De debò hem escoltat tothom parlant de Masterchef?

D’allò de MasterChef ja n’ha parlat tothom? Sí? Segur que no queda algú per opinar? Algú encara no ha dit la seva? De debò? A Obertament hem seguit tots i cadascun dels impactes derivats del que va passar al talent show. En cert moment fins i tot vàrem pensar a llançar un comunicat als mitjans per argumentar per què el que acabava de passar (i que seguirà passant) al programa era un clar exemple de com es manifesta l’estigma en discursos públics. Però al final no. Per què no? Doncs perquè en algun moment vam témer estar donant massa rellevància al tema i, sobretot, perquè vèiem com l’actualitat ens passava per sobre cada segon amb opinions, dades, rèpliques, vídeos, piulades i -aquest cop sí!- un comunicat de la productora. Ara, un cop passat el temporal, sí que creiem necessari parlar-ne; però no ben bé per les mateixes raons, sinó per una de les coses que NO ha passat en tota aquesta tempesta mediàtica. On han estat les primeres persones? 

M’explico: hem celebrat i seguirem celebrant que veus institucionals com la de la ministra de sanitat Mónica García, que crida a prioritzar el benestar emocional per sobre de ritmes de vida frenètics només sostenibles amb cafeïna i ansiolítics; veus dels mitjans com la crítica televisiva Paola Aragón, que titlla el contingut d’inemisible en una televisió pública; o fins i tot des del mateix món de la restauració la cuinera Maria Nicolau, que fa extensiva el comentari al programa a tot un vell model de treball a l’hostaleria. Després han vingut la retirada del capítol per part de RTVE, les rèpliques en vídeo del membre del jurat i la concursant que van situar-se al centre de la polèmica, els relats de concursants d’edicions anteriors i, finalment un comunicat de la productora del programa.

¿Som persones fluixes?

Tanmateix, aquestes veus autoritzades, qualificades, fins i tot còmodes de llegir, no parlen des del malestar que implica conviure amb un problema de salut mental. El més probable és que no arribin a copsar que allò que per uns és inadmissible i per uns altres és “fer televisió” afecta la manera en què les persones que experimentem malestar mental en primera persona som vistes. Som persones amb problemes d’actitud? Gandules? Fluixes? Poc professionals? Doncs no. Igual que no tots els catalans som garrepes, per dir alguna cosa. 

L’estudi Estigma i discriminació en salut mental a Catalunya 2016 recull com, per exemple, un 30,6% de catalans amb un problema de salut mental són percebuts com a ganduls, un 31,4% són percebuts com a inconstants o un 40,1% són percebuts com a fràgils pel mer fet de conviure amb un trastorn mental. L’Observatori de Mitjans i Salut Mental de 2021 mostra com els mitjans sovint mostren les persones amb problemes de salut mental com a fràgils o dependents o fins i tot impredictibles. És vital i necessari que tothom prengui consciència que les persones amb problemes de salut mental existim, sí; però encara és més important entendre que aquesta visió estereotipada i irreal és terriblement perniciosa. Aquesta imatge esbiaixada és el que afegeix patiment al patiment propi dels símptomes, el que ens impedeix accedir a una feina que ens faci feliços, el que ens fa pensar que no som prou... Ras i curt, aquesta imatge és una de les cares de l’estigma envers la salut mental. 

“Que yo no tengo ningún problema mental”, argüeix l’ex-concursant de MasterChef al directe d’Instagram amb el jutge que la va vexar i menysprear a la televisió pública, no fos cas que la prenguessin per una d’aquelles persones que... Ja sabeu, pobretes; els falta una patata pel quilo, que diuen. Però el patiment mental, malauradament, l’experimenta tothom. Amb diagnòstic o sense. I probablement, si les respostes que rebem en manifestar el nostre patiment mental fossin més assertives, aquesta distinció entre persones amb diagnòstic o sense no faria falta.

Perquè fer televisió -i fins i tot fer telerealitat- no és incompatible amb mostrar empatia amb algú que pateix. Ho hem vist amb l’abandonament voluntari d’un concursant a la versió australiana de MasterChef, en què el jurat acompanya i valora positivament que un aspirant decideixi prendre temps per tenir cura d’ell mateix. Aquí és on veiem com Austràlia duu molts més anys fomentant un treball estret entre mitjans de comunicació i organitzacions de salut mental per tal de lluitar contra l’estigma. Sabem que aquest camí a Catalunya i l’Estat espanyol és possible i ens posem a disposició de totes les institucions, mitjans, productores, redaccions i sales de guionistes per treballar-hi. 

Per on començar, llavors? Què fem per modificar aquesta imatge errònia o aquesta necessitat d’excusar-se? Debats com el d’aquests dies són una oportunitat perfecta per canviar l’angle i dirigir càmeres, micròfons, bolígrafs i teclats cap a les persones amb experiència viscuda en salut mental. Persones que s’han recuperat i que són conscients de l’estigma i que poden servir de referents per a les audiències. Perquè els estereotips i els prejudicis, aquesta imatge errònia de la persona amb un trastorn mental; cauen pel seu propi pes quan s’enfronta a la imatge real d’una primera persona. 

No, no n'ha parlat tothom

A Obertament ho sabem, i per això fa més d'onze anys que formem activistes contra l’estigma. Perquè són aquestes històries de recuperació en primera persona les que posen l’estigma en entredit, les que fan visible un patiment que no pot explicar ningú més, però que és present a més llocs dels que ens pensem. Així doncs, celebrem i celebrarem les veus que surten a defensar les persones amb problemes amb salut mental d’imatges, comentaris o comportaments estigmatitzadors o discriminatoris, però veiem urgent i molt necessari que aquestes persones comparteixin l’espai amb activistes en primera persona que parlin per elles mateixes i que facin del seu procés de recuperació i empoderament una eina per transformar-ho tot: des de com ens veuen fins a allò que es considera “apropiat que fem o sentim”. 

Notícies relacionades

Connectats 24 hores

Guia útil per a l'ús dels mòbils en l'adolescència

Així doncs, decideixo respondre’m a mi mateix. No, no n’ha parlat tothom o, almenys, no tothom ho ha fet amb el mateix altaveu. Esperem que de cara a futurs debats sapiguem posar aquestes veus al centre. 

Marc Darriba, tècnic de mitjans i activisme d' Obertament