Aldarulls o Catalunya fraterna

El malestar prové d’un còctel que barreja pobresa i precarietat laboral amb tensions relacionades amb les identitats. Els més joves viuen les carències de les seves famílies i alhora experimenten com de lluny que es troba la seva situació respecte a la Catalunya oficial. A les estretors econòmiques, la debilitat dels serveis públics i unes oportunitats laborals que se circumscriuen bàsicament a les escales salarials més baixes, cal sumar-hi el menyspreu social per raó d’origen i la sospita permanent per part de les autoritats.

Fa trenta anys, el director de cine francès Mathieu Kassovitz va produir La Haine (L’odi), una pel·lícula que va ser premonitòria d’una pauta d’aldarulls que s’han anat reproduint per cicles de resposta a la violència policial als suburbis francesos. Narra la vida de tres amics, Vinz (jueu), Said (àrab) i Hubert (afrofrancès), l’endemà d’una nit de disturbis en la qual un quart amic seu, Abdel, resulta greument ferit mentre es trobava sota custòdia policial. Junts experimenten el menyspreu social i l’abandonament institucional. El Hubert fa esforços per llaurar-se un camí de millora. Al final, no ho aconseguirà: el mateix sistema escapça els brots verds que diu promoure.

Els joves que protagonitzen aldarulls busquen reconeixement. El troben entre ells, i cada vegada més contra el percebut com un sistema de dominació que no procura futur: la policia, l’escola, els serveis socials. Intervenir en condicions socials opressives és complicat. No es resol l’assumpte multiplicant els tallers de bona conducta a les aules; ni, en general, fent tasques de contenció pel costat dels serveis socials, o reclamant molta més policia. El que realment convé és intervenir intensivament en els barris més empobrits mitjançant polítiques de protecció que puguin promocionar prosperitat: educatives, perquè poden escapçar la cadena que transmet entre generacions la desigualtat; laborals, perquè el treball –digne i qualificat– continua sent una palanca d’inclusió social; residencials, perquè la vivenda és un desencadenant de pobresa entre les classes populars.

Notícies relacionades

Eurovisió versus Mundial de Qatar

Israel ja ha perdut

I són necessàries igualment polítiques de reconeixement. Els nois i noies que provenen de lluny, però que són d’aquí, no poden experimentar sistemàticament que en aquest país no els acabem de fer nostres. Els hem de preguntar què necessiten i què volen, no simplement dir-los com s’han de comportar. Segur que en necessitats i voluntats tindran d’entrada molt en comú amb tants altres joves catalans, però segurament també expressaran singularitats de trajectòria vital, de discriminació racial, d’identitats interseccionals per resoldre, de desencant pel seu futur, entre d’altres que puguin ser, i que hem de reconèixer facilitant-los la veu.

Al cap i a la fi, estem parlant de polítiques per procurar prosperitat i generar solidaritats comunitàries. Aquest és el propòsit del projecte Barris amb Futur que l’any 2023 va impulsar el Govern republicà de la Generalitat. És un projecte que uneix la intervenció urbana amb l’enfortiment comunitari, combinant intervencions sistemàtiques en les condicions de vida, la igualtat d’oportunitats i els espais de sociabilitat. Colze a colze amb els Ajuntaments i el teixit associatiu i comunitari. O s’intervé decididament als barris del nostre país, o la fractura social que es va covant empantanegarà l’ideal d’una Catalunya fraterna.