«Els trasplantaments de porc a humà són més a prop del que podia semblar fa només un any»

¿Com ha afectat la pandèmia a la donació d’òrgans?

Durant l’any 2020 hi va haver un descens molt important de la donació i del trasplantament al nostre país i en altres països del nostre entorn. Amb tot, el programa va ser capaç d’adaptar-se de forma adequada a una situació epidemiològica complexa i de resistir fins al punt en què es van assolir taxes que van superar amb escreix el que ha aconseguit per qualsevol país del nostre entorn en època prepandèmica. El 2021 ens hem recuperat i la donació ha crescut un 7% i el trasplantament un 8%. I des de principis d’any estem experimentant un cert grau de recuperació. És evident que cada una de les onades ha tingut un impacte en la saturació d’hospitals i ucis, i això ha afectat el programa. Però cada vegada hem aconseguit que afecti menys, perquè estem més habituats a lidiar amb els obstacles que la pandèmia imposa al procés de donació i perquè la virulència de les noves soques no té res a veure amb el principi. Crec que el 2022 continuarem experimentant una recuperació que espero que ens aproximi als nivells rècord que vam assolir el 2019.

A la província d’Alacant s’ha aconseguit arribar a taxes molt altes d’acceptació de les famílies a donar els òrgans dels seus éssers estimats en un moment en què estan immersos en el duel per la seva mort. És el conegut com a ‘model Alacant’, que s’ha exportat a altres zones d’Espanya i fins i tot d’Iberoamèrica.

¿Què li sembla aquest programa?

Té una aproximació que valorem molt, perquè l’enfocament està orientat a una família en procés de duel. L’objectiu és contribuir a la donació per permetre el trasplantament, però igualment rellevant en aquest model és la cura a una família que s’enfronta al pitjor moment de la seva vida. Es tracta que també tinguin un record adequat d’aquest moment d’interacció en què es va plantejar la donació d’òrgans d’un ésser estimat. Per tant, és l’essència del que s’ha intentat que sigui l’entrevista familiar en aquest país, una experiència que té per objectiu el trasplantament, però també la cura integral d’una família en aquest procés de dolor.

Recentment hem vist com s’ha trasplantat un cor d’un porc a un humà. ¿És el futur de la donació d’òrgans?

Si em pregunten pel xenotrasplantament (trasplantament d’un òrgan d’un animal a un humà), fa un any m’hauria semblat una alternativa més, juntament amb la construcció d’òrgans bioartificials, però ho veia més llunyà del que de sobte sembla que pot ser. Han sigut tres els xenotrasplantaments de porc a humà que s’han fet en els últims mesos. En dos casos van ser renals a persones que estaven en situació de mort encefàlica per comprovar que no es produïa el rebuig hiperagut. De fet, aquests ronyons van funcionar diverses hores de forma adequada. En el xenotrasplantament cardíac es buscava un objectiu terapèutic. Pel que sembla, era un pacient que no tenia indicació per a trasplantament convencional i es va decidir optar pel xenotrasplantament. Sembla que aquest òrgan ha funcionat bé durant dos mesos. Després el pacient va morir, tot i que encara en desconeixem les causes.

¿Quines modificacions es porten a terme als òrgans procedents d’animals perquè puguin ser trasplantats a persones?

Amb les modificacions genètiques fetes als porcs s’eliminen, d’una banda, els gens que generen el fenomen del rebuig hiperagut, que porta a la destrucció immediata de l’òrgan trasplantat, i d’altra banda, «s’humanitza», s’utilitzen gens humans per reduir el risc de rebuig agut. Addicionalment es fan altres modificacions. Per exemple, perquè l’òrgan de l’animal no continuï creixent de mida en el receptor una vegada trasplantat. El cert és que amb fins a 10 modificacions aquest cor ha funcionat dos mesos. Crec que som a prop de veure el xenotrasplantament, tot i que encara s’han de conèixer les particularitats d’aquest procediment, s’han de desenvolupar assajos clínics ben dissenyats i mirar d’identificar bé les indicacions i els pacients que se’n poden beneficiar. Encara hem de créixer i lluitar molt, però sí que és un futur no tan llunyà.

¿També veurem aviat la creació d’òrgans artificials al laboratori?

Els òrgans bioartificials no han avançat tant com el que hem vist amb el xenotrasplantament. No obstant, la generació d’òrgans bioartificials és atractiva, no només perquè ens ajudaria a disposar d’òrgans per a trasplantament d’una forma programada a les necessitats del pacient, sinó perquè a més generem aquests òrgans a partir de cèl·lules del pacient. És a dir, generaríem un òrgan que el cos no reconeixeria com a estrany. Així, a l’avantatge de tenir òrgans s’hi afegiria l’avantatge addicional d’un òrgan que no es reconeix com a estrany, i per això es redueix o elimina la necessitat d’immunosupressió en el receptor. Perquè en el dia d’avui tots els pacients trasplantats han de prendre immunosupressió de per vida.

Les tècniques quirúrgiques avancen, també els tractaments farmacològics. ¿Necessitarem cada vegada menys trasplantaments d’òrgans?

Hi ha determinades intervencions que haurien de derivar en menys necessitat de trasplantaments i algunes ja ho han fet. Un dels exemples més paradigmàtics és el dels nous antivirals per al tractament de l’hepatitis C. Hem arribat a tenir en un any prop de 800 pacients en llista d’espera per a un trasplantament de fetge pel virus de l’hepatitis i actualment n’hi ha uns 350. La llista d’espera, per tant, s’ha reduït significativament gràcies a una mesura que busca intervenir en una malaltia abans d’arribar al trasplantament. Dit això, tret d’aquest cas, la llista d’espera per a un trasplantament no disminueix, sinó que creix. Segons hem anat augmentant la disponibilitat d’òrgans per a trasplantament, s’han anat flexibilitzant els criteris d’inclusió en la llista d’espera. Per això la llista d’espera ni acabarà mai ni es reduirà significativament. Ara es fan trasplantaments a pacients que a principis de segle no n’eren candidats.

També l’envelliment de la població contribuirà que la llista d’espera no baixi.

Sí, segons va envellint la població ho fa la incidència i prevalença de malalties que poden derivar en la necessitat de trasplantament. Cada vegada hi ha més hipertensió, diabetis, obesitat... I l’envelliment també es dona en els donants. Els nostres donants cada vegada són més complicats. Per tant, el treballar amb aquesta constant disparitat entre oferta i demanda és precisament un dels nostres reptes i on potser el xenotrasplantament i la construcció d’òrgans artificials hi pot ajudar.

Notícies relacionades

L’exposició a la calor entorpeix l’aprenentatge

Quasi un 40% dels joves de 18 a 25 anys ha seguit una dieta els últims mesos

Espanya és líder en donació d’òrgans. ¿Quin és el secret del nostre èxit?

Sempre parlem de tres factors. Un és el Sistema Nacional de Salut, que és públic i de caràcter universal. Això ens posiciona en una situació única en la qual la contribució de la ciutadania a la donació és lògica si tothom té accés a una teràpia tan complicada com el trasplantament sense cap tipus de condicionament. En segon lloc, és cert que la població espanyola és solidària, però no ho és més que a França o Itàlia. El que ens fa únics és un model organitzatiu que permet que aquesta solidaritat es converteixi en una realitat de trasplantament. En realitat hi ha molt poques persones que morin en condicions de ser donants. Nosaltres calculem que entre un 1% i 2% de les persones que moren en un hospital. Si el sistema no està dissenyat per identificar aquestes excepcionals situacions de mort que són compatibles amb la donació, aquesta no es produeix per molt que la gent vulgui donar. Per identificar aquestes oportunitats nosaltres hem treballat amb equips de coordinació de trasplantaments que són dins dels hospitals i que tenen una composició molt important de les unitats de crítics, que és on es produeixen aquestes oportunitats. I tot pivota entorn del coordinador hospitalari de trasplantament, amb el recolzament de les coordinacions autonòmiques i de l’ONT. El que ens ha fet únics és un model organitzatiu, que altres països han adoptat.