Juan Perro, el nord del sud

Juan Perro, àlter ego explorador de Santiago Auserón, va reaparèixer, després de sis anys de silenci, divendres en un Bikini ple (Festival de la Guitarra) i va entregar, així, a granel, una desena de cançons noves que encara no han passat per l’estudi. Van confirmar el gir anglosaxó d’un full de ruta que, als 90, va bussejar a les arrels del son cubà, però a la vegada van buscar la síntesi: blues, jazz i fins i tot country van teixir xarxes espesses en què van caure preses caribenyes en un repertori més àgil que en altres temps, menys pendent de manierismes instrumentals.

Notícies relacionades

Un incendi crema en una planta de residus de la Zona Franca, a Barcelona

La UPF detecta un possible atac informàtic

L’ambició teòrica d’Auserón no sempre ha estat al nivell d’un pentagrama afinat, però les noves cançons van pintar bé. No s’hi va veure Juan Perro tan preocupat per demostrar que bé que ha assimilat i reformulat el sorprenent historial mèdic de la cultura afrollatina, sinó que es va limitar a comunicar, a divertir-se i fer divertir, i va donar tant protagonisme als climes i textures com a la composició.

El domini dels elements està fora de dubte, i més amb còmplices com els tres que el van secundar en el recital, entre ells el bateria cubà Moisés Porro, «el mag de Camagüey». Però, a més de virtuosisme i de l’habitual recreació en atmosferes negres, ara amb generós pòsit bluesístic, hi va haver cançons fumejants (Una bestia que ruge, mig temps mandrós a la manera de J. J. Cale), debilitats afro-funky (Reina zulú, no llunyana a uns Talking Heads) i diàlegs entre l’herència anglosaxona i la llatina resolts amb frescor: Malasaña va ser la més expeditiva, encara que La nave estelar va calar amb el seu diàleg coral a cop de swing i amb vestigis de rock’n’roll. Cap al final del recital va guanyar pes el temari més tropical i van caure A un perro flaco, Charla del pescado i Fonda de Dolores, aquesta amb cadències calentes de son cubà. Això s’haurà de gravar, ¿oi? H