la vida galerista en aquesta zona, primer a Artema, des del 1978, i després a la sala que porta el seu nom, des del 1985 fins al pròxim mes de juliol, quan obrirà la seva nova galeria, una antiga nau industrial de més de mil metres quadrats, als voltants del CaixaForum, amb la qual confia atraure, segons m'explica, «un públic que vagi més enllà del típic turista del passeig de Gràcia i el parc Güell, algú interessat en l'art que s'acosti al MNAC, al pavelló Mies Van der Rohe i, posats a fer, a la meva galeria. En aquesta classe de gent confio».

Taché no és l'únic a marxar. També Carlos Duran i Chus Roig, de Senda, obriran pròximament la seva nova sala al carrer de Trafalgar: segons Chus, la zona està en ple procés de gentrificació i els xinesos comencen a emigrar a manades cap a Badalona (jo li vaig dir que em creuria això de la gentrificació quan obrissin el primer restaurant japonès i la primera imitació dels cafès alternatius de Williamsburg).

Tot sembla indicar que el carrer Consell de Cent s'omplirà de franquícies i que ja només podem aspirar que hi hagi més de cent metres entre un establiment de Mango i un altre. Taché, cosa que l'honra i l'allunya del ploriqueig proteccionista d'altres negocis, no es molesta a donar la culpa a l'ajuntament i prefereix ensenyar-me fotografies i plànols del local, així com algunes obres d'artistes joves en qui confia enormement. Ho atribueixo als orígens aristocràtics o de burgesia il·lustrada que sempre li he suposat, encara que ara descobreixo que per error: «Jo vaig créixer a la plaça del Pes de la Palla, com Terenci Moix, i el meu pare treballava de porter al cine Montecarlo. El que passa és que l'home era molt aficionat a l'art i es dedicava a comprar i vendre quadros. En aquella època es podien adquirir meravelles per quatre duros. D'ell em ve el gust per l'art, encara que ell fos admirador de Nonell i a mi em donés per l'art contemporani».

Notícies relacionades

Una penya gastro amb dos premiats

Una llamborda daurada per a Joan Riba

Taché comparteix la teoria de Carlos Pazos segons la qual l'art és una cosa que et fa companyia al llarg de la teva vida, però porta el concepte una mica més enllà: «Jo crec que l'artista i el galerista han de compondre una parella molt semblant al matrimoni. Hi ha algun aspecte de relació sentimental entre el creador i el marxant. Una relació sovint passional. Per això algunes relacions meves amb artistes han acabat com el rosari de l'aurora, perquè s'assemblaven molt a les d'una parella i aquestes relacions solen acabar malament».

Com el carrer Tallers

No ho deu dir per ell. La seva dona i el seu fill treballen a la galeria i el noi fa una cara de continuador de la saga familiar impressionant. Tots dos l'acompanyaran en el seu nou destí i l'ajudaran, com fa anys que ho estan fent. És una llàstima que el nostre home no pugui seguir dedicant-se al llibre d'artista per l'escassa rendibilitat d'aquest tipus d'objectes, que no tenen entre els nostres (escassos i estalviadors) col·leccionistes el predicament comú en altres països. Al Taché editor li devem els Poemes d'Ultramon de Foix il·lustrats per Tàpies -no es coneixien personalment, ell els va presentar- o, més recentment, la unió llibresca de Julián Ríos i Eduardo Arroyo.Jo tinc la impressió que alguna cosa hem fet malament els barcelonins amb el carrer Consell de Cent -igual que amb Tallers, en un altre temps un temple discogràfic-, però considero que l'actitud de Taché és l'adequada: mentre el cos aguanti, res de mirar enrere -ni amb ira ni sense ira- i a tirar endavant. Com va dir José Luis de Vilallonga, la nostàlgia és un error. I un horror, hi afegiria jo.