Crítica de llibres

‘Elizabeth Finch’, de Julian Barnes: l’esbós permanent

L’última novel·la de l’autor britànic és una obra imperfecta amb un inici captivador i la sensació final d’obra inacabada

‘Elizabeth Finch’, de Julian Barnes: l’esbós permanent

ROBERT RAMOS

3
Es llegeix en minuts
Mauricio Bernal
Mauricio Bernal

Periodista

ver +

‘Elizabeth Finch’ (Anagrama) comença deliciosament, ja que comença amb l’esbós d’un personatge captivador i misteriós, una d’aquestes obertures que posen el lector en estat de màxima alerta –perquè, qui sap, aquest pot ser un Barnes dels grans, pensa–. ¿Qui és Elizabeth Finch? ¿Aquesta és la pregunta? Si és aquesta, Julian Barnes comença el seu llibre més recent començant a respondre-la, i les paraules no estan triades a l’atzar: ‘començant’ a respondre-la. EF, aprenem, és professora, fuma molt, té una veu clara i serena i intel·lectualment és granítica: lliure i propietària de les seves idees. «Com a regla general, compte amb allò a què aspiri la majoria», diu al principi del llibre. Per descomptat, Barnes ens sedueix amb el seu esbós. Sabem que ens trobem davant una novel·la de personatge, i que el personatge, pel que sembla, s’assenta sobre fonaments sòlids. Però no. Aquesta (¿qui és Elizabeth Finch?) no és la pregunta.

Un dels grans herois d’EF –el més gran, potser– és Julià l’Apòstata, l’últim emperador pagà: el que amb la seva derrota, pregona la nostra heroïna a classe, va marcar el lamentable gir d’Europa cap al gris, culpable i retrògrad cristianisme. Doncs bé, el que passa és que a partir de cert punt comencem a comprendre que a Elizabeth Finch no és menys protagonista l’Apòstata que la mateixa Finch. ¿És la història de l’emperador virtuós un mirall on hem de veure reflectida la seva història? Comencem a creure que sí. Comencem a creure, comencem a comprendre: de nou, el verb no està triat a l’atzar. Ja no és sòlid el terreny, és pantanós, i crea l’estrany efecte de permanent inici, o de permanent esbós. Se suggereix, sempre se suggereix. Barnes juga amb l’ambigüitat. Ens agrada EF però mai acabem de conèixer-la, ens agrada l’Apòstata però no acabem de situar-lo en l’edifici de la novel·la, més enllà que és el favorit de la protagonista. I així, l’obra ens comença a generar incomoditat. El que no està ben resolt genera incomoditat.

Notícies relacionades

Potser era la intenció de Barnes, i costa dubtar-ne tenint en compte la seva experiència. Però que fos la seva intenció no significa res. Hi ha una cosa irresolta en ‘Elizabeth Finch’, o millor, la sensació d’una cosa irresolta, i és una llàstima, perquè la novel·la té grans encerts, com l’elecció del narrador, el Neil, un alumne de la seva classe de ‘Cultura i civilització’ que cau platònicament enamorat d’ella. La relació que construeixen, entorn d’una cita per dinar que es repeteix durant dècades, sempre a la mateixa hora i sempre al mateix restaurant, el cultiu d’aquest amor prenyat d’admiració, la prolongació de la relació mestra/alumne cap al territori personal, tot això està admirablement construït, amb la sensibilitat que requereix un material tan delicat. També és subjugadora la recerca que emprèn el Neil després de la mort de la seva amiga, perquè és l’exploració de la qual un home enamorat espera extreure els secrets que li van ser furtats al seu dia: una recerca sentida, en què cada troballa és embolicada en un drap i gelosament guardada en un calaix.

Ja estem grandets com per esperar ansiosament finals tancats, que tot encaixi i que tots els fils s’ajuntin en una vibrant última pàgina. No es tracta d’això. Però la sensació d’inacabada no li fa bé, a aquesta novel·la. Més aviat, sembla imperfecta.

‘Elizabeth Finch’

Autor:  Julian Barnes

Traducció:  Inga Pellisa / Alexandre Gombau

Editorial:  Anagrama / Angle

  200 / 158 pàgines. 18,90 euros