‘Els Òscars’

En la ràdio, la marca de qui prescriu el missatge està sempre per sobre del títol del programa, de manera que resulta normal sentir la frase "m’encanten els Òscars" per sobre de "no em perdo La competència"; "soc superfan d’Herrera", en lloc de "cada dia escolto Herrera en la COPE"; "m’encanta la ràdio de Francino" per sobre de "sempre escolto La Ventana"...

L’èxit d’un programa de ràdio arrela, per sobre de coincidències en el nom i en la seva manera de fer, en quatre aspectes: el talent de qui el prescriu (sobra qualsevol comentari), en l’ofici (tots dos són animals de ràdio), la capacitat d’improvisació i d’un bon equip que els acompanyi. I aquí els Òscars reuneixen quatre de quatre.

No em vull oblidar dels inicis, que sempre són durs, i m’agradaria destacar la periodista Natza Farré i el tècnic de so Víctor Ollé, que semblaven peces insubstituïbles. I ho van ser... fins que el 2021 tots dos van desviar el seu camí professional a altres projectes.

Notícies relacionades

Tejero i la memòria col·lectiva

‘El día después’, amor pel futbol

La seva presència en la televisió ha sigut diversa. Convé recordar algunes incursions com la del seu programa mensual en la desapareguda 8tv des de Luz de Gas, o en La nit dels Òscars a TV3, o el recent Tot torna, un ardu treball de rescat de material en els arxius dels 40 anys de TV3 que va merèixer més soroll i millor reconeixement.

Però la ràdio sempre és la ràdio; m’ho va dir el gran mestre Josep Maria Martí: "Sergi, passi el que passi, i si pots, mai no dixis la ràdio", perquè no oblidem que la ràdio té un efecte terapèutic que guareix qui necessita la seva dosi diària, molt per sobre de la química de les pastilles. La ràdio apuja els ànims i genera un oasi d’optimisme en moments de penombra, especialment si la màgia procedeix d’anònims com Jep Cabestany i Jan Pol Desgrava. Per tant, gràcies, Òscars.