Aragonès, un bon president

Els polítics que assumeixen la responsabilitat dels mals resultats electorals mereixen reconeixement. No és freqüent. Pere Aragonès va anunciar dilluns que no recollirà l’acta de diputat i deixarà la primera línia política. Esquerra ha viscut en aquesta legislatura dues coses inèdites des de la recuperació de la Generalitat: ostentar la presidència i governar en solitari. I no ha sigut el paradís que somiaven els seus dirigents. Han passat de 33 a 20 diputats i de la segona a la tercera posició, de manera que han quedat per darrere de Junts, el seu rival en el camp independentista. ¿És atribuïble aquesta debacle a Aragonès? Rotundament, no. El resultat de diumenge és simplement la translació al Parlament del que li ha passat al partit en l’actual cicle electoral, tant a les municipals com a les generals. Ernest Maragall, que va passar d’11 a 5 regidors, es va retirar, però Gabriel Rufián, que va perdre gairebé la meitat de la representació, encara hi és, per no parlar dels alcaldes que van obtenir pitjors resultats que la mitjana de la formació i van ser ascendits a directors generals de la Generalitat. Aragonès ha perdut un terç dels diputats.

Aragonès ha sigut millor president que la imatge que ha deixat. No ha tingut mai el carisma ni el lideratge de Pujol ni de Maragall, ni tampoc l’altivesa de Mas. Però ha portat el Govern amb molta més empenta que Puigdemont o Torra i amb la mateixa minuciositat que Montilla, des de posicions ideològiques antagòniques. Era un president amb el qual els seus interlocutors podien parlar a fons dels temes. Del seu llegat cal destacar la recuperació de la despesa en serveis públics, l’atracció d’inversió estrangera i la seva proposta d’acord per a la claredat, un manual que, un dia o altre, tant els negacionistes com els processistes acabaran utilitzant. I per evitar les suspicàcies dels populistes, aclarim que no ens ha atorgat cap privilegi ni publicitari ni informatiu, simplement ha tractat EL PERIÓDICO amb respecte i equitat. Com a d’altres.