La primera alcaldessa

Lluís Martí viu a la Bisbal del Penedès (Baix Penedès) i casa seva, que encara és seva, té alguna cosa de particular: va ser allà on, el 3 de novembre del 2010, la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca va aturar el seu primer desnonament. Vint persones, entre aquestes Ada Colau i el seu company, Adrià Alemany, van anar a ajudar-lo. La comissió judicial se'n va anar amb les mans buides. Martí, que va aturar un total de sis desallotjaments, va respondre emocionat divendres passat a la pregunta de si veia alcaldessa Colau: «Guanyarà segur. Si treballa com va treballar a la PAH, que es preparin els corruptes».

 

Quan es va crear la PAH, el febrer del 2009, Colau ja feia temps que era activista, una condició que diu que va heretar de la seva mare, que la portava a manifestacions i que, paradoxes, ha treballat d'agent immobiliària. L'activisme ha sigut la professió declarada per Colau fins que va fer el pas a la política. Va estar a V de Vivenda, va estar al Taller contra la violència immobiliària i urbanística, es va disfressar de Supervivenda i va rebentar actes de campanya electoral municipal dels que ara són els seus socis d'ICV, com es va descobrir aquests dies. Va treballar a l'oenagé Observatori Desc.

Nascuda el 1974, Colau va viure al barri del Guinardó i ara resideix al Camp d'en Grassot. És filla única, els seus pares es van separar aviat, però té família nombrosa: tres germanes per part de mare i un germà i una germana per part de pare. Té un fill de quatre anys amb l'economista Adrià Alemany, amb qui comparteix vida, lluita i ara, campanya. Va estudiar Filosofia i va fer un Erasmus a Milà. Sempre ha viscut de lloguer, exceptuant un període en què va habitar vivendes ocupades.

Un dia al Congrés

El febrer del 2013, va anar al Congrés. Llavors no la coneixia ningú a la resta d'Espanya. En comissió, va qualificar de «criminal» un banquer i va afirmar: «Li hauria d'haver tirat una sabata». La PAH ha aturat 1.600 desnonaments, però sobretot  ha aconseguit un canvi de paradigma de tal calibre que és considerada el principal èxit en l'activisme social a Espanya des que els sindicats tenien una verdadera influència en la societat: va contribuir que els que es es quedaven sense casa per impagament de la hipoteca deixessin de pensar que la culpa era seva i s'adonessin que les condicions de la seva hipoteca eren, sovint, profundament injustes.

Passats cinc anys al capdavant d'aquesta batalla, Colau ho va deixar. Llavors va donar a entendre que no entraria en política, encara que de fet va dir que no entraria a cap partit existent. Va capgirar la truita. En lloc de sotmetre's a la disciplina d'un partit clàssic, va sotmetre un partit clàssic a la seva disciplina. ICV-EUiA va acceptar un paper secundari i va sacrificar el seu cap de files al consistori, Ricard Gomà, a canvi d'anar amb ella a les urnes. Diuen a les rotllanes que els ecosocialistes no tenien cap altra opció, que era això o estimbar-se, fins i tot quedar-se fora de l'Ajuntament, en el qual tant de temps va ser a l'equip de govern amb el PSC i ERC.

Notícies relacionades

Les vuit promeses de Colau

El 'cicló Colau' s'imposa a Trias en 6 dels 10 districtes

Colau es va fer la seva pròpia candidatura, on es barregen ingredients que ja eren en la política, ICV-EUiA, i altres de nous, com Procés Constituent. No hi ha la CUP: no hi va voler ser. Aquesta pugna entre dues llistes que diuen que representen el més pur de la política i que defensen el final dels privilegis ha fet grinyolar una mica el dia a dia dels de Barcelona en Comú en la campanya. En contra dels de Colau, el vot més romàntic, que veia molt més autèntica la CUP. A favor dels de Colau, el vot útil: molta gent es va adonar que hi havia opcions de derrotar CiU, de «recuperar la ciutat per a les persones», com diu l'alcaldable.

L'hora dels pactes

Colau està a prop de convertir-se en la primera alcaldessa de la història de Barcelona. Però s'haurà de recolzar en altres forces i demostrar que és capaç de cedir i dialogar. Perquè si d'alguna cosa se l'acusa és de tenir poca cintura en la discrepància. Alguna cosa hi ha de certa: a la PAH es feia el que ella deia. I tot apunta que a Barcelona en Comú, més o menys. Ara haurà de delegar i pactar, tancar aliances i probablement no només amb altres partits. Haurà d'afrontar la gestió d'una Guàrdia Urbana que no la rebrà amb flors. S'haurà de relacionar amb els estaments econòmics més poderosos de Barcelona. Aquells àmbits en què es troben la política i els diners. Haurà de complir la seva promesa: «fer fora la màfia».