Julian Barnes a peu de tomba

La lectura de les dues primeres seccions de Niveles de vida és molt desconcertant. Saps que la clau està en la frase que obre el llibre («Juntas dos cosas que no se habían juntado antes. Y el mundo cambia»), però res et prepara perquè el tercer acte densifiqui la lleugeresa dels dos anteriors. El que sembla un joc estrictament literari es converteix en una confessió a pit descobert que es desplega amb una serenitat dolorosa, trista i majestuosa, i que mai cau en el groguisme emocional ni en el victimisme lacrimogen.

Julian Barnes, que porta tota la seva carrera posant contra les cordes els gèneres literaris (des d'El lloro de Flaubert fins a Una història del món en deu capítols i mig, passant per Res a témer, les seves excursions a la ficció assagística o a l'assaig ficcionat són legió), comença el seu breu, condensat llibre amb una crònica de la prehistòria dels globus aerostàtics. És un repàs didàctic a les aventures, els riscos i les idees marcianes d'aquests pioners, tot i que el lector que, com aquest crític, no tingui gaire interès en aquestes naus que imaginem com a acabades de sortir d'una pel·lícula de Karel Zeman, probablement es perdrà en les seves digressions enciclopedistes.

A la segona part el pla es tanca, i un d'aquests viatgers impenitents, el coronel Fred Burnaby, es transforma en el centre del relat juntament amb l'actriu Sarah Bernhardt. Vet aquí una ficció històrica, no basada en fets sinó en personatges reals, models exultants de l'anàlisi que Barnes fa d'una història d'amor no corresposta.

Sota els paràmetres del melodrama decimonònic, l'escriptor britànic escull els dos supervivents dels tres aventurers que protagonitzen la primera pàgina del llibre per parlar de què passa quan dos cossos, o dos cors indomables, col·lisionen com boles de billar sobre un tapet. La separació és aleshores una pura qüestió de geometria, i sempre hi ha forats negres disposats a empassar. Però ¿què passa quan aquestes boles de billar s'imanten, es compenetren, conviuen i són bruscament separades per la malaltia i la mort?

LA MORT DE LA SEVA DONA / «Una mort es pot explicar a si mateixa, però no ofereix llum sobre una altra». La cita d'E.M. Foster gravita sobre aquesta reflexió extraordinària, d'una sinceritat esgarrifosa, en la qual Barnes ens parla del dol per la pèrdua de la seva dona, l'agent literària Pat Kavanagh, fa sis anys. És un assaig en forma de monòleg interior, que amplifica les ressonàncies de les dues primeres històries, absorbint frases i referències explícites, atorgant un sentit unitari al que semblava un lúdic exercici d'estil.

Notícies relacionades

Valente torna a l’univers de la família amb la comèdia ‘Amnèsia’

Zendaya i Rosalía causen sensació a la gala del Met

A vegades fa l'efecte que Barnes va escriure els dos segments que acompanyen aquesta petita obra mestra com una forma de pudor, per compensar la sinceritat d'un diari íntim vestit de dol. D'altres sembla un miracle que la fusió d'aquests dos textos doni com a resultat una meditació tan descarnada, i al mateix temps tan precisa, del patiment de la soledat no escollida, de la implacable substitució de l'amor pel dolor. «¿Què esperes, què busques? ¿El moment en què la vida retorni de l'òpera a la ficció realista?». ¿Què es pot dir, doncs, davant aquest atac de lucidesa? És millor callar i treure's el barret.

NIVELES DE VIDA/ Julian Barnes / Traducció de Jaime Zulaika /143 pàg. 14,90 €