Josep Anton Ortiz: «Vam tornar al castell la seva història, pedra a pedra»

Aquella tarda, la coral d'Alpicat, el poble on viu i on va néixer el 1961 Josep Anton Ortiz, cantava al nucli veí de Torrebesses, a la comarca del Segrià. Esperant l'inici del concert, Ortiz va anar a fer un passeig. L'acompanyava l'alcalde de la petita localitat, de 300 habitants. Al seu pas per cada racó, topaven amb un trosset d'història: l'església que el fred va matar -els pagesos ajuntaven els diners per aixecar-la, però aquell hivern el fred els va gelar les oliveres-; el museu de la pedra seca... Molt patrimoni per a un lloc tan petit. A ell el que més el va sorprendre va ser el castell, avui el seu castell.

Va salvar el castell de Torrebesses fent-ne un allotjament rural. I avui hi inaugura una taverna.

-¿Estava en venda? Sí. Aquell primer dia l'alcalde em va comentar que l'havia comprat un constructor. Em va agradar tant, que l'endemà al matí hi vaig tornar jo sol a veure'l una altra vegada. I dies després vaig saber que tornava a estar en venda. Sembla que el constructor no el podia acabar de pagar.

-Comprar un castell, barat no sona... És un gran edifici, sí, un castell, però estava totalment en ruïnes. A més, com que està catalogat com a patrimoni històric espanyol, a més de tenir clar què vols fer-ne et responsabilitzes de la seva restauració i manteniment. De senzill no ho és.

-Com a bon pagès de secà, ha sabut treure partit a la pedra seca del castell. Sí, a casa som pagesos des de fa moltes generacions. Ens dediquem a la fruita plana (paraguaians i nectarines). Però des de la crisi sempre busquem alternatives per complementar l'agricultura. I el turisme rural a mi m'agradava.

-¿Per què? Perquè gràcies a això veus arribar als pobles gent de bon humor, amb ganes de passar-ho bé i que queda admirada per llocs pels quals tu havies passat mil vegades i als quals no havies donat el més mínim valor.

-Com el seu castell en ruïnes. Em va portar a comprar-lo un impuls emocional més que la ment. El castell em va robar el cor. El meu projecte no és per fer-se ric, és més una satisfacció personal.

-¿De reconstruir un tros d'història? Hi hem contribuït, sí. Ja és una qüestió de respecte. Vam tornar al castell la seva història, pedra a pedra. No hem fet res més que tornar cada pedra al seu lloc. Jo comptava amb els temporers, que així van allargar la temporada. Però el mèrit va ser dels que les van anar a buscar a la serra i les van picar i les van modelar per a la construcció que va perdurar en el temps. La pedra seca és una demostració d'estalvi, esforç, i una sàvia manera d'obrar per a molts anys. Aquest castell data de 1149.

-¿I què se'n va fer a partir de llavors? Ho va recollir de manera excel·lent, com tota la història del patrimoni de Torrebesses, Josep Jané, la fundació del qual porta ara la seva filla Mercè. El castell el van construir els àrabs. Va estar en mans de sis senyors feudals i templers. Hi van viure durant quatre segles monjos de la cartoixa d'Escaladei. Amb la desamortització de Mendizábal va passar a mans privades. I al segle passat va ser escola republicana, hospital, refugi de la Divisió de les Fletxes Verdes -tropes del bàndol nacional en la guerra civil-, escola de la Falange... Abans de ser una ruïna va ser una granja de pollastres.

Notícies relacionades

Sis de cada 10 discoteques de Barcelona ja ofereixen sessions de tardeig

BioCultura BCN 2025 arrenca amb ple total d'expositors i el suport del públic a la seva nova seu

-I ara hi podrà servir pollastre a turistes. Avui [a les 20.30 hores] inaugurem la taverna, que obrirà dissabtes i diumenges, els mateixos dies que fem visites guiades. Celebrarem també el nostre agermanament amb La Bruixa d'Or de Sort. Aquí hi havia tradició de bruixes dolentes i bones. Una de les bones i un monjo, escultures de Roger Vidal, donen la benvinguda al castell.

-Deu estar content l'alcalde. Al final -som catalans- hem de saber vendre el producte. L'alcalde, Mario Urrea, ha sigut un 10 en col·laboració.