Rafael Borràs Betriu: «Franco va firmar al llit el final de la guerra»

Els carrers oberts i lluminosos de l’Eixample inviten a tenir pisos oberts i lluminosos, on predomina la llum. L’editor Rafael Borràs Betriu és antic veí de l’Eixample i, com no pot ser d’una altra manera, habita un d’aquests pisos amb parets cobertes de llibres en blancs prestatges. Llibres que comparteixen l’espai amb una gran col·lecció de pintures i dibuixos, que no només són això, també registres de la seva memòria.

–¿Quin va ser, per a vostè, el moment en què la política i el seu correlat editorial va tenir més pes?

–Sens dubte va ser amb la mort de Franco. L’any anterior ja n’havíem tingut un avançament, quan va ser internat per una pleuritis i es van veure imatges de la clínica. Fins a aquell moment, durant gairebé 40 anys, oficialment no havia tingut mai cap malaltia. Una vegada se li va rebentar una escopeta en una cacera, i el seu internament va ser secret d’Estat.

–Era indestructible.

–(Somriu) Tant que mai es va saber que l’abril del 39, quan es va firmar el final de la guerra, estava malalt i va firmar al llit.

–La seva mort, pel fet que no era esperada, va produir desassossec.

–Sobretot la seva agonia. (Encén un cigarret) Tinc la idea que si hagués mort de sobte, la història podria haver sigut una altra. Però va agonitzar penosament un mes. I durant aquest mes en els espanyols es va instal·lar la por, la presència de la guerra civil. S’ha de recordar que els vençuts inculcaven als seus fills que no es fiquessin en política, com el seu pare li deia sempre a Manuel Vázquez Montalbán. Una vegada més la por a la guerra civil, però no només en la gent, també en els dirigents polítics. Això va donar una oportunitat als franquistes reformistes.

–¿Franquistes reformistes?

–Adolfo Suárez, per exemple. Pensaven que el vestit del franquisme ja li anava petit a Espanya, i que els canvis en els costums s’havien de reflectir en l’Estat.

–¿I l’oposició?

–Si en 40 anys no havien pogut derrotar la dictadura, tampoc ho podien fer en aquell moment, així que estaven disposats a negociar. Va ser una transició negociada entre dues debilitats: els que temien perdre el poder si tot seguia igual i els que no podien imposar res.

–Tal com ho explica sembla un moment ple de preguntes.

–I de grans pors. Tothom es preguntava què passaria. Per aquells dies, quan Franco ja havia mort, em vaig veure amb Antonio Garrigues i Díaz-Cañabate, que volia publicar les seves memòries. Havia sigut ambaixador al Vaticà, i més tard va ser ministre de Justícia amb la monarquia. Em va oferir un cafè i el primer que em va preguntar, un home com ell, que estava molt informat, va ser: ‘¿què creu que passarà?’. ‘Que hi haurà democràcia, que entrarem a la CEE i que vostè serà ministre’, li vaig contestar.

–I va encertar.

–(Somriu i encén un altre cigarret) Tant que ell em va dir: llavors les meves memòries hauran d’esperar. Les vaig poder editar el 1978, a la col·lecció Espejo de España.

–Vostè va crear aquesta col·lecció per a l’editorial Planeta. Necessitava molta cintura política per dirigir-la.

–Molta, no era fàcil. La vaig dirigir des del primer llibre fins al títol 178, i no va ser fàcil incloure el pensament polític i la visió de la història d’Espanya de tots els sectors. De tots els sectors no violents, perquè aquest era l’únic límit.

–¿Inclosos els republicans?

–També. Vaig poder recuperar llibres que s’havien editat a Mèxic, però aquí no es coneixien. Avui, si algú vol fer una història de la transició, no pot evitar la consulta de 20 o 25 d’aquells llibres. Són imprescindibles.

Notícies relacionades

Un incendi crema en una planta de residus de la Zona Franca, a Barcelona

La UPF detecta un possible atac informàtic

–Molts s’han de buscar en biblioteques, però alguns s’han reeditat. ¿Per exemple?

–Mis conversaciones privadas con Franco, que vaig poder editar per primera vegada després de la mort del seu autor, Francisco Franco Salgado-Araujo, que va ser cosí i secretari de Franco des de sempre. La seva mirada és crítica, i el que explica revela els secrets i la misèria de la cort que envoltava el dictador.