La colada del volcà de La Palma encarrila els rius de lava per una llarga cova subterrània

Les modificacions del paisatge en temps real a causa del volcà de La Palma continuen generant estructures que, fins ara, algunes persones no eren capaces de relacionar, a simple vista, amb els emblemàtics paisatges canaris. Els rius de lava líquida que emanen del volcà de Cumbre Vieja ara discorren per un passadís subterrani, un tub que s’ha format dins de la colada principal i que està encarrilant la «lava nova» des d’almenys la meitat de la colada fins a gairebé la seva desembocadura al mar.

Aquests tubs es formen quan el material més exterior de la colada se solidifica en contacte amb l’aire i el que surt del volcà és tan líquid que comença a erosionar la colada ja semisolidificada. Com que té un pes considerable –d’uns 2.600 quilos per metre cúbic–, la gran massa làvica s’aprofita del pendent –i, per tant, de la gravetat– per exercir pressió sobre la roca semisòlida. «El sostre fred es converteix en sòlid i fa el paper de teulada, formant un túnel», explica Vicente Soler, vulcanòleg de l’Institut de Productes Naturals i Agrobiologia (IPNA-CSIC). Això suposa que la lava comença a discórrer pel seu interior a gran velocitat, tal com ho fa «l’aigua quan flueix per una manguera».

Sota aquesta nova estructura geològica, la lava està molt més protegida. Els rius de productes volcànics mantenen millor la calor al sortir del con principal –és a dir, uns 1.000 graus centígrads– i, gràcies a aquest recobriment, també queden protegits de la desgasificació. Això no significa, no obstant, que no es produeixi aquest procés químic. Aquest tipus d’estructures s’han trobat en altres llocs, com la Lluna, Mart i Venus

«Hi ha petites ruptures al sostre, per punts discrets, que generen que les laves perdin gasos», assenyala Soler. Aquest fenomen és perceptible a simple vista, fins i tot estant a diversos quilòmetres del volcà. Si bé en els primers dies després de l’erupció es podia veure com de la pràctica totalitat de la colada de lava emanava un núvol de compostos tòxics, en els últims dies aquests núvols són molt més dispersos i, fins i tot, han arribat a desaparèixer.

A les Canàries, aquests «buits» que es produeixen al sostre del tub volcànic es coneixen com a ‘jameos’. «Per allà es produeix una forta desgasificació», insisteix l’investigador, que recalca que, malgrat la conservació més gran de la lava –referent a propietats químiques i físiques–, a l’arribar al mar les conseqüències seran les mateixes. «L’efecte serà estrictament el que es produeixi amb el xoc d’una massa a temperatures molt elevades amb el mar».

La lava podrà continuar fluint per aquests nous tubs fins que cessi l’erupció o fins que siguin sepultats per una altra colada. Tot depèn com evolucioni l’activitat volcànica. «Si la font varia, els tubs poden arribar a quedar inutilitzats», explica Soler. Això podria passar si, per exemple, l’emanació de lava principal es desplacés cap a una altra boca o si el con de piroclastos es desploma de nou. En aquest cas, la lava discorreria per sobre de la colada principal i taparia el tub. De fet, tot i que aquests nous tubs volcànics es van formar fa tan sols uns dies, han anat variant en la seva forma estructural.

A prop de la colada oberta el 1949

L’erupció actual ha estat a prop de sepultar una altra estructura històrica d’aquest tipus: el tub que va néixer de la colada de lava del volcà de San Juan (1949). No obstant, l’estructura s’ha aconseguit salvar d’aquesta destinació gràcies que la colada de lava actual discorre a uns 400 metres de distància. El tub es continuarà modelant fins que l’erupció cessi i, aleshores, si es buida, deixarà una nova cova per a l’illa.

Malgrat que pot arribar a resultar captivador viure tan de prop aquesta transformació del terreny, la creació de tubs volcànics és un fenomen bastant comú. A les Canàries hi ha diversos llocs emblemàtics que tenen el mateix origen. El Túnel de La Corona que desemboca als Jameos del Agua (Lanzarote), la Cueva del Viento (Tenerife) i fins i tot els Caños de Fuego (La Palma) són exemples d’aquestes estructures formades en les erupcions històriques que ha patit l’arxipèlag. Aquest tipus d’estructures són habituals als llocs volcànicament actius de la Terra, però també s’han arribat a documentar fora del nostre planeta, a la Lluna, Mart i Venus.

Les coves volcàniques són només una de les moltes formes i estructures que es poden relacionar amb els processos eruptius –a La Palma també s’ha format un con, una colada i una ‘fajana’–, no obstant, aquestes tenen un especial interès científic. A més de ser una finestra per conèixer el passat geològic de les illes i el seu valor, constitueixen un hàbitat singular per a la fauna autòctona. El material podrà continuar fluint per aquests tubs fins que cessi l’erupció o siguin sepultats.

