Polèmica
Eurovisió versus Mundial de Qatar
Un subjecte, diguem-li A, recrimina a un altre, B, que tingui estómac per veure el Mundial de Qatar, sabent que han mort més de 6.000 persones a les obres relacionades amb el campionat. B s’ho calla i no comenta els partits amb A, però secretament els veu i, tres anys després, llança el contraatac: ¿com pot ser, A, que no et faci vergonya veure Eurovisió, mentre Israel comet un genocidi a Palestina? Tu cantant al sofà i ja han mort 20.000 nens: van quedar segons i no van aturar la matança ni durant la retransmissió. Llavors, C, ni eurofan ni futboler, s’omple de raó, però no hi ha res que uneixi més que l’atac a un tercer: A i B li retreuen que pugui consumir de manera compulsiva roba de multinacionals del tèxtil que tenen un munt de gent en règim d’esclavitud assalariada en països com Bangladesh. Per sort, apareix D, que intenta temperar el debat, però que en surt escaldat: amb quina autoritat parles tu, que ja t’has comprat l’abonament per a aquell festival de música propietat d’un fons d’inversió amb interessos en els assentaments de Palestina. A E, que acaba de demanar una hamburguesa, se li parla dels excessos de la indústria càrnia i a F, que no apaga mai l’aire condicionat i que sempre envia mems fets amb IA, dels recursos hídrics que es gasten per mantenir el seu sobrepès i les seves brometes.
Podríem seguir amb tot l’abecedari i l’únic que demostraríem seria que: 1) el món és un abocador, 2) les conviccions es modelen en funció no del que ens horroritza, sinó del que ens interessa. A, per exemple, pensa que el futbol són 11 àgrafs darrere una pilota, mentre que B creu que Eurovisió és una vulgaritat casposa.
Notícies relacionadesD’aquí que quan un país reacciona a la indecència que Israel participi en un certamen on es diu més la paraula pau i la paraula amor que en una homilia, ho faci demanant transparència en el vot popular. Almenys aquest país denuncia aquesta porqueria, sí, però que en les seves peticions es barregi la paraula genocidi amb la paraula televot és una síntesi simbòlica d’un temps en què preferiria no viure. Com si en els Jocs Olímpics de Berlín el 1936 es reclamés modificar les regles del llançament de javelina mentre s’exposa que als nazis se’ls està escapant de les mans o que en el Mundial de l’Argentina del 78 s’exigís transparència en la designació d’àrbitres, mentre es demanés el mateix en les desaparicions de la dictadura militar.
"És fàcil entristir-se per les tragèdies d’un amic. El difícil és alegrar-se dels seus triomfs", deia Oscar Wilde. És fàcil denunciar el que no ens agrada, la dificultat és denunciar, o vetar, el que ens agrada. La part dolenta és que més que valorar-nos per una ideologia (¿una moral?) més o menys articulada, ens hem convertit en persones que analitzen el món com si fos un bufet, en funció de les nostres apetències. Sermonant com monjos en determinats temes i apartant la mirada en d’altres. Gairebé preferiria que almenys no fessin el primer, tot i que el desitjable seria que aprenguéssim a no fer el segon. És una merda de món i una societat malalta.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
