L’ofensiva aranzelària de Trump enfonsa el dòlar i espanta la inversió

"Trump és imprevisible. Pot ser que acabi aquesta fase de la batalla comercial però que més endavant en llanci una altra", opina per a aquest diari l’analista econòmic Fernando Urbaneja. "També pot ser que de sobte acomiadi Peter Navarro [el seu principal assessor en matèria comercial i ideòleg de la guerra aranzelària] perquè no aconsegueix la recaptació a la qual aspira i que el substitueixi per gent de confiança que defensi el lliure mercat".

Sis mesos d’angoixa

Si alguna cosa ha demostrat el president nord-americà en aquests sis mesos d’angoixa global és que sens dubte és ben capaç de fer cop de volant sense patir-hi gens. El 2 d’abril, va celebrar una pomposa cerimònia al roserar de la Casa Blanca que va anomenar Dia de l’Alliberament. Va exhibir una taula amb els nous percentatges aranzelaris que havia d’imposar a cada país, els mal anomenats "aranzels recíprocs", calculats basant-se en el dèficit comercial dels EUA amb cadascun dels altres països.

La festa, però, no li va durar gaire. Una setmana després, l’economia es precipitava cap a l’abisme. Les borses es van desplomar i, sobretot, hi va haver una fugida dels inversors dels bons del tresor. El deute públic de la primera potència ja no era un valor segur, i havia d’oferir altes rendibilitats perquè el mercat el comprés. El capital fugia del santuari del capitalisme. Trump es va acovardir, va rectificar i va posposar els aranzels. Es negociarien país per país per aconseguir bons acords. "Em fan petons al cul", va dir el dirigent sobre les trucades de líders mundials instant-lo a dialogar. Però el mal a la credibilitat del país ja estava fet.

L’efecte més cridaner és el del col·lapse del dòlar. L’"índex dòlar", que mesura aquesta divisa davant una cistella de les monedes principals del món, ha patit els primers sis mesos de l’any la pitjor caiguda des de 1973: una caiguda de més del 10%. Quan el magnat va arribar a la Casa Blanca, el 20 de gener, hi havia gairebé paritat en el canvi eurodòlar. Ara, amb un bitllet verd només es poden comprar 0,85 euros.

N’hi ha que diuen que és part d’una jugada magistral per afeblir la moneda artificialment i que sigui més barat comprar productes nord-americans. Però la caiguda sembla més aviat una reacció de falta de confiança del mercat, especialment després de la presentació de l’anomenada "gran i bonica llei" fiscal, que augmentarà dràsticament el dèficit i l’endeutament del país. Un deute que cal pagar, precisament, en un dòlar cada vegada més feble.

"Trump ha provat els límits de l’hegemonia del dòlar; això ja és brutal. No hi ha manera que li surti bé. No n’hi ha cap precedent històric. Sempre ha sigut un fracàs. Si afebleixes una moneda, incentives les exportacions per arreglar el saldo comercial, però el cost financer se t’enfila", valora Javier Santacruz, economista i analista financer.

A la Xina li ha funcionat bé perquè exerceix l’anomenada "repressió financera" sobre el seu capital. S’impedeix la sortida arbitrària dels diners del país. Així que la devaluació artificial del iuan abarateix les seves exportacions, però el capital no fuig. Dels Estats Units, sí que en fuig.

"La desconfiança respecte als Estats Units posa punt final al món unipolar i l’hegemonia del dòlar. Fa uns anys, eren més del 70% de les transaccions les que es feien en dòlars. Ara han baixat a una mica més de la meitat i continuaran baixant en favor de l’euro i del iuan", valora Fernando Urbaneja. El dòlar cau respecte a l’euro no perquè els fonaments de l’economia europea siguin radicalment millors, sinó perquè la credibilitat nord-americana es troba en entredit.

Problemes per a Europa

"Trump ha creat problemes: un d’intangible, que és l’enorme deteriorament de la confiança entre tots dos blocs econòmics i la falta d’alternatives reals a les relacions comercials i de serveis transatlàntics", diu Santacruz. "El segon, mesurable, és la pèrdua de creixement potencial tant als Estats Units com a Europa, com mostren les primeres estimacions".

Els problemes per als Estats Units són problemes per a Europa. El mercat intern europeu és fort, però el que explicava fins ara el creixement europeu sostingut els últims anys era el sector exterior. Es produïa, potser no més barat, però sí més bé i amb mercats "captius", per exemple al sector químic i farmacèutic, en què Europa continua sent una gran potència, o a l’automòbil, especialment en components.

L’altra gran pertorbació trumpiana del teixit econòmic global és al sector serveis. El nacionalisme econòmic s’encomana, i la Xina i Europa ara prefereixen contractar les seves empreses en comptes de les dels Estats Units, per a serveis financers, turístics, licitacions públiques d’enginyeria o de consultoria. Això és un problema per al futur. A Europa, el sector exterior és grosso modo, un 75% productes i la resta són serveis, però aquesta relació s’hauria d’equilibrar, perquè el món es dirigeix cap a una economia de serveis.

Els dies vinents previsiblement hi haurà més acords comercials. Trump exhibirà que ha arrencat als països magnífiques concessions, com ha fet aquesta setmana amb el Japó. El país nipó s’hauria compromès a invertir mig bilió d’euros als Estats Units. Xina, a vendre-li terres rares a bon preu.

Notícies relacionades

Pol Morillas, director del ‘think tank’ CIDOB: "Europa ha de teixir vincles amb molts tipus d’actors internacionals"

Perdedors i guanyadors

"El paper tot ho aguanta, és el material més resistent, però cal veure que es compleixin aquests compromisos, una mica com el 5% del PIB en despesa en defensa i seguretat compromesa amb l’OTAN", opina Fernando Urbaneja. "El fet cert és que els Estats Units es poden tancar en ells mateixos, perquè el 70% de la seva economia és consum intern. La qüestió és quin serà l’impacte a la resta del món", afegeix.

Per això, els líders europeus han fet les maletes aquesta setmana i se n’han anat a l’Orient Llunyà. Han celebrat cimeres amb el Japó i la Xina. Amb el primer país han signat acords de cooperació i millora de la competitivitat. Amb el segon hi ha hagut més aviat retrets. El gran soci americà no és fàcilment substituïble.