Els argentins, majoria entre els socorristes de BCN, en vaga

Hi ha una particularitat que, per poc que se li faci un xic d’atenció, salta a la vista entre molts dels socorristes que aquests dies es declaren en vaga a Barcelona per reclamar que s’augmenti la plantilla a les platges, es millorin les condicions laborals i s’allargui l’època de feina. L’estacionalitat que marca l’ofici, amb mesos de feina a l’arribar el bon temps que acaben de cop a l’inici de la tardor, s’evidencia en el fet que una àmplia part dels 80 empleats que vetllen pels banyistes a la ciutat són professionals argentins que es desplacen a Catalunya després de concloure l’estiu a l’hemisferi sud, on s’estén del desembre al març.

De fet, els vigilants procedents de l’Argentina són majoria a l’equip encarregat d’evitar ofegaments a la costa barcelonina. Sumen més del 50% del contingent de l’urbs, xifra la CGT, el sindicat convocant de l’aturada indefinida iniciada l’1 d’agost.

Gustavo Ariel Imperiale és un dels veterans d’aquest flux de guardavidas –tal com es coneix els socorristes a l’Argentina– que van i venen perseguint l’estiu. Pot donar fe de no haver conegut un hivern des del segle passat: viu des de fa 25 anys a cavall de Rosario, la seva ciutat, i Barcelona, per continuar vigilant les platges quan el termòmetre puja a una banda o l’altra del món. «Hi ha molts argentins així, però no tots. També hi ha companys que es queden aquí i, alhora, són tècnics d’emergències sanitàries i als hiverns condueixen ambulàncies o fan classes en escoles de socorrisme», aclareix.

El trasllat de nombrosos argentins des del seu país fins a Barcelona –així com a altres zones costaneres de Catalunya i la resta d’Espanya– mostra com els socorristes miren d’escapar-se de la temporalitat, un dels motius de la protesta durant la qual l’operatiu està reduït a la meitat. «La veritat és aquesta. Depenent del lloc, la temporada és encara més curta a l’Argentina i se circumscriu al desembre, gener i febrer. Torno a Rosario perquè, quan és hivern, aquí no tinc ingressos», assegura Inperiale.

Meitat i meitat

Matías Rossi viu mig any a l’Argentina i l’altre mig a Catalunya des de fa sis anys. Quan no exerceix de socorrista a Barcelona, presta auxili a les platges de Claromecó, un enclavament turístic a la costa atlàntica al sud de la regió de Buenos Aires.

«A finals d’octubre me’n vaig i a mitjans de novembre arrenco allà fins a Setmana Santa», precisa Rossi, que admet les contraindicacions del freqüent vaivé en què està immers, igual que altres compatriotes: «De moment ho porto bé, però és cansat. Aquest és el meu mitjà de vida i visc d’això, però tota la meva família és a l’Argentina. Aquí estic sol. En cas que la temporalitat s’allargués, poder ser-hi en temporada baixa i que es cobrís com s’hauria, tenint en compte l’afluència de turisme i que això és una capital europea, hauria de prendre una decisió i, sens dubte, m’establiria [a Barcelona]».

Imperiale s’està formant per ser tècnic d’emergències sanitàries. «No em genera incomoditat haver d’anar i venir, però avaluo si puc quedar-me i treballar en ambulàncies a l’hivern perquè, si hi hagués una temporalitat més llarga, em plantejaria instal·lar-me», confessa aquest socorrista. Al seu torn, recalca que prolongar el període de contractació dels vigilants també és una qüestió de seguretat ciutadana.

Ho emfatitza també el secretari de la secció de socorristes de la CGT, Ignacio García Díaz, un català que, com els seus col·legues del Con Sud, marxa a «buscar altres estius», ja sigui al Brasil, Austràlia o Costa Rica, per treballar quan el fred apunta aquí: «És un estil de vida, però la platja està creixent en turisme i en gent que hi va tot l’any, així que la nostra obligació és vigilar-ho i no ho podem fer.»

García atribueix que tants argentins custodiïn les platges al fet que la «precarietat» del socorrisme foragita els barcelonins: «Són ells els que inculquen la passió per la professió i la seva necessitat. Tenim companys que a l’hivern són professors d’Educació Física, mecànics o obrers de la construcció. Per la nostra experiència, és bonic ser aquí i allà, però denota inestabilitat».

Habitacions més cares

Notícies relacionades

El barri de Navas s’encamina a votar sobre el seu nom

48 hores d’espera per un Labubu

Més d’un socorrista argentí explica que, en aquest punt del planeta, la majoria s’estableix en pisos compartits. Afegeixen que, en els últims anys, han arribat a veure doblar el que els demanen per llogar una habitació. «És veritat que cobrem una mica més que en altres platges, però tenim el salari congelat des del 2015», afirma Imperiale, que apunta a la inflació i a l’encariment de la vivenda com un desavantatge perquè els argentins continuïn plantejant-se Barcelona com a destí laboral. «No dona per viure i ho complica molt. Per a la gent que ve per tres mesos de feina, no surt a compte», remarca.

Mariano Corigliano paga uns 600 euros per una habitació a la ciutat, on acudeix a l’acabar la temporada a l’Argentina i l’Uruguai, les seves bases de treball a l’estiu austral. Fa un parell d’anys en pagava 400 per un dormitori a Vilassar de Mar. «Després cal veure quines són les condicions, amb quantes persones ets al pis. Per trobar una cosa digna, cal pagar més de 700 euros per una habitació», afirma.