Una llamborda daurada per a Joan Riba

Joan Riba Guixeras, nascut a Barcelona el 1907, va morir l’11 de gener de 1942 a Gusen (Àustria), un centre secundari del camp d’extermini de Mauthausen en el qual l’Alemanya nazi va internar uns 70.000 presos de diferents nacionalitats a partir de 1940. La meitat no van sobreviure. Molts eren espanyols, republicans entregats per la França ocupada. Riba va morir després de quatre mesos al camp. Aquest final va marcar la vida de la família de Riba. Sobre tot, la de la seva dona i la de la seva filla. Dimecres passat, 83 anys després, l’home va rebre un homenatge davant el número 39 del carrer de Martínez de la Rosa, a Gràcia, el seu domicili des que va néixer fins que el va abandonar per casar-se.

Lola Martínez, la seva dona, va morir a mitjans dels 80. Conxita Riba Martínez, la filla, que va dedicar part de la seva vida a recopilar informació sobre el cas, va morir fa cinc mesos amb 91 anys. Ho va fer sabent ja que el seu pare comptaria amb un reconeixement, la col·locació d’una llamborda de la memòria. Les llambordes de memòria estan previstes en el projecte Stolpersteine Barcelona, impulsat per la regidoria de Memòria Democràtica de l’Ajuntament i les amicals de Mauthausen i Ravensbrück per recordar persones de la ciutat deportades a camps nazis. Les stolpersteine són una proposta de l’artista alemany Günter Denmig, que les va crear després de la reunificació d’Alemanya, als anys 90.

En l’acte de dimecres, l’emoció familiar la va encarnar Luz Martínez Berenguer, neta del germà de la Lola i molt pròxima a la Conxita, el seu marit i fills. Quan la tia va anar a viure a una residència, fa gairebé tres anys, la Luz va buidar el pis on residia i va trobar tota la documentació sobre Joan Riba que la dona havia entregat a la Generalitat. Informació que la Conxita havia recopilat amb la seva mare. La neboda es va posar llavors en contacte amb l’Amical Mauthausen.

Martínez Berenguer explica que la vida de Riba va ser en part un misteri. D’ell se’n sap que als anys 20 i 30 va treballar a la Transmediterránea, el principal accionista del qual era Juan March, un dels suports econòmics principals del cop d’estat de 1936 i del bàndol franquista durant la Guerra Civil. És ben coneguda la frase del llavors ministre Jaume Carner: "O la República acaba amb Juan March o Juan March acabarà amb la República". I va ser més aviat el segon.

Administrador de Juan March

Explica Martínez Berenguer que Riba era administrador de March i despatxava amb ell cada 15 dies. La família creu que les conviccions republicanes de l’home el van portar a deixar la feina i la ciutat per allunyar-se del món de March. El 1939 va fugir a França. Segons precisa la seva neta neboda, allà, com altres republicans espanyols, va treballar en la indústria militar, consolidant la Línia Maginot que havia d’actuar com a barrera infranquejable per a l’exèrcit alemany.

Quan Alemanya va envair França, Riba va ser entregat als nazis i va acabar en un camp de concentració a Polònia, del qual va sortir el gener de 1941 per ser traslladat a Mauthausen, on se li va assignar el número 3535. A l’octubre, va ser transferit a Gusen. Quan va morir, el mes de gener de 1942, tenia 35 anys i la seva filla 8.

Notícies relacionades

Una penya gastro amb dos premiats

Collboni impulsarà la conversió d’edificis d’oficines en pisos

Acabada la Segona Guerra Mundial, la viuda de Riba va començar a cobrar una pensió del govern de l’Alemanya Occidental, la República Federal Alemanya, que en aquella Espanya franquista no era socialment un caramel: suposava identificar el mort com a republicà. Per això, diu Luz, la família va explicar que Riba havia mort combatent amb la División Azul. I així ho van creure molts durant temps. Anys més tard, ja en democràcia, l’Estat francès va demanar disculpes a la viuda i la va recompensar econòmicament.

A partir d’ara, Riba tindrà una llamborda, i dimecres la Luz, el seu marit i els fills, entre altres parents i amics, així com alumnes de l’Institut Teresa Pàmies –en aquests actes hi participen estudiants de diferents centres– el van homenatjar cantant Bella Ciaio, himne de la resistència italiana. I així es va tancar un acte de justícia històrica amb aquest barceloní vuit dècades després de la seva mort.