Per exemple, en el cas de la Cueva del Viento de Tenerife, que és un dels tubs volcànics més llargs del món –fa 18 quilòmetres només a la zona explorada– acull un total de 190 espècies conegudes, la majoria invertebrats. D’entre els animals adaptats al medi subterrani, que només poden viure en la foscor, s’han trobat fins a 15 espècies noves per a la biologia. Els tubs volcànics expliquen també el passat i, de fet, en molts s’han trobat fòssils d’animals vertebrats extingits, i fins i tot de pobladors que van habitar les illes i que no van poder escapar al volcà.

Colades des de fa 14 milions d’anys

Fa tot just deu anys els científics donaven compte del descobriment del tub volcànic d’Aslobas, a Gran Canària. Aquesta cavitat, no obstant, tenia una peculiaritat, i és que, al datar-la, es van adonar que s’havia format fa 14 milions d’anys, així que és el tub més antic de tota les Canàries. El tub es troba a la muntanya d’Aslobas –una piràmide basàltica gairebé perfecta que s’aixeca entre els barrancs de Tasarte i Tasartico–, té 47 metres de desenvolupament i està habitat per dues espècies d’insectes no catalogades fins ara adaptades a una vida en foscor i gairebé sense nutrients. En aquest ambient es va constatar la presència de dues noves espècies d’invertebrats: un petit escarbat completament cec (Symploce sp.n) i una panerola despigmentada. Es tracta d’un tub que no és gaire llarg, però que compta amb un desenvolupament laberíntic que suggereix que pot ser l’últim vestigi d’una formació volcànica molt més llarga, i fins i tot quilomètrica.

A la carretera Todoque-Las Manchas es troba el monument natural del tub volcànic (o tub de lava) de Todoque, també conegut pels habitants de Las Manchas (localitat on també n’hi ha) com Cueva de las Palomas. L’origen d’aquest monument és la colada de lava de l’erupció del volcà de San Juan el 1949, que va sepultar part de les millors terres agrícoles de l’illa. Es tracta d’una galeria que fa 3 metres d’ample i 560 metres de profunditat. Allà hi viuen multitud d’animals (majoritàriament insectes) molt adaptats a la vida permanent en la foscor. Aquest espai constitueix també un paisatge subterrani singular, d’especials característiques que afegeix varietat en el conjunt insular. Aquesta cova té unes 10 finestres naturals que van ser antigues fumaroles per les quals es desgasava la colada.

Notícies relacionades

La pluja de cendra del volcà fa perillar un poblat aborigen d’interès arqueològic a La Palma

Salut aplicarà abans del 2026 el ‘codi crisi’ per a l’epilèpsia

El tub volcànic de La Corona és un tub volcànic que fa aproximadament sis quilòmetres de longitud al nord de Lanzarote, i que es troba interromput per diversos ‘jameos’, dels quals els més destacats són la Cueva de los Verdes i els Jameos del Agua. Aquesta cova es va originar a partir de les emissions de lava d’un fornet lateral del volcà Corona fa aproximadament 21.000 anys. Les colades van fluir en direcció al mar, sobre materials volcànics més antics emesos per Los Helechos i La Quemada, probablement a favor d’algun llit de barranc. L’avenç de les laves va acabar quan van arribar a la línia de costa. El tub es va formar, per tant, enterament en condicions subaèries, tot i que els últims 1.600 metres van ser inundats a l’arribar al mar. El tub és molt ample, arriba fins als 25 metres de diàmetre en algunes zones i és pràcticament lineal. De fet, amb prou feines se’n coneixen ramificacions. El tub acaba per haver-se esfondrat a uns 60 metres sota el nivell del mar.

La Cueva del Viento és un dels tubs volcànics més importants de l’arxipèlag, tant pel gran desenvolupament de les seves galeries, que arriben als 18 quilòmetres –almenys a la part explorada–, com per la seva complexitat horitzontal i vertical, així que conforma un autèntic laberint de passatges que s’entrecreuen en tres nivells. Aquesta complexitat ha donat lloc a una gran diversitat d’estructures geomorfològiques, i s’hi poden trobar des de grans sales fins a passadissos estrets, que per superar-los es fa necessari arrossegar-se per terra. La varietat de formes a les parets, sostre i terra, així com la gran varietat de microestructures volcàniques del tipus d’estalactites de lava i de sílice i carbonat càlcic, converteixen aquesta cova en un museu natural pràcticament únic al món. En aquesta xarxa de galeries subterrànies hi viu tota una comunitat d’espècies animals, moltes especialment adaptades a una vida en absoluta foscor, humitat molt elevada i absència de depredadors